Dissabte El pèsol feréstec va celebrar el concert d’aniversari al Tradicionàrius. El mateix dia les ràdios commemoraven els 15 anys del primer disc de Manel, el Pèsol feréstec en complia 20. Tots dos grups han coincidit en el temps. El Pèsol Feréstec (EPF) va quedar semifinalista al concurs SONA 9 l’any que The Gruixut’s va quedar en primera posició i Manel en segona. Manel ha estat una boyband compacta de quatre membres; EPF, en canvi, ha estat una banda més elàstica, amb una vintena de col·laboradors que han entrat i sortit al llarg d’aquestes dues dècades i que dissabte van desfilar per Tradicionàrius per celebrar-ho. Si Manel ha estat un grup que ha competit en l’ecosistema musical i ha triomfat, El pèsol feréstec ha qüestionat el concepte d’èxit flirtejant amb la divisa fusteriana ‘Un fracàs no s’improvisa’. No debades al seu compte de Twitter hi tenen inscrit el títol d’una de les seves cançons: ‘No vindrà ningú aquesta nit’.

La nit de dissabte aquesta ominosa premonició no es va complir, perquè el Tradicionàrius era ple de fans i amics que van cantar i ballar les cançons de Gerard Segura, que va fer un recorregut retrospectiu per la història del grup, des de les primeres cançons postadolescents de segon de batxillerat fins a temes inèdits del seu pròxim LP, El roure l’aglà, com ara ‘Animals extingits’, un poema de Dolors Miquel molt ben dit per Maria Callís. En aquests vint anys de vida, El pèsol feréstec ha publicat discos i EPs: Fa temps que ho diem (Salseta Discos, 2011), Cor de carn (The Indian Runners, 2014), Treure’ns robins (The Indian Runners, 2017) i L’exemple dels ocells (The Indian Runners, 2019) —, i una colla de maquetes mig perdudes en l’oblit.

• 

  El pèsol poètic

  Joan Burdeus

En Gerard Segura va estar tot el concert acompanyat per la Carlota Serrahima, (‘Tu ets la noia de porcellana, la que el Pau canta i recanta cada nit’), autèntica instigadora de tot plegat perquè va ser la primera que es va adonar que la música del Gerard valia la pena i es va oferir per cantar amb ell. Així, aquell noi barbamec que a l’institut de secundària cantava “Si tens un bon pijama no cal que et socialitzis”, va entendre que tot sol no se’n sortiria. Dissabte va poder agrair a tots els companys i excompanys que han desfilat per l’EPF la dedicació al grup, que s’ha anat empeltant del talent de baixistes, guitarristes, bateries, violinistes i rapsodes. Avui, EPF està format per Gerard Segura (veu i guitara), Carlota Serrahima (veu), Maria Callís (rapsoda), Marià Codina (bateria) i Àlex Todó (baix).

Dissabte passat el Tradicionàrius semblava la festa dels barbuts. Diria que excepte el mateix Gerard, l’Enric Casasses i jo mateix, tots els altres homes tenien pèl a la cara. En Casasses va dir ‘Oració’, un poema dels primers anys vuitanta inclòs al primer disc de l’EPF que no s’ha publicat mai en cap llibre i que comença així: “Mare antiquíssima / amb reverència i /ple d’ignorància/perquè sóc mascle / vull recordar-me/que m’has parit/ amb sang i xiscles”. Casasses m’explicava que aquest poema forma part d’un recull inèdit de joventut on té aplegats els seus poemes primerencs sota el títol Ànsia vella. De moment no ha vist la llum i que El pèsol feréstec tingui aquesta exclusiva ha de fer il·lusió.

En Casasses no és l’únic poeta amb qui han col·laborat. També han musicat versos de Mireia Calafell, Maria Sevilla, Jordi Vintró, Martí Sales o Maria Callís, que es diu a si mateixa com ningú. També els sentireu cantar Ausiàs March, Blai Bonet o Maria Mercè Marçal. El pèsol feréstec ha portat els seus versos en gira arreu del territori, sigui en sales de concerts, biblioteques, fires o instituts de secundària. També han actuat a l’estranger, a Berlín, Siena o Chicago, on per cert van tocar una sardana i van aconseguir que el públic la ballés. Dissabte al Tradicionàrius també es va fer una gran rotllana per ballar una sardana. I per generació espontània es va formar un monticle de bosses i abrics al mig de la rotllana. Els catalans som capaços de ballar, comptar i vetllar per les nostres pertinences al mateix temps.

Dissabte va desfilar per l’escenari membres històrics del grup, com Albert Companys, Vito Spampinato o la violinista Laura Nogueras, “que sempre volia les notes i va marxar l’any 2007 a buscar notes perquè al Pèsol no n’hi donaven”, explica Segura. També van rescatar la Cèlia Nadal, la primera rapsoda que va tenir EPF i que va recitar uns versos de Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal: “Si algú em deia que la teva espasa / no enduraria tres guerres, -ni tan sols tres batalles seguides!-/ li reconeixeria el fet / sense gens de recança”. El pèsol feréstec ha endurat molts anys i moltes guerres. Si algun dia hem de marxar d’aquest Terra, evacuarem les seves cançons i ens emportarem el pèsol a un altre planeta feréstec.