Adiós, caro Manuel!

Aquesta setmana ha mort, massa jove, als 49 anys, Manuel Fernández-Cuesta, que ha estat editor de l’àrea castellana de Grup 62 fins fa deu dies. Va arribar a Ediciones Península el setembre de 2007 de la mà de Fèlix Riera, que el va fitxar de Random House, on havia estat editor de Debate. Fernández-Cuesta era un editor de raça, i a Península va poder treballar amb una llibertat envejable. Va comptar amb la plena confiança de la direcció per construir el seu catàleg amb una línia editorial molt intencionada, ideològicament molt coherent. L’amic Manuel va morir dimecres a casa seva d’un atac de cor i serà incinerat aquest divendres a Madrid.

Manuel Fernandez-Cuesta no se n’amagava. Havia format part del partit comunista i era simpatitzant o militant d’Izquierda Unida. Havia estudiat Dret i Filosofia a la Complutense i després havia ampliat estudis a Milà i París. Havia estudiat el marxisme clàssic i li interessava especialment la sociologia i la construcció del relat polític. Aquests interessos van portar-lo a publicar alguns títols interessants, com Desinformación de Pascual Serrano, Storytelling de Christian Salmon o La nación inventada. Una historia diferente de Castilla, d’Arsenio i Nacho Escolar. També havia publicat títols de Terry Eagleton i Santiago Auserón. Títols que es van vendre bé i que van definir la nova marca de Península, combativa i esquerranosa.

Va ser el primer editor de Península que va treballar des de Madrid. A les oficines de la Gran Via, Fernández-Cuesta rebia els seus autors, Pascual Serrano o Javier Sádaba, que passaven sovint a conversar amb ell. A les convencions del Grup 62, sempre es ficava els comercials a la butxaca, parlava com un vell professor que ja ho ha vist tot, i això als venedors, que no solen tolerar que els venguin fum, els agradava molt. Dels seus llibres se’n parlava molt a la premsa, perquè ell sabia comunicar bé els títols que publicava i moure’ls en els cercles madrilenys, però sempre es queixava que aquesta presència tan considerable als mitjans no es traduïa després en vendes. Pasturava per les llibreries i no veia els seus llibres ben distribuïts i es desesperava.

Quan arribava a la Fira de Frankfurt o de Londres, la que fos, el primer que feia era anar a veure l’estand d’Editions La Découverte, una editorial francesa amb un catàleg molt ric en temes de política i ciències humanes i de la qual, deia,  ho hauria comprat tot si hagués pogut. Al vespre tornava a l’habitació de l’hotel amb el catàleg de La Découverte i s’hi enllaminia com un nen amb un TBO.  I aquella nit no dormia. O molt poc.

‘Hola, caro’, et deia quan arribava a la seu de Grup 62. Fumava molt. I si feia calor, també es ventava amb un ventall, amb una coqueteria que no sabria definir però que no era gens gai. Quan reia, els ulls se li feien petits, com en aquesta foto que Desirée Rubio de Marzo li va fer a les oficines de Grup 62 a la Gran Via de Madrid. Al darrere, enganxats al prestatge, un parell de divises que són la cara i la creu però que eren per a ell tota una declaració de principis: la primera frase, de Lenin, diu “La revolución no se hace, se organiza”. La segona, de sant Ignasi de Loyola, fa així: “En tiempo de desolación, nunca hacer mudanza”. I això és el que havia fet en els darrers mesos, veient-les venir davant la integració de Grup 62 a Planeta. Però ningú s’imaginava que se l’hagués d’emportar una mudança com aquesta. Caro Manuel. Te echaremos de menos.