Anna Lizaran. La reina

Sergi Belbel, director del Teatre Nacional, va llegir en el funeral d’Anna Lizaran aquesta carta adreçada a l’actriu. 

Anna, Anita, Lizaran, “La” Lizaran… tant se val com et diguem, sempre has estat, ets i seràs la millor. La millor en tot. La millor actriu, la millor persona, la millor dona, la millor amiga, la millor… bèstia, damunt els escenaris i damunt la faç de la terra. Sobren els qualificatius. Ets la “més”. “La que més”. Els que t’hem conegut, els que hem tingut el privilegi de conèixe’t, ho sabem. I no pateixis, perquè els que no et coneixen, també ho sabran. Ja ens n’encarregarem entre tots, de fer-ho saber al món sencer. Els que en el futur podrem dir: “jo vaig fer això amb la Lizaran…”, o “l’Anita em va dir…”, o “jo vaig veure en directe això de l’Anna…”, causarem enveja. Ho sé. Perquè has fet història. El teatre sense tu no és el mateix. Deixes un forat enorme. Has estat reina i esclava, princesa i captaire, rica i pobra, mare, filla, àvia, germana, diva, meuca, tots els papers de l’auca, i tots ells interpretats amb generositat, valentia, intel·ligència, impudícia i exquisida sensibilitat. Tothom s’endurà una bona pila de records inesborrables, i cadascú els seus, perquè sabies donar-nos a cada un de nosaltres una bona part de tu, una part autèntica, vital, un tros de les teves entranyes, de les teves vísceres, del teu cor, de la teva suor, de la teva sang, del teu cap privilegiat i de la teva passió inesgotable. Sabies despullar-te davant nostre per despullar les nostres manies i arribar-nos ben endins, al moll de l’os, directa al cor, a l’ànima, a l’essència mateixa de l’art i de la vida.

No puc dir res més. Bé, sí. Una cosa més, que sé que t’agradarà. Ets la reina en tot, Lizaran, però hi ha una cosa en la qual ets absolutament i rotundament insuperable: ets la reina del renec. Ningú com tu no ha sabut ni sabrà dir mai la paraula “merrrrrrda” com tu sabies dir-la. Bé, “merda” i tota una galeria de renecs que m’estalvio de dir ara per respecte. Per respecte als altres, perquè si fos per tu, me’ls faries dir tots. Recordo quan fa poc vam estar a la llotja del Barça veient un partit… Estaves furiosa perquè a la llotja no queda bé cridar ni dir exabruptes. I em vas dir: “sort que porto una bufanda”. Jo primer no et vaig entendre. Però comença el partit, l’àrbitre no xiula una falta contra el Barça i tu et poses la bufanda a la boca i dius a ple pulmó: “fill de putaaaaaaaa!”. I, tot seguit, et treus la bufanda de la boca i mires a banda i banda amb mirada entremeliada buscant qui era el maleducat que havia cridat d’aquella manera.

Geni i figura.

Però la veritat és que el teatre sense tu, la vida sense tu serà això… una bona… “merrrrrda”.

T’estimarem sempre.