A favor de les biblioteques sempre que calgui

Sala de la Caritat. 19.05h. Inauguració del cicle de taules rodones 100 Anys de Biblioteques: i ara què? Mirades personals. A primera fila Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, l’escriptor Joaquim Carbó, Adela d’Alòs-Moner, directora de la Fundació Biblioteca Social, la directora de la Biblioteca Pública de Lleida, Antònia Capdevila i la directora de la Biblioteca Pública de Tarragona, Dolors Saumell.

Carme Fenoll dóna la benvinguda i presenta el cicle de taules rodones que tindrà lloc de gener a maig a cinc biblioteques de Catalunya amb l’objectiu de provocar una reflexió sobre com han de ser les biblioteques públiques, des de diferents mirades personals de gent del món de la cultura. Fenoll recorda també la campanya participativa dirigida a tota la ciutadania orientada a formular propostes, via Twitter, a través del hashtag #100iaraquè. Tot seguit, introdueix breument els ponents, a qui agraeix la participació i cedeix la paraula.

Ignasi Aragay: “A favor de les biblioteques sempre que calgui”

Ignasi Aragay, humanista vertebrat amb cos de periodista i ànima de filòsof, es pregunta si al segle XXI, en ple domini de l’economia de mercat, s’haurien inventat les biblioteques públiques. I exemplifica el seu legítim dubte fixant la mirada als EUA: “Donald Trump no hi estaria d’acord, on és el negoci?”. Continua recalcant que les biblioteques són un invent del passat que cal preservar, que ningú no en qüestiona l’existència i a més tenen un gran èxit. Si bé és cert que són gratuïtes, també ho és que s’han sabut organitzar i adaptar als nous temps amb eficàcia. Recorda que fa 25 anys La Caixa es va desfer de les seves biblioteques populars i es va posar a fer centres d’art i de ciència, i que potser ara s’està estirant els cabells perquè els museus no s’acaben d’omplir i les biblioteques són sempre plenes.

Davant d’un món digitalitzat, Aragay destaca la importància de l’experiència presencial de les biblioteques no només per ser edificis atraients, singulars, amplis, ordenats i amb una màgia especial, sinó també perquè s’hi troben dos valors que considera els pilars d’una societat cívica i tolerant: el silenci i el diàleg amb persones o llibres.

Imagina les biblioteques com un punt d’encontre, un lloc de trobada on poder raonar i enraonar, un espai on fer-nos preguntes; una àgora on bastir-hi un gran diàleg empàtic, de proximitat i alternatiu al debat-espectacle dels mitjans de comunicació.

En paral·lel, apunta que caldria avançar cap a un nou concepte: el de “biblioteca digital i personal multimèdia”, on tothom es construís la seva llista d’imprescindibles de llibres, de música, de pel·lícules, de sèries… com un senyal d’identitat.

Reivindica les biblioteques escolars “que parlant en termes generals podem dir que a Catalunya són inexistents i haurien de ser una prioritat”. Els edificis escolars les preveuen, però no els pressupostos d’Ensenyament; no hi ha la figura de bibliotecari ni partides per comprar llibres; i afegeix que sovint esdevenen espais polivalents amb quatre llibres aportats per les famílies i poca cosa més… “Vergonyós”.

Aragay alerta que la defensa del llibre no es pot realitzar convertint-lo en quelcom sagrat, ni contraposant-lo o fent-lo entrar en competència amb altres formes de cultura, perquè correm el perill de crear un rebuig instintiu. Finalitza la seva intervenció homenatjant el gran escriptor osonenc: “Imagineu una vida sense llibres?, es preguntava l’enyorat Emili Teixidor a La lectura i la vida. Doncs tampoc ens podem imaginar una vida sense biblioteques”.

Elisenda Figueras: “Em vaig enamorar professionalment l’any 1992 i l’enamorament segueix”

Si alguna professional, no estrictament bibliotecària, sap alguna cosa sobre com dinamitzar biblioteques i les seves interioritats aquesta és Elisenda Figueras, per a qui “la biblioteca pública ha de fer el que sempre ha fet; la missió continua essent vàlida, només s’ha d’adaptar”.

La missió de les biblioteques, explica, ha estat la de garantir l’accés de totes les persones a la informació. Els principis bàsics de la biblioteca són els mateixos de la Mancomunitat i d’Eugeni d’Ors. Jordi Rubió i Balaguer, continuant la feina del seu predecessor, va puntualitzar un aspecte important: calia treballar no pels llibres sinó pel públic. Figueras observa que els espais físics han de canviar i poden canviar, així com els formats dels seus fons i alguns perfils professionals. El repte de futur passa per construir aquests canvis i s’atreveix a apuntar els següents:

La biblioteca ha de voler estar constantment al dia. Ha de ser un referent indispensable del municipi perquè és un espai de trobada que crea comunitat i identitat local i cultural. Recorda que al 1994 ningú no sabia que existia una biblioteca (i el que no es coneix, no existeix); però en el moment que l’SGAE es fixa en les biblioteques tenim un bon senyal. La biblioteca ha de seguir actuant com a “llengua franca”, com a espai franc, poder entrar a una biblioteca de Chicago o Haití i “sentir que l’entens i que és per a tu”. Figueras subratlla el paper de les biblioteques com a mediadores i les insta a revisar els seus canals per continuar essent els centres d’assistència primària del coneixement que deriven als centres especialitzats, partint del principi de diàleg.

De la mateixa manera que Eugeni d’Ors va crear el seu relat de les biblioteques com a “temples del saber” (i per això les primeres es construeixen fora de la ciutat), les biblioteques actuals han de generar el seu propi relat amb identitat i referència.

La directora de Taleia Cultura aposta per un programa d’activitats-accions com a eina al servei d’una missió, no com a objectiu, que serveixi per interrelacionar i teixir complicitats, per generar interessos a col·lectius i segments de població diferents. Tot això, per atendre els públics i el que és més important, arribar als “no públics”, a través de professionals preparats i amb la formació adequada.

Per últim, Figueras demana la confiança política, l’atenció de les administracions que han de dotar les biblioteques de recursos i integrar-les en els plans estratègics de ciutat; i, tancant el cercle, demana la confiança de tots nosaltres: “ciutadania, professionals i col·lectius per a seguir-les valorant”.

Óscar López: “Vinc d’un barri on no hi havia biblioteca”

No sé si a l’escola d’Óscar López hi havia biblioteca. El que tinc clar és que si jo fos la directora de qualsevol escola o institut, mínimament sensible al món del llibre, els seus articles publicats des de fa anys a El Periódico serien lectura obligatòria de Batxillerat.

El director del programa de llibres Página Dos es declara un devot de les biblioteques i explica que encara guarda el carnet de quan tenia dotze anys de la Biblioteca de Catalunya, un espai que visitava sovint per anar a fer els treballs de l’escola quan internet només estava al cap de Vinton G. Cerf. Ara sap perfectament què són i sap que s’han de potenciar.

Afirma que la gent s’acosta a les biblioteques perquè ofereixen moltes coses i proposa acotar el que fan aquests “autèntics temples de la cultura” per dotar-los dels recursos necessaris en justa correspondència als servei que ofereixen.

López deixa clar que això seu és una carta de desitjos i, com a tal, “potser no és realista i sí un punt provocadora, però que amb els desitjos tot hi entra”. Amb un remarcable sentit pràctic, comença a desgranar el seu llistat d’accions particular: biblioteques obertes tots els dies de l’any, 24 hores; vist l’èxit dels clubs de lectura, es pregunta: “Per què no incentivar clubs d’escriptura i reconvertir les biblioteques en petites escoles de lletres per ensenyar a escriure ficció?”. Proposa activitats de cara a interrelacionar cinema i literatura: les novel·les com una font inesgotable de possibles adaptacions; potenciar els concerts de músics que valoren la lletra de les cançons, el poder de la paraula dins de la música; fer tallers de booktubers, de sexe, de cuina…; classes magistrals per part dels bibliotecaris sobre com organitzar “els meus llibres de casa o de les biblioteques escolars”; organitzar excursions per visitar biblioteques privades, llibreries, cementiris… incentivar, en definitiva, el turisme cultural de biblioteques.

Finalitzades les intervencions dels tres ponents, Carme Fenoll els formula un parell de preguntes sobre l’actitud dels professionals bibliotecaris que originen comentaris divertits, anecdòtics i algunes reflexions sobre la seva tasca. Óscar López, per exemple, hi percep una consciència d’orgull pel sol fet de treballar amb la cultura i les emocions, malgrat la manca de recursos, i els hi atribueix un paper de veritables dinamitzadors culturals.

S’obre el diàleg al públic. Eugènia Serra apunta que els bibliotecaris no són prou coneguts com a col·lectiu i que els falta visibilitat. Fenoll li agafa el testimoni i ho il·lustra explicant que a les inauguracions de biblioteques el protocol no acostuma a preveure que parlin les directores, i que en canvi això mateix seria impensable en el terreny dels museus. Elisenda Figueras anima a escriure llibres sobre bibliotecaris. Antònia Capdevila i Dolors Saumell consideren que per guanyar visibilitat social caldria que també se’ls demanés opinió fora de les biblioteques. Fenoll evidencia que és una professió molt feminitzada amb el que això ha significat durant anys i Ignasi Aragay constata un greuge claríssim per un problema històric de rols, on també hi ha un component d’inhibició.

Carme Fenoll pregunta als ponents quina seria la primera mesura que prendrien, en matèria de biblioteques, si fossin consellers de Cultura amb pressupost il·limitat. Les respostes no es fan esperar: biblioteques escolars, actualització de fons, un canal de TV a internet on gaudir de les activitats en streaming que es facin a totes les biblioteques i una línia específica de suport als ajuntaments per a les biblioteques.

La primera de les taules rodones del cicle s’esgota amb Óscar López apuntant cap a noves qüestions: per què no entren els patrocinadors privats a les biblioteques? Per què no s’ofereix la possibilitat de vendre llibres també a les biblioteques? El debat s’acaba a les 20.17h, a fora fa fred, i marxo de la Biblioteca de Catalunya pensant que les bibliotecàries haurien d’estar signant columnes d’opinió als principals diaris del país.