Blai Bonet. A la manera grega

1.02.2013

Aquest 21 de desembre passat es van complir quinze anys de la mort de Blai Bonet. El col·lectiu Pèl Capell ha dedicat el darrer número de la seva revista al poeta de Santanyí. Núvol agraeix de poder reproduir un dels articles d’aquest especial sobre Blai Bonet.

“L’home torna sempre a començar a la manera grega”. Aquest retorn a l’origen, a allò primigeni, la llibertat de la natura i del cos és el que em queda després de llegir Nova York de Blai Bonet. Ara deixaria el llibre abandonat amb tots els seus versos memorables, que són molts,  i els seus colors i perfums de raïms, olives i sàlvia, i començaria un viatge per algunes illes. Les illes mediterrànies de Cabrera, Skorpios i San Michele, d’una banda, i l’illa de Manhattan, de l’altra. Blai Bonet, que mai no va estar a Nova York situa els seus personatges, les màscares il·lustres o desconegudes amb què disfressa la pròpia veu en aquests poemes, en l’òrbita de la ciutat, símbol de l’espai on l’home busca la llibertat, però es mou en cercles dibuixats al mapa del metro i als dos rius que empresonen Manhattan. La llibertat de la natura, com All Brow, home dandy i urbanita que, però, anhela que l’amor siga “amb la bèstia d’un garrit jovenet de barriada”, perquè sense les bèsties, la cultura cauria en una gran depressió.

Blai Bonet vist per Pere Salvà

Tornar a començar és tornar a l’origen. I la ciutat és un miratge on “el cel no va enlloc” i “la llibertat hi és un oblit”. La llibertat és moltes coses al poema titulat “Nova York”, i Bonet hi torna una i altra vegada, per irònica acumulació, a la recerca d’una definició nova, mentre va dibuixant la llibertat il·lusòria que viuen els seus habitants de Nova York, “el poble sempre menor d’edat”, que duen una existència com de còmic, d’eslògan, de graffitti, de jerseis amb logotips d’universitats. En aquesta metròpoli d’éssers disfressats, el poeta descobreix en un altre vers memorable que “la vida és la publicitat de l’univers”.

Li ho explicava l’autor a Margalida Pons en una entrevista al diari Avui (22 de juny de 1991):  “Escric contra les marques, contra aquests al·lots, que per ventura són a l’atur, però que duen jerseis que diuen Universitat d’Ohio, Universitat de Yale… L’home, realment, és el seu cos, i el vestit no té la més mínima importància. Però l’home renega de la seva natura i la dissimula rera totes aquestes coses. I això és una dictadura. Han fet apostatar la gent, al món passa el que passa perquè han fet apostatar la gent.” I contra aquesta ciutat, hi ha els exiliats, els desterrats, els diferents: “Mentre hi hagi un hom que espera a la frontera/ hi haurà un home lliure./ On existeixi una diferència, hi haurà una possibilitat”.

Nova York és ple d’éssers desterrats als quals Bonet dóna veu, amb la veu dels quals es confon la del poeta. Ezra Pound i Maria Callas, americans que van voler ser europeus. Visitem la tomba de Pound a Venècia, a l’illa de San Michele on “fa el mort, a ran de mar” i assistim a la conversa de Maria Callas amb Pier Paolo Pasolini a l’illa d’Skorpios. Maria Callas, abandonada per Onassis, com Jasó va abandonar Medea. Les seues cendres novaiorqueses tornaren a la mar dels ancestres, la mar d’Egeu, tercer marit de Medea.

Aquesta tensió entre la gran ciutat, la capital del món, i la Mediterrània de Blai, dels cossos de xicons bruns que somriuen i obren molt els ulls negres com a les pel·lícules de Pasolini i “carden fins a sol post i s’adormen/ entre els lliris de les cebes marines” recorre el llibre, però és només un dels fils conductors, un més en un llibre que aspira a la totalitat, a ser una reflexió sobre la llibertat, l’estètica, el desig, l’infinit, l’amor, la bellesa, la solitud de l’home enfront de la natura, de la cultura i d’ell mateix. Em caldria seguir abandonant el llibre una i altra vegada, per tornar-hi tantes altres. Abandonar-lo per mirar Medea, l’única incursió al cinema de la divina Callas dirigida per Pere Pau i tornar-hi després per entendre que la tensió entre el mite i la raó, entre Medea i Jasó, també es planteja als versos de Blai. Hi ha dos centaures, un de mític i un altre de real al film, dos Quirons que li mostren a Jasó la profunditat del seu amor per la fetillera i els perills que això comporta, com Giuseppe Zigaina i Achille Bonito Oliva que parlen de Pasolini capaç d’alliberar “la mediocritat de la vida a Wall Street” amb el seu art convertit “en un vidre d’augment amb el qual és possible projectar el mancament del temps actual”.

 

Blai Bonet signant exemplars de 'Setmana Santa'

 

És aquesta tensió la que planteja Blai als seus versos? Eliot ja ens va advertir que la reconstrucció de les fonts ens ajudaria a entendre el poema, però potser no a comprendre’l. Bonet deixa córrer molts fils conductors i moltes referències que voldria resseguir per aprofundir més en una lectura completa d’aquest viatge inacabable per les coses que succeeixen a les illes on “l’Infinit sempre és a tocar”, però ja ens ho diu ell, o Pere Pau, convertit en heterònim de Blai que fa com qui escriu el diari de rodatge de Medea: “no gosem veure que la bellesa viu sense tradició ni escola” que “Il tremolar della marina és tant més bell en la mesura que hom pot computar amb la imaginació de l’espectador usuari”.

Aleshores, després d’aquesta revelació, cal tornar a començar i descobrir en els versos de Blai aquesta bellesa, la bellesa dels colors de la mar (raïm macabeu, vi monastrell, instant de blancor fugitiva), la bellesa del present, de l’instant líric en tensió com el bordall vinclat damunt la cuixa tibada d’un jovenet en un quadre de Rafael, o la bellesa de “l’acte lliure de l’amor”.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris