Amélie Nothomb: literatura, ironia i xampany

8.04.2016

“Hi ha més gent a fora que a dins”. Amélie Nothomb és a punt de comparèixer davant el públic que ha anat a la Biblioteca Carles Rahola, que està desbordada. Això vol dir dues coses: caos i èxit inesperats, una combinació agredolça que els organitzadors han de solucionar ràpidament improvisant un altre espai on es retransmetrà la xerrada en streaming. Tot plegat es resol sorprenentment de pressa. I aleshores Amélie Nothom fa acte de presència: amb el seu barret, la cua trenada, els llavis pintats, els ulls que no paren quiets, tota vestida de negre. Des del 1992 ha publicat una novel·la per any: “Sóc la mare d’una família extremadament nombrosa”.

Amélie Nothomb durant la seva intervenció a la Biblioteca Carles Rahola  |  Foto: Martí Albesa

Amélie Nothomb durant la seva intervenció a la Biblioteca Carles Rahola | Foto: Martí Albesa

Le crime du comte Neville és l’última que ha tret. 24 en total, de moment, perquè ja en té dues més preparades. El secret per aconseguir-ho, diu, és “no parar mai d’escriure”. Asseguda al seu costat, Mita Casacuberta li fa una pregunta aparentment simple, “Qui és Amélie Nothomb?”, que té un rerefons implícit relacionat amb el tema de la conversa, “Escriure el jo”, que l’escriptora belga domina a la perfecció. Però ella també opta per una resposta senzilla: “Una escriptora”. I afegeix: “I per continuar-ho sent fa falta escriure constantment, tenir una hemorràgia de mots, de llenguatge”. D’aquesta manera, explica, és com realment es treballa la inspiració: sense interrupció.

En canvi, hi ha un altre tipus d’inspiració que es pot treballar d’una manera diferent, sense suposats imperatius metòdics. Beure xampany, posem per cas. Sí, perquè aquest és el leitmotiv del seu penúltim llibre, Pétronille, que Anagrama acaba de publicar en castellà i en català. I ben aviat es converteix en tema central de la conversa. Nothomb diu que el xampany és un dels pocs alcohols “que no suscita metàfores grolleres” perquè “et torna graciós, alhora profund i lleuger, desinteressat, exalta l’amor i confereix elegància a la seva pèrdua”. A més, “és una excusa perfecta per justificar determinats comportaments: perdoneu-me, he begut”. El públic riu.

 

Pétronille, una ficció etílica delirant

Pétronille és una deliciosa novel·la de base autobiogràfica que es llegeix d’una tirada sobre la relació que Amélie Nothomb estableix amb Pétronille Fanto, un ésser androgin de vint-i-dos anys que es convertirà en la seva companya de mam i, al cap de poc, en escriptora. L’amistat que desenvoluparan serà molt forta, quasi un amor (ambigu) basat en l’admiració i la rivalitat. Entre dones –escriptores. Una amistat conduïda pel xampany “que no és neta”, i per això acabarà no sols tràgicament, sinó també ràpidament. Un altre tret característic dels llibres de Nothomb: que passen ràpid. La Mita en fa una definició impecable: “és una literatura d’una gran fluïdesa”.

L’altra particularitat de Pétronille també forma part de la metaliteratura relacionada amb el jo i la narrativa d’escriure vides, que a vegades es confon entre la realitat i la ficció. Pétronille Fanto és el personatge novel·lat de l’escriptora Stéphanie Hochet, a qui Nothomb va demanar permís per escriure el llibre i a la qual cosa ella va respondre: “Per fi parles d’alguna cosa important”. Més rialles. Uns minuts abans, Nothomb ha deixat anar una altra sentència joiosa sobre la novel·la i la seva relació amb el xampany: “Pétronille és la meva més bonica història d’amor”.

Amélie Nothomb i Mita Casacuberta durant la conversa sobre "Escriure el jo"  |  Foto: Martí Albesa

Amélie Nothomb i Mita Casacuberta durant la conversa sobre “Escriure el jo” | Foto: Martí Albesa

Mentre parla, a Nothomb li brillen els ulls, nerviosos, vivíssims, i mou els llavis vermells que ressalten en el seu rostre intensament blanc, que encara sembla més blanc amb la llum que l’enfoca. Té un aspecte bondadós i inquiet, somriu de manera fugaç i tanca els ulls constantment menys quan escolta les preguntes del públic; aleshores els obre amb vehement sinceritat i atenció. És franca i aixaliada, molt expressiva, i parla sense afectació. Preguntada sobre una altra constant en la seva literatura, el desarrelament i la fam (vital), explica que ella té fam “de tot: de menjar, de llibres, d’històries, d’experiències…” i que, pel que fa al desarrelament, el “xoc” de la seva vida va ser “abandonar el Japó”, on va néixer, “quan tenia cinc anys”. Des d’aleshores, admet, “ja no he tingut cap més sentiment de pertinença”. Sobre el gust per la perversitat psicològica i l’humor negre que tant defineix moltes de les seves obres, exclama amb un somriure: “Potser entre vosaltres hi ha el meu assassí”.

 

Disciplina i implicació

Escriptora irònica i gran dominadora del llenguatge que dolçament ensiborna, Amélie Nothomb confessa tenir “una disciplina molt estricta” a l’hora d’escriure. Ho fa de quatre a vuit del matí, sense parar. I recorda que s’ha de fer “sempre, perquè només així es troba la inspiració”. Fer-ho amb xampany, adverteix amb complicitat, no és tan bona idea. El que és important és “trobar la distància adequada respecte a les emocions”. Per ella, l’escriptura té una dimensió terapèutica: “Jo, és quan escric que em sento existir, i encara més quan escric sobre mi”.

Quan els assistents van demanant torn per fer-li preguntes, l’escriptora belga, observadora de mena, va indicant a quina alçada es troben perquè de seguida siguin localitzables per donar-los un micròfon. Però és tanta la seva observació (millor dit, implicació) que, just abans de donar la conversa per acabada, ella mateixa proposa la signatura de llibres per dedicar-los als lectors. Naturalment, de seguida s’organitza una cua llarguíssima i animada d’animals racionals.

Curiosament, en una de les primeres escenes de Pétronille, Amélie Nothomb està signant llibres en una llibreria de París. Ocupació que més endavant la seva col·lega etílica despulla divertidament d’humanitat i altruisme: “Jo dic que tota feina mereix un salari. La signatura de llibres no remunerada és precaritzant”. A Girona, en tot cas, mentre ella rep pacientment els seus seguidors, els escolta, hi enraona i els signa els exemplars que porten, els organitzadors del MOT poden estar contents: Amélie Nothomb ha fet desbordar la Carles Rahola de gent. I sense xampany!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Cada día ho feu més agradable, interessant, educatiu, entretingut!!!! sou els millors.