Toti Soler: “La santa espina és el veritable himne de Catalunya”

El nou disc de Toti Soler, Fill de la fortuna (Satélite K), conté 18 temes per a guitarra solista, grup i cançons, amb diferents convidats, com la Gemma Humet, la Mireia Vives, la Rosa Mateu, la Sandra Bonillo i els seus néts Marc i Pol, amb el contrabaixista Marc Prat i el percussionista Arnau Figueres. El disc ha estat enregistrat i produït pel mateix Toti Soler a l’estudi que té a casa, a Palau Sator, a l’Empordà, i és el resultat de tres anys de feina. Dels 18 temes, 11 són seus. Hi trobareu temes de guitarra d’estils variats: tarantel·la, buleria, sardana… Parlem amb ell sobre aquest nou llançament.

Es diu ràpid, però és el teu 37è àlbum en solitari.

Realment, quan ho vaig veure em vaig quedar parat, 37 àlbums es diu aviat. El primer és aquell disc petit que vaig fer amb Hispavox que hi ha el “Petita festa” i “Tot mentida”, un senzill que coincideix amb l’etapa de Pic-Nic. Aquell va ser el primer, i a aquest últim em vaig veure temptat de posar-li 37 73 pels discos que porto i l’edat que tinc.

37 àlbums donen per a moltes peces i cançons.

Estaríem parlant d’unes 400 peces. Pel que fa a cançons, no gaires, una trentena. Jo mai he estat un cantautor, tot i que m’agrada cantar i recitar.

A banda de la teva carrera en solitari, també hi ha la teva vessant com a acompanyant. Aquí la llista també és de vertigen i et podem trobar amb La Trinca, artistes de la cançó basca i gallega, Léo Ferré, Maria del Mar Bonet i un llarg etcètera. Sense oblidar l’Ovidi Montllor, amb qui vas estarà estretament lligat durant pràcticament tota la seva carrera.

Amb l’Ovidi ens vam conèixer l’any 1968 i vaig fer amb ell tres discos petits. A partir de 1974 vaig començar a acompanyar-lo de manera fixa. Vam fer treballs molt bonics com el d’Alcoi o l’Olympia de París, tots els muntatges poètics, que en dèiem 10 catalans i un rus, i totes les cançons que va fer fins al final de la seva vida. El que és important és que sempre vam tenir una relació molt propera, érem amics, anava tot més enllà de la música. Per això vam estar tants anys junts. Era el padrí de la meva filla, un germà gran. Avui en dia quan tinc un problema em pregunto què em diria ell. És una persona molt important a la meva vida.

Per a les noves generacions que no l’han conegut i que només en coneixen alguna estrofa o en tenen una imatge molt difusa, com els explicaries qui era l’Ovidi Montllor?

L’Ovidi era un actor que es va dedicar a la cançó i a recitar poesia. Era un home d’esquerres, molt conscienciat, molt coneixedor del món obrer, que venia d’un ambient molt humil. Les seves cançons, sobretot les del principi, anaven sobre les injustícies, les desigualtats i la impotència que tens davant el poder.

Hi ha totes aquelles frases seves que l’esquerra ha agafat per fer denúncia: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”.

Aquesta és la primera part de l’Ovidi. Després  es va fer més sofisticat, va anar evolucionant. Recordo que un dia li vaig dir: “Amb les teves cançons d’abans la gent reia molt i s’hi sentia identificada de seguida;, en canvi, les d’ara costen més de fer arribar”. I em va contestar: “Doncs que pensin”. El mateix es podria dir a les noves generacions que venen, que pensin que hi ha hagut cantants que ho han cultivat, inclús molt abans que l’Ovidi ja hi havia tot el que s’anomenava “cançó protesta” i dels Estats Units escoltàvem Peter Paul & Mary o Bob Dylan, per exemple. Coses que no es podien explicar obertament i es deien a través de les cançons, i més a casa nostra que hi havia la censura, que era molt bèstia.

A banda de l’Ovidi, una altra persona fonamental a la teva vida ha estat el teu pare.

El meu pare va ser molt important a la primera part de la meva vida. La seva manera de ser sempre em va enamorar. Era un home lliure, molt amorós, mai em va fer cap crit i era un home obert a totes les músiques i el món de la poesia. Per ell em vaig fer submarinista, que és l’únic títol que tinc.

I gràcies a ell, graves el disc més popular de la teva obra, Liebeslied.

El meu pare tocava la viola de gamba a Ars musicae i el director, l’Enric Gispert, ens va deixar el local, el magnetòfon, un revox, i no va passar ni per l’estudi a fer mescla. Per això la guitarra sona per una banda i la veu per l’altra. Sona natural, poc treballat i potser és la gràcia. El Raimon em va deixar una guitarra clàssica perquè era més bona que la meva i el Quico Pi de la Serra, una acústica. Les vaig cantar totes a la primera, sense parar, i el meu pare es va ocupar de la resta. Jo no el volia gravar, era jove, estava per altres coses com tocar jazz i flamenc. En realitat aquest disc es va publicar cinc anys tard. Les cançons corresponen a l’època de Pic-Nic. Estan fetes entre el 1966 i el 1969. El meu pare em posava davant els llibres de Vinyoli, Vergés, Marià Manent i si jo hi trobava una estructura que m’era còmoda, feia una cançó. Vaig fer una pila de cançons durant aquesta època.

El teu darrer CD, Fill de la fortuna, el conformen un total de disset peces. A mi la primera que em crida l’atenció és la versió de “La santa espina”.

A “La Santa Espina” hi ha quatre guitarres, el contrabaix i el tamborí, que és un dels meus nets que a més el fa amb la boca. La Rosa Mateu és una soprano excel·lent. Jo sempre li dic: “Rosa, ets un vendaval de bon temps”. La santa espina sempre m’ha agradat moltíssim. Quan hi ha els aplecs, sempre s’acaba amb aquesta sardana. Per mi és el veritable himne de Catalunya. Amb tots els respectes per “Els segadors”, que és una cançó depressiva; en canvi, “La santa espina” és una cançó positiva: “Som i serem gent catalana / tant si es vol com si no es vol…”. Tot va amunt i el que diu després ja no té cap importància, lo important és això. Hi ha una identitat, el veritable himne de Catalunya. Va ser prohibida per Primo de Rivera, després per Franco. És una peça important, per mi molt bonica. El canvi de major a menor de cop i volta té un sentiment preciós. La música és d’Enric Morera i la lletra de l’Àngel Guimerà.

També ens sorprèn que facis una versió de “Som” de Raimon.

És un petit homenatge a Raimon, perquè per mi és com un petit heroi. Era l’època en què vaig començar. Recordo molt els recitals que s’organitzaven al Palau de la Música, tothom dret cantant: “No creguem en les pistoles”. Ara laho trobo a faltar, aquesta contundència. I clar que hi havia molta gent que cantava en català, com Els Setze Jutges, però el Raimon tenia alguna cosa especial i una personalitat que estava per sobre de tot. En Raimon era el que ens aixecava a tots, el que ens encenia la sang. Li tinc una gran admiració i estima. Per mi, el més important de la cançó ha estat ell i després l’Ovidi.

La peça que obre el disc, destaca pel seu ritme i pel títol: “Nedant en el vent entre les fulles lluminoses”.

El ritme és una tarantel·la, una dansa endimoniada. El títol el vaig posar a partir d’un somni que vaig tenir. Era de nit, feia molt vent i jo nedava entre el vent com els ocells. Les fulles dels arbres tenien llum pròpia.

Toti Soler presenta el seu nou disc ‘Fill de la fortuna’ (Satélite K) en el marc del Festival Dansàneu el divendres 28 de juliol a l’Església de Santa Maria d’Àneu · Escalarre · la Guingueta d’Àneu. Més info aquí.