El domini del barroc francès a Europa

El Gran Teatro del Mundo, la jove formació espanyola especialitzada en el barroc francès, va oferir un concert en el marc del Festival Llums d’Antiga de l’Auditori a la basílica de Sant Just i Pastor el proppassat 24 d’abril. Amb un programa dedicat a la influència de Lully en els compositors de l’òrbita germànica, van demostrar que són un grup de músics joves, plens d’idees i d’energia.

Comandats per Julio Caballero des del clave, El Gran Teatro del Mundo, integrat per set instrumentistes, van interpretar música de Johann Caspar Ferdinand Fischer, Georg Muffat i Georg Philipp Telemann, als quals cal afegir Gaspar Sanz, en un programa de regust francès, tot seguint l’estela de la potència dominant a Europa al tombant del segle XVIII.

En un primer moment, durant l’execució de la Suite núm. 1 “Le Journal du Printemps”, de Fischer, la formació va haver de lluitar contra una acústica poc propícia per als ritmes ràpids, però a poc a poc es va anar creant una comunió entre tots dos, favorable a una audició força correcta. Els set músics d’El Gran Teatro del Mundo es van veure en certa manera beneficiats per l’efecte de la reverberació en la mesura que va amplificar de manera natural els sons més aguts principalment. Així es va crear una mena d’il·lusió auditiva, en què va semblar que el nombre de músics era superior al real, cosa que va atorgar una dimensió més imponent i majestàtica a l’execució de l’obra, com si l’escoltéssim des del mateix Palau de Versalles, en comptes d’una església gòtica.

El Gran Teatro del Mundo no és tan sols una formació instrumental excel·lent, sinó que també cultiva la passió per l’estudi històric de la música que interpreta

El Gran Teatro del Mundo no és tan sols una formació instrumental excel·lent, sinó que també cultiva la passió per l’estudi històric de la música que interpreta. Així, i tal com va dir Julio Caballero, les obres que ens van oferir són en realitat transcripcions fetes per ells mateixos per a la seva disposició instrumental, tot seguint la tradició imperant a la França del segle XVIII de les partitures reduïdes. De Gaspar Sanz, conegut com a guitarrista, en van interpretar algunes danses de la Instrucción de música sobre la guitarra española, en aquest cas en una versió adaptada per a conjunt instrumental, per bé que l’Allemanda inicial va sonar en la versió original, per a guitarra sola. Vam poder constatar que el canvi d’instrumentació va donar un aire bastant diferent a la mateixa música, que va passar de l’intimisme a la frondositat.

Georg Muffat va ser l’únic compositor francès del programa. Nascut el mateix any que Corelli, el 1653, té clares influències italianes, com vam observar en la Sonata núm. 2 en sol menor. Vam sentir-ne una execució de so net, en què es va percebre la línia de cada instrument, principalment les flautes i els violins, però per damunt de tot, va ser una interpretació elegant i fastuosa.

Telemann va cloure el concert amb la Suite TWV 55:Es4. El salt estilístic respecte Muffat va ser notori, i si bé al principi l’acústica va tornar a causar problemes d’indefinició, El Gran Teatro del Mundo de seguida s’hi va acomodar i ens va oferir el seguit de danses amb un so prou equilibrat. Va ser especialment destacable l’Aria, d’un profund clima meditatiu, només amb violí, clave i arxillaüt. Formacions com El Gran Teatro del Mundo són necessàries per il·luminar la part menys visible del repertori barroc amb criteris d’excel·lència altíssims.