Anatomia del símbol groc i del seu contrasímbol a #LaSetmana2018

Som 11 de setembre a la Setmana del llibre en català. Ens sobrevola el rau-rau dels helicòpters. Des de l’1 d’octubre del 2017 ençà que assistim, sobretot aquests darrers temps, a la guerra del símbols: els llaços grocs i els contra-llaços amb la bandera espanyola; els CDRs i els GDRs, les manifestacions per la democràcia i la llibertat dels presos i el lema de Ciutadans (grandiloqüent i risible quan ve del partit que ve) ‘l’amor és més gran que l’odi’.

Toni Galmés, el creador de les cares censurades difoses i popularitzades després del referèndum per Crida per la Democràcia, s’ha dedicat a fer un estudi de la simbologia independentista i també de la unionista. Toni Galmés i Vicenç Villatoro seuen un al costat de l’altre per presentar Groc. Història gràfica d’una lluita (Comanegra, 2018), que repassa les imatges del procés, des de les campanyes d’Òmnium fins a la campanya blanca-equidistant #Parlem #Hablemos.

Vicenç Villatoro parla de dos bàndols que generen iconografia, per més que un bàndol generi llaços i l’altre bàndol retiri llaços. Villatoro afirma que la batalla d’icones la guanya el bàndol independentista que demana expressar-se lliurement, perquè l’altre bàndol ja té l’hegemonia. Això poques vegades es diu, potser perquè resulta obvi, però, sense voler caure en purismes, em sembla clau a l’hora de ‘jutjar moralment’ un bàndol i l’altre: la diferència rau en demanar que les coses canviïn pacíficament o defensar, si cal a empentes, l’status quo de sempre. “Han fet coses interessants”, diu Galmés en referència a l’unionisme. L’il·lustrador i autor parla de la performance de polítics com Carrizosa o Arrimadas, que va aprofitar una roda de premsa a Cambrils per treure llaços grocs davant les càmeres.

La construcció del discurs unionista de Ciutadans rau en la destrucció del discurs i la simbologia independentista-separatista. I aquí m’aturo per fer una reflexió. Independentista o separatista. Els dos termes són magnífics: el primer és el que ens atorguem els patriotes; el segon és el que ens atorguen els altres patriotes. Són dues cares de la mateixa moneda, només canvia la connotació: ‘independitzar-se’ sona a llibertat, a fenomen necessari, perquè fer-se adult és independitzar-se paulatinament; en canvi ‘separar’ sona brusc, inesperat i cruel com la imatge d’un infantó que assisteix a la ruptura de la parella que configuren els seus progenitors (metàfora carca, disculpeu-me; segur que la vostra quitxalla sortirà ben espavilada us hàgiu divorciat o no).

Toni Galmés explica que l’any 78 Fabrià Puigserver va dibuixar la màscara amb una ratlla vermella a la boca similar a la campanya de Crida per la Democràcia. La primera il·lustració neix en el context de la transició, quan la demanda popular era la llibertat d’expressió i l’estatut d’autonomia. Aleshores ja va haver-hi una marxa de la llibertat per aconseguir l’autonomia de Catalunya, i això a la gent de la meva quinta ens convé recordar-ho per entendre el passat del Procés. A Groc. Història gràfica d’una lluita (Comanegra, 2018), Toni Galmés explica les relacions estètiques entre el maig del 68 (que, com insisteix l’autor, no només va ser francès) i les imatges en favor de la llibertat de paraula. Els símbols aglutinen els relats històrics i els discursos polítics, els popularitzen. Res surt del no-res, i els símbols també s’influencien els uns als altres.

El llibre Groc recull fets tan curiosos com dues imatges separades per setanta anys de distància: les dues mostren un manifestant amb el mateix cartell: Viva la unidad de España. Mateix missatge, mateixa tipografia. En comparació, des del ‘Vull butà’ que vam poder veure a tantes samarretes fins a les cares amb la boca tapada que ha ideat Galmés, l’independentisme ha generat molt material gràfic. Des de l’exili i l’empresonament dels polítics independentistes catalans, la icona per excel·lència ha estat el llaç, i el llaç encarna l’estira-i-arronsa de les relacions entre la Catalunya independentista i l’unionisme espanyol. Galmés llença una anècdota. Recorda la primera vegada que una model se li va despullar a classe d’art. Galmés i els seus companys es van concentrar en dibuixar les venes del braç o els ulls d’ella, perquè volien copsar els detalls: quan es van allunyar dels dibuixos es van adonar que tots estaven desproporcionats. “El professor ens va ensenyar a fer un sfumato per dotar el retrat d’una perspectiva més general. És important recordar que el llaç és anecdòtic i que el pla general és l’estat que vol fer callar tothom qui no parla com ell”, diu Galmés.

“Lluís Solà deia que tota obra neix lligada a una atmosfera, la del sentit del seu temps. Però les obres sobreviuen a les atmosferes”. Parla Vicenç Villatoro, que es pregunta si d’aquí una dècada serà fàcil entendre la relació entre la reivindicació nacional i el Piolín, o si la gent recordarà allò de corejar Los catalanes hacen cosas. Galmés no té la resposta, però insisteix que Catalunya és plena de creatius i que el més probable és que el material gràfic que ha deixat el procés perduri com ho han fet alguns cartells i lemes del 68. L’il·lustrador parla de la modernitat dels dissenys, tan a nivell estètic com a nivell pràctic. Avui una bona imatge sobretot ha de ser versàtil, adaptable a tots els formats: cartell, tweet, samarreta, vídeo, pancarta. Per mi el punt fort del llibre Groc és que, tot i que el posicionament a favor del bàndol independentista resulta evident, l’autor es dedica també a analitzar la iconografia unionista, des del cor de Ciutadans fins a altres variacions de la senyera que esdevé rojigualdaen forma de símbol d’infinit. Això i les relacions amb fenòmens com el maig del 68 atorguen un interès més durador i complet a l’obra. Estiguem atents, perquè Toni  Galmés m’ha confessat que aviat sortirà un altre llibre seu.