Armand Obiols, l’independentista

12.07.2016

Era l’abril de 1932 quan Armand Obiols acceptà fer-se càrrec de l’editorial diari del Diari de Sabadell. No era un mes qualsevol. Feia tot just un any que Macià s’havia avançat a l’anunci de la Segona República Espanyola i havia proclamat, als balcons de l’ajuntament, la “República catalana a l’espera que els altres pobles es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”.

Cartells del plebiscit de l'estatut de Catalunya de 1932 a Barcelona |Imatge: Albert Oliveras i Folch / Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Cartells del plebiscit de l’estatut de Catalunya de 1932 a Barcelona | Foto: Albert Oliveras i Folch / Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Catalunya vivia un moment important i Armand Obiols no n’estava al marge. L’escriptor, crític literari i periodista, que aleshores encara no havia conegut Mercè Rodoreda, dedicava el seu editorial mensual a la situació política del moment i plasmava el seu punt de vista amb un llenguatge ric i il·lustrat. Ara podem llegir tots aquests articles gràcies a la Fundació La Mirada de Sabadell, que ha publicat els editorials al llibre Hores decisives.

“Hores decisives és tan apassionant i necessari com trist i avorrit”, deia Plàcid Garcia-Planas, periodista internacional i actualment director del Memorial Democràtic, a la presentació del llibre en qüestió. L’acte va tenir lloc a Barcelona la setmana passada, i va comptar també amb la presència de l’advocat Josep Cruanyes, que firma el pròleg de l’obra.

Ens equivocaríem si diguéssim que mai abans Catalunya ha sentit el desig de llibertat tal com l’hem sentit aquests últims anys, i Hores decisives ho demostra. Als seus editorials Armand Obiols teixeix, dia rere dia, un homenatge a Catalunya i a la llibertat. Diu Cruanyes que l’obra és interessant “per conèixer Obiols, amb el seu estil punyent i sarcàstic; i com descriu! Només el llenguatge és un motiu per llegir-lo”. I té raó. Però vist des d’ara, el més impactant d’Obiols no és què diu, ni com ho diu, ni què en pensa, sinó el fet que amb les seves paraules descriu també la història actual.

“Aquesta és la història d’un esgotament”, creu Garcia-Planas. I és veritat. Només cal veure com canvien els títols dels editorials d’Armand Obiols a mesura que avança el temps. Comencen dient-se La unitat espiritual, Acord entre pobles, Els braços oberts i Catalunya unànime, i acaben titulant-se El càstig, El plany inútil, Incompresos. Aquella exasperació d’Obiols ens interpel·la ara. Som allà on ell hi va veure un punt final. Toca veure com ens en sortim nosaltres.

I per ensortir-nos-en, faríem bé de llegir Hores decisives. Obiols no només ens apropa a la història d’aquell moment, sinó que ens recorda les bases de tot el famós procés que vivim avui en dia: “El catalanisme ha estat sempre la crítica d’un Estat desuet, d’un Estat antirealista, fracassat en la seva funció d’anivellar la península, d’organitzar-la com una cèl·lula indivisible. El catalanisme ha fet la crítica més profunda d’aquest Estat i ha iniciat, així, la revolució més autèntica de totes les que són possibles a la península […] El catalanisme ha contribuït d’una manera magistral al gran triomf de la democràcia peninsular” (Diari de Sabadell, 14 d’abril de 1932).

Els temes més importants que han marcat l’agenda de l’independentisme actual apareixen a Hores decisives. Es discutien aleshores, i com que no van prosperar, es tornen a discutir ara. La il·lusió que va suposar la proclamació de la República Catalana i l’aprovació de l’Estatut de Núria amb un 75% del cens i una victòria afirmativa rotunda d’un 99% va xocar amb l’eterna immobilitat de l’Estat i la posterior retallada, el 1932, d’una proposta que va quedar feta miques.

A les corts espanyoles, el debat sobre aquest l’Estatut de Catalunya va haver d’esperar fins el maig del 1932. Poc abans, el mes d’abril, Obiols reivindicava la renacionalització del poble català: “[A Espanya] Obliden que Catalunya, per cooperar amb eficàcia, amb originalitat i amb decència, a un renaixement ibèric, només té un camí: esdevenir cada dia més ella mateixa, renacionalitzar-se. No ha existit mai, sota el cel d’Ibèria, la superior harmonia de pobles al·ludida pels melangiosos del centre, ni mai els esperits que habiten l’Estat han actuat distints i concordes […] Per crear una Espanya Gran cal una prèvia transformació profunda de l’Estat, una reorganització realista de l’Estat, que posi els seus pobles en condicions de renacionalitzar-se” (Diari de Sabadell, 17 d’abril de 1932).

Dèiem que Obiols tracta temes que s’estan discutint avui mateix. Per exemple, sobre si canviem primer el país i després ens independitzem, o al revés. Obiols en deia això: “Si, prèviament, calgués posar-nos tots d’acord sobre la idoneïtat dels presumptes posseïdors del poder, la llibertat de Catalunya esdevindria un miratge inabastable […] Si volem la llibertat de Catalunya, n’hem de córrer tots els riscos”. L’editorial en qüestió data del 21 d’abril i el seu títol parla per si sol: Els porucs de la llibertat.

Continuem amb els paral·lelismes. De les persones que s’havien posicionat a favor del catalanisme i aleshores s’acontentaven en mantenir-se dins d’una Espanya Republicana, Obiols en diu això: “Molts càndids decideixen, per estalviar energia i esforç, mig crear en els altres la il·lusió que perseveren en llur candidesa. Però aleshores ja no fan el paper de càndid sinó el de covard” (Diari de Sabadell, 28 de juliol de 1932). El periodista i escriptor no pretén complaure a ningú: al llarg del llibre veiem com també critica de forma mordaç Esquerra Republicana, Lluís Companys, Lluís Nicolau d’Olwer o Ortega y Gasset, per anomenar-ne alguns.

Armand Obiols

Armand Obiols

Altres discussions que estan a l’ordre del dia podrien ser el tractament que els mitjans de comunicació fan de la independència de Catalunya (“Dol una mica retrobar en les pàgines del diari madrileny el vocabulari més depurat i els punts de vista més típics de l’imperialisme”, escrivia Obiols), la proliferació de tertulians que donen voltes a l’assumpte (“Tota la dialèctica, tots els arguments emprats pels polemistes de les dues bandes són simples cortines de fum que no realitzen altra funció que la d’amagar l’esbalaïdora netedat de perfils del problema”) o la proliferació de grups ultres espanyols (“Els cabdills més conspicus de l’anti-Catalunya són autèntics malalts, homes que ja han passat aquell equador insensible que separa els temperaments extrems de la patologia”).

Armand Obiols també parla dels Països Catalans. Espera que la llibertat pugui arribar a tots els pobles, i en concret es refereix a “València, Mallorca i Rosselló”, a qui creu que el Principat no pot imposar res: “En aquesta tasca, Catalunya no pot ésser directora i actora, sinó mera auxiliar i, sobretot, estímul […] Els millors artífexs de la Gran Catalunya seran els catalans de les terres abaltides” (Diari de Sabadell, 27 d’abril de 1932).

Hores decisives és el retrat d’una mort anunciada. Si no fos perquè, com diu Garcia-Planas, Espanya no sap guanyar mai del tot i Catalunya no sap perdre mai del tot. Armand Obiols va veure com el catalanisme revifava, brillava i moria, i això li va generar un estat de ràbia i d’impotència que es va anar fent notori editorial rere editorial. Quan la possibilitat de crear una República Catalana comença a fer-se miques, Obiols intenta ser optimista: dedica gairebé tots els editorials a criticar tot el que no es fa bé, i les acaba amb un paràgraf que dóna lloc a l’esperança. Cap al final, l’esperança ja és nul·la i l’escriptor no dissimula la ràbia contra els polítics que, segons ell, han prioritzat ser cordials i no han complert amb la seva feina.

“Els drets naturals de Catalunya són anteriors i superiors a la Constitució espanyola”, escriu en un dels seus articles, “Negar que, amb la República, Catalunya ha avençat pel camí de la seva llibertat és d’una absurditat absoluta. Si no ha avençat més ho deu, notòriament, a la inhabilitat dels seus prohoms, inhabilitat que, doblada d’un coratge esvaït en ardents monòlegs davant les multituds, no ha sabut treure tot el partit possible d’una situació excepcional. Catalunya a l’hora decisiva, ha tingut estols densíssims de soldats ardits, però no ha tingut bons estrategs i ha estat vençuda gairebé sense batalla. Una de les deesses que, com en els vells combats, ha lluitat davant els batallons enemics ha estat la nostra ingenuïtat radiant” (Diari de Sabadell, 17 de juny de 1932).

Al llegir Hores decisives, algú podria pensar que la història es repeteix. Plàcid Gàrcia-Planas i Josep Cruanyes s’empenyen en dir que no. “Ells volen devorar-nos i nosaltres no volem ésser devorats”, deia Obiols. I sempre serà així. La relació entre Catalunya i Espanya no és que no tingui final, és que no pararà de repetir-se fins que tingui un final: la república catalana. Armand Obiols no ho va poder veure i Garcia-Planas no està del tot segur si ho veurà. Però tots dos creuen que algun dia serà veritable. I és que si confiem en la mentalitat d’Obiols: “Un desencís aterra els febles però estimula els forts. I la vitalitat catalana no minvarà ni que recolzin al seu damunt mil desencisos”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. He obert l’article perquè no entenia què volia dir això de fer-se càrrec d’una “editorial diària”. Quan he entès que el Sr. Obiols no es va fer càrrec d’una editorial, sinó d’escriure un editorial (diari), he deixat de llegir, tot i que venint cap aquí baix no he pogut evitar veure un “s’empenyen en dir que no” que també déu-n’hi-doret. Entremig no sé què hi ha, però em fa por.