Anna Gual té molta plata

11.05.2015

Anna Gual ha editat recentment Símbol 47 (Labreu edicions), una obra en què es referma com una de les veus més importants de la poesia catalana actual. Amb aquest llibre aprofundeix en els seus paràmetres estètics amb mà ferma i gran maduresa, fins al punt que ja ha esdevingut una fita ineludible a l’hora de parlar dels poetes joves i de les recents renovacions estètiques. Però Anna Gual sovint no sembla una poeta jove, potser perquè els seus versos vénen de lluny i apunten de manera clara a l’infinit.

Anna Gual

Anna Gual

Símbol 47, dic? No calen introitos ni cerimonials. Amb les cartes damunt la taula cal dir que la poeta ha bastit un enigma platejat amb una coberta aurifluent. Metall preciós. Alquímicament lunar. Sempre en dualitat diftongada i creixent. Diguem-ne enigma que esdevé una mica més clar quan ens adonem que el símbol 47 de la taula periòdica correspon a Ag i que aquest Ag es refereix, evidentment, a Anna Gual. Tot quadra, un cop més, en la poesia d’aquesta autora que un bon dia va transformar la implosió en volcà gràcies al bon ull literari dels guaites de Labreu. Símbol 47 s’ha reduplicat en una segona edició, i la massa fluida i líquida del seu argent ens deixa embadalits en cada lectura. Quaranta-set poemes que es numeren en la simbologia esquívola, en el càntic lliscadís i, alhora, en la contundència.

Dues cites de l’autora, a l’hora en punt,
entre mèdiums, cinemes i ultramodernitats

Abans d’endinsar-nos en aquesta obra cal dir que la poeta té la rara virtut de semblar-nos diferent en cada nova lectura. Feu la prova: agafeu un poema de Símbol 47, deixeu-lo reposar uns dies i rellegiu-lo. Us semblarà que el sentit és un altre, que hi havia alguna cosa que se us havia escapat en un principi. L’estranyesa és el botí del sentit. Però com s’ho fa, la poeta? Quin embruix li gombolda els versos? D’on arriben els mots? Primera premissa: l’Anna Gual que escriu no sabem qui és ni d’on ve. Potser, fins i tot, Anna Gual no existeix tal i com la coneixem. És evident que Anna Gual posseeix la seva individualitat intransferible, el seu caràcter, la seva conformació personal. Respon a una identitat i a una personalitat. Però en parlar de l’escriptura ens situem en un altre terreny: el del contrast entre la persona i la fera poètica. Carnívor en el mot, l’encís conflueix en una força arravatada que no se sap molt bé d’on prové. I per això les cites del llibre ens forneixen pistes importants. La primera: Breton ens recorda que la bellesa serà convulsiva o no serà pas, cosa que desfà completament la crida a l’ordre que esventa una certa poesia. Desobediència? No cal. L’escombra atòmica de Gual ho arrasa tot i, alhora, manté l’equilibri precari de les partícules. La seva és una sensibilitat ferotge i tènue, fràgil i huracanada, concisa i trenada, qualitats totes elles que s’esdevenen en el mateix moment, en el mateix poema, en el mateix vers. I tot plegat sense obrir els calaixos de les penúries i les baixeses, sense rebaixar-se a obrir-nos la nevera buida o a mostrar-nos els llençols per fer-ne risible hermenèutica d’estar per casa. La seva poesia és plena de picades d’ullet secretes, les quals en no fer-se mai evidents adquireixen un sentit enigmàtic que les fa universals.

La segona cita que volia treure a la llum ho acaba de reblar: “Jo no parlo de mi, sinó des de mi”. Jaume Pont és la baula d’uns anys setanta lisèrgics i proclius al textualisme que ara es depuren en versos sintèticament críptics en què l’única retòrica es relliga amb l’horitzó etern que exploren. Gual, efectivament, no parla d’ella, sinó des d’un jo en què ella no tota és (per dir-ho com Jacques Lacan), perquè es transfigura de manera prodigiosa i parla des de la desconeixença de la poeta-receptora-emissora. Per això ella mateixa ens confessa que “Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana”. Esteve Plantada, al magnífic epíleg del llibre, ens ho adverteix de manera lúcida: “Anna Gual és un transmissor neuronal i epidèrmic”. Els desdoblaments de Gual són constants i ens recorden que l’argent és el millor conductor de la calor i l’electricitat, així com un excel·lent catalitzador. Retornem, per tant, a la idea de mèdium i vident, a l’estil de la poesia del XIX, és a dir a la noció d’algú que fa de conductor de coses que no se sap d’on provenen. Ella mateixa afirma que es llegeix les entranyes “com si fos un profeta amagat / rere la porta / que m’ha de conduir / a l’ànima”. La poeta va néixer cova, just en el moment en què alguns han perdut la capacitat de copsar els símbols, les entranyes, la maternitat uterina de les baumes. La cova és el lloc on es projecten les imatges platòniques. I la poeta intenta veure la realitat fascinant que rau darrere de cada símbol. Per això Gual és tan moderna, en l’accepció més relligada amb la tradició literària. Tan moderna que esquiva la postmodernitat i cau de ple en allò ultramodern, d’acord amb Boris Groys i la seva tesi de pèrdua permanent del món familiar. N’hi ha prou amb llegir aquest poema per constatar-ho:

A l’eternitat

Sortiré al fons de la foto de família.

Com un decorat.

Desconeguda
i indomesticable.

A la pel·lícula Lucy, de Luc Besson, hi ha una frase que concorda amb aquesta posició: “Hem codificat la nostra existència per reduir-la a la mida humana, per fer-la comprensible, hem creat una escala justament per fer oblidar la seva escala inabastable”. D’aquesta manera la poeta s’interroga, de manera indirecta, sobre la vida i la mort, com si intuís noves vides a l’horitzó, en un cercle incessant que recorda les filosofies orientals, però també les aparicions fantasmagòriques de The turn of the screw de Henry James o de les narracions de Lovecraft:

Reencarnar-me
en la filla fantasma
del jo anterior
i inundar un abdomen
per obligar-me a renéixer.

L’autora colonitza un abdomen, un cos per morir en pau. El sotfware −l’esperit, l’alenada o el pla original− necessita un hardware, un cos, una entitat a través de la qual expressar-se. I aquesta entitat es diu Anna Gual. I la poeta tal vegada és una metàfora perquè nosaltres, humans plens de limitacions, entenguem allò que ella és en realitat. D’aquesta manera l’esperit s’expressa a través de l’Anna Gual física. Perquè l’entenguem. I busca un cos i una veu a través de la qual es pugui concretar, bo i fent-se conscient per a ell mateix. Aquest poema ho testimonia de manera perfecta:

Síndria

Mil·lenària m’alço
com una petita bèstia
plena de trampes.

A vegades voldria un cos
per morir
en pau.

No sempre,
però.

No és casual que l’argent, en aliatge amb l’estany, s’utilitzi per soldar els xips amb els circuits impresos, és a dir tots aquells dibuixos laberíntics que veiem quan esventrem un mòbil o un dispositiu electrònic. Per això la poeta llegeix les entranyes, perquè va néixer cova. Cal afegir també que el “des de mi” de la cita de Pont inclou un munt de coses: vivències pròpies, somnis, processos imaginatius, imatges que ajunten elements dissemblants… Tot s’integra i flueix, perquè l’esperit poètic és un gran laboratori. Ja en l’epíleg de L’ésser solar havia esmentat les dissociacions de Gual, en comentar que “la poeta es veu com una altra persona, com algú diferent, en una dissociació que es podria qualificar de clínica, si no fos perquè el poema ja inclou totes les follies i els guariments en cada mot”. Les dualitats, els jocs miralls i el fet d’ésser com una altra són trets d’aquest símbol que busca la definició perfecta des del parrac del sentit.

La poeta dark desvetlla els misteris del cofre

La poeta de vegades és dura, però sap mantenir al mateix temps una intensitat molt pròpia feta de cantells i de tendreses, d’espurneigs variables i foscors reconcentrades. De fet Anna Gual reinventa el simbolisme, un simbolisme adés dark, adés lluminós en què tot es fa misteri i meravella al mateix temps. Llegir Gual és obrir un cofre ple d’objectes de què en desconeixem el significat, curull de traces fosques com una cançó de Ferran Palau, de missatges en idiomes remots, d’esquitxos retallats d’una cosmogonia única que es desfà en infinits fragments. Poesia negra, al capdavall, perquè carrega absències i interrogants damunt seu. Estic també plenament d’acord amb Esteve Plantada quan argüeix que “Símbol 47 és el fòsfor que encén una idea, i que la converteix en cambra, en cosmos, en prat o en revelació”.

Els fenòmens obscurs, però, sovint conflueixen en un esclat de llum, es sedimenten en amor, en certesa, en intuïció, en explosió sobtada o xàldiga imperativa que condueix a la veracitat. Els epifonemes amb què es clouen molts poemes condensen aquest fràgil equilibri entre la tenebra i la llum, entre la vulnerabilitat i la potència vital desfermada.

A Símbol 47 hi ha traces molt denses, místiques i paradoxals. Fins i tot malaltissament brillants. Poesia esotèrica, quirúrgica, colonoscòpica. Pur misteri: “El gos lladra. / Jo escupo cap avall / enfilada a la branca”. I així avancem, delerosos, fins a la “Suite del Martell”: tres poemes emboscats, salvatges, clorofíl·lics i plens de misteri. Perquè Anna Gual creu en la poesia com a ferida, no com a cicatriu. En l’obra de la poeta trobem una constant invocació a la salvatgia, a la part instintiva de l’ésser humà, a la intuïció i a la caiguda que és, alhora, ascensió constant. Perquè només en la possibilitat de l’abisme podem temptejar l’elevació i, tal vegada, assolir-la:

Per tant l’escriptor
és un trau
que evoca mots.
Un pou que escup llenguatge.
(…)

L’escriptura com a construcció del buit.

Com el cingle que m’escriu
mentre em precipito.

Un altre tret, que és alhora formal i conceptual, és l’arbitrarietat de moltes de les imatges, aspecte que la connecta directament amb l’últim Sampere (en el poema “Diàleg diminut” la influència és prou nítida). Arbitrari, però, no equival a gratuït. En el primer cas hi ha una voluntat, un lliure albir, un determini que fa que les imatges més aparentment inconnexes s’agermanin en una voluntat artística. En la gratuïtat, en canvi, no hi ha mesura ni direcció ni motiu. La poeta opera sovint com si efectués un muntatge cinematogràfic, a partir d’imatges disperses i variades que sutura de manera sàvia. Si Werner Herzog recomana a qualsevol jove cineasta que llegeixi i rellegeixi, perquè si no ho fa pas no esdevindrà mai un bon director, Anna Gual sembla dir-nos, en un procés paral·lel i paradoxal, que un bon poeta no només ha de llegir sinó construir, visualitzar, muntar i amarar-se d’altres formes artístiques contemporànies, no en va la poeta va estudiar comunicació audiovisual. De fet és més que significatiu que l’halur de plata sigui l’emulsionant clàssic de la pel·lícula fotogràfica utilitzada en el cinema (bo i emprant el cel·luloide com a suport i, més endavant, l’acetat de cel·lulosa i el polièster). La imatge, l’edifici: l’emulsió de la imatge en el poema. El muntatge. La visualització. De fet la seva manera d’operar no està lluny de la tesi de Gilles Deleuze i Félix Guattari exposada a Qu’est-ce que la philosophie ?, segons la qual l’única definició possible d’art rau en la composició, perquè allò que no està compost no és pas una obra d’art, una qüestió que va molt més enllà de la mera tècnica. També aquests autors, a Mille Plateaux, defineixen la tendència postromàntica en què l’important no és pas el tema, la matèria o la forma, sinó les densitats, les forces i les intensitats. I no cal dir que Anna Gual s’inscriu de ple en aquesta direcció, perquè allò que importa en la seva poesia són aquests punts de fuga tan personals, els moviments i les relacions entre fulguracions imaginàries i mots certers i sobris.

La poeta criptocristal·lina

Tenim un jaciment. El mineral amb les seves incrustacions precioses. L’estructura cúbica en què cada cara assaja el seu l’atzar. Gual escriu, sovint, de manera aforística. Per això el poema mai no és una recepta, sinó una incògnita: “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai”. Enmig d’aquests versos aforístics s’hi escola l’amor, el dubte, la fragilitat, el temps, la recerca de la bellesa, la salvatgia perduda o enyorada, la caiguda a l’abisme, la celebració del viure, la felicitat i la plenitud… Hi ha poemes que són límpids i transparents, d’altres en canvi fan que ens esbarzerem entre imatges inquietants i denses. Totes dues maneres d’expressar-se s’agermanen, però, en la gràcia del dir. D’aquesta manera Anna Gual combina imatges molt fosques amb d’altres transparents, com ara “Som tan fràgils / que espanta”; “Perquè has vingut / tot ha existit” o bé “T’he escrit un mail molt llarg / on t’explico sense metàfores el que em passa”. Si aquests versos pertanyessin a determinades maneres de dir en què tot és transparent perdrien, no cal dir-ho, bona part de la seva força. En les construccions de Gual, en canvi, reneixen amb ímpetu perquè estan incrustats en el rocam del misteri, en el dir elusiu que no es conforma amb el desgast dels mots comuns. Hi ha, per tant, una coexistència de plans, gràcies als encavalcaments que capgiren els sentits i posen en contacte temps i estructures diferents. Així doncs, les imatges directes, que deriven de l’Implosions més pop i intimista, es combinen de tant en tant amb l’obscuritat inquietant de la majoria de versos, com si es barregessin de manera miraculosa els universos torturats de Hieronymus Bosch, la racionalitat i l’ordre de Piet Mondrian i l’expressionisme minimalista de Barnett Newman. La bèstia salvatge conviu, llavors, amb la poeta que utilitza alguns recursos del llenguatge oral per crear complicitats i estranyeses al mateix temps. Un poema com “La perfecció del gest”, que acaba amb un “T’he avisat” ben explícit, resumeix perfectament aquesta manera de construir el poema. Aquí rau l’estranyament, amb Viktor Xklovski a l’horitzó. I també la passió de la poeta al costat de la precisió del muntatge de Sergei M. Eisenstein i de la profunditat de camp d’André Bazin. Eslava i mediterrània, boscana i vinyatera, forense i brodadora. La poeta es crea i es dissol en els seus mateixos extrems.

Anna Gual ens ofereix aquests versos que podran ser llegits d’aquí cent anys amb els mateixos interrogants que ara. Perquè a Símbol 47 la poeta parla d’allò que constitueix les entranyes de les emocions, del coneixement, del tempteig intuïtiu del viure. Amb aquest nou llibre Anna Gual creua el riu per la banda de l’espadat, allí on no només hi ha argent, sinó inacabables vetes d’or.

Etiquetes: