‘Bajarí’, el retrat documental de Carmen Amaya

Bajarí és el nom de Barcelona diten caló, la llengua gitana. Bajarí és, també, el nom del documental d’Eva Vila, que dedica a la bailaora catalana Carmen Amaya. Ara els cinemes han prorrogat una setmana més la pel·lícula, que es pot veure als cinemes Aribau. La revista Caimán n’ha dit: “Ens trobem davant d’un film carregat de poètica on la força de la memòria es fon amb la innocència de les primeres passes, centrant la mirada en el passat i en el futur”. En el film veiem una Carmen Amaya molt estimada a Mèxic i arrelada a Barcelona. L’escriptor Pep Puig en parla a la revista ‘Barcelona Metròpolis’.

Per què els barcelonins –els catalans– hem estat tan gasius amb la memòria d’aquesta figura tan indiscutible i universal de la nostra cultura?

Respostes més o menys exactes i planys al marge, el cas és que el centenari del seu naixement és una gran ocasió per reivindicar un geni de tal magnitud. Qui va ser Carmen Amaya? O, millor dit, qui és Carmen Amaya, que encara avui tots aquells que estimen el flamenc, gitanos i paios i viceversa, la senten com una presència que els acompanya constantment?

Nascuda oficialment a Barcelona el 1913, diuen que la nit del seu naixement hi havia temporal de mar i les onades copejaven furioses contra les portes de la barraca de casa seva. És possible que no anés ben bé així, però el cert és que no ens podem imaginar un principi més premonitori per a un personatge que bastiria la seva llegenda en un temperament i unes forces incomparables. “A mi qui em va ensenyar a ballar és el mar”, va manifestar en més d’una ocasió. No havia fet els sis anys quan el seu pare, empès per la pura necessitat, se la va començar a endur per la Barcelona flamenca de la Rambla i el Paral·lel, farcida de tavernes i cafès cantant. L’home tocava la guitarra i la petita cantava i ballava fins entrada la matinada, quan tornaven cap a casa cansats però contents de poder portar una mica de pa als seus.

Llegiu l’article complet, aquí.