Tres veus de dona en català, eusquera i gallec

Les poetes Laia Noguera (català), Miren Agur Meabe (eusquera) i Estíbaliz Espinosa (gallec) van fer sentir la poesia al festival poètic de Manresa Tocats de Lletra. Tres mirades, tres llengües, tres cultures i un mateix país poètic.

Un dels refugis antiaeris de Manresa durant la Guerra Civil, el refugi del grup Renaixença, va acollir el passat 2 d’octubre el recital poètic de Laia Noguera (Calella, 1983), Miren Agur Meabe (Lekeitio, 1962) i Estíbaliz Espinosa (La Corunya, 1974), amb acompanyament musical de Santi Careta.

El lloc del recital va esdevenir un dels protagonistes de la nit. Només entrar al refugi, un passadís es bifurcava a mà esquerra en espais bastant estrets i despullats, amb els sostres baixos en forma d’arc i la il·luminació escassa i tènue d’algunes bombetes petites penjades arran de sostre. Les parets, sense polir, estaven mig pintades en tons grisos, torrats i blanquinosos, i hi havia sorra al terra. No costava d’imaginar que, molts anys enrere, en aquest espai de la memòria on sempre era de nit, moltes persones hi van passar hores o dies fent-se companyia per apaivagar la por, el neguit, l’espera i l’esperança. En un dels espais hi havia una vuitantena de cadires i un petit escenari al mateix nivell, il·luminat amb tons càlids, mentre que la sala quedava gairebé en penombra. Estava ple a vessar de públic.

El recital, amb les tres poetes i el músic a l’escenari en tot moment, va començar amb la poeta gallega Estíbaliz Espinosa, que també és actriu i cantant, amb un inici diferent i impactant: en una mà portava una poma verda, d’aquelles que són àcides i fortes, i en l’altra mà, un manat de claus del que penjava una navalla. Va obrir la navalla i després de partir la poma per la meitat, la va mostrar al públic mentre recitava amb veu profunda el primer poema en gallec, titulat “Lingua sobrenatural”, un llarg poema enigmàtic i sonor que la Laia Noguera va recitar traduït al català. Parla de tallar una poma pel seu eix imaginari, pel seu equador de poma. Transita per totes les pomes del món, pels temps, els espais i els noms que hi ressonen (Guillem Tell, Newton i, fins i tot, la madrastra de la bella dorment). Al centre de cada meitat de poma hi apareix una estrella de cinc puntes que representa allò sobrenatural que envolta el poema. El ritme s’accelera i acaba exhortant a parlar: “Romp a parlar. / La teva llengua cap a allò sobrenatural”. Després, en diferents moments del recital, Estíbaliz Espinosa va llegir altres poemes i també piulades poètiques que portava escrites en la tauleta, amb ironia i sentit de l’humor, de vegades divertit, de vegades més negre.

La poeta basca Miren Agur Meabe va començar llegint tres poemes en eusquera (“El cant del cigne”, “La geografia del silenci” o “Demano a les paraules”) que indaguen en la identitat femenina i el valor de l’escriptura com a font d’autoconeixement, com va explicar la mateixa poeta en castellà. Laia Noguera, que havia traduït aquests poemes al català, va llegir-los amb emoció. Si la poesia en gallec sonava sinuosament, la poesia en eusquera sonava amb força i estranyesa. La veu melancòlica i irònica de Miren Agur va mostrar diferents registres més endavant, com ara la seva versió més “eròtico-festiva”, amb el poema “Salmo”, i també un registre més social, amb un poema en prosa titulat “Automitología de la jolie fille, que compara el sofriment de la infantesa entre una nena d’aquí, que podia ser ella mateixa de petita, i altres nenes de països africans.

Laia Noguera, una veu poètica poderosa que ha transitat diversos universos poètics, va intercalar poemes del llibre Caure amb altres poemes inèdits, recitats rítmicament, amb to lleuger i repeticions, com una lletania melòdica i suggerent que els acostava al poema experimental i a la cançó. La Laia no recita; interpreta textos amb ressonàncies, es deixa emportar per aquests versos que parlen d’estimar la vida, la vida petita, i ser fulla i arrel; s’envolta d’alzines, líquens, pedres i ocells, com en el poema que comença amb els versos: “Jo no camino. / És la terra que em camina.” També va mostrar un to més intimista i fràgil: “quan et deia t’estimo, / volia dir-te estima’m si us plau, / perquè jo no sé estimar-me”. Va posar a prova els nous poemes lliurant-s’hi totalment.

El so de la guitarra de Santi Careta acompanyava les veus i feia de nexe d’unió de les diferents parts del recital. Segurament l’espai físic, el refugi antiaeri, hauria semblat més claustrofòbic sense la música, només amb les paraules. Segons comentava el mateix Careta en una notícia publicada al diari Regió 7, feia dies que tenia els poemes que recitarien les poetes, però pensava crear paisatges sonors de forma improvisada durant el recital, a partir de les sensacions que li suggerissin les paraules.

El recital va acabar amb les tres veus unides per una cançó popular en eusquera sobre la llibertat, “Txoria txori” (“Sempre ocell”), un poema de Joxan Artze musicat per Mikel Laboa. Un gran final de vetllada. La màgia de tres veus unides per les paraules en un mateix país poètic.