Tocats de Lletra: Quan l’amor s’escampa

Aquest passat cap de setmana va tenir lloc la cloenda del cicle literari Tocats de Lletra, que va omplir la capital del Bages de recitals poètics, col·loquis, cine-fòrums, tallers de contes i conferències. La traca final del festival va incloure el Cercatasques Poètic, una cercavila de poetes que van recitar dins la Poetada, l’homenatge a Montserrat Abelló i els paisatges intervinguts amb Meritxell Cucurella-Jorba i Roser Oduber, entre d’altres.  Aquest any, la temàtica del cicle girava entorn de l’amor, i la paraula clau era Enamorats.
Nocturnitats: De tasca en tasca, parlant d’amor
L’amor té mil cares i totes susceptibles d’esdevenir-se: pot ser mordaç, irreverent, fugaç, dolç, ridícul, tràgic… I, sobretot, l’amor és un motor de comunicació: confessions, il·lusions traslladades a versos eterns, ira reprimida, retrets àcids. Quantes vegades hem conversat sobre les aventures i desventures que aquest sentiment comporta en algun bar enmig d’un paisatge hivernal, boirós, mentre la pluja repicava sobre les teulades grises? Aquest passat cap de setmana, d’una manera o altra, també ho vam fer. Vam peregrinar de tasca en tasca, escoltant els versos agitats, subversius, a voltes sensuals i d’altres més innocents de la colla de poetes que omplien els carrers nocturns de Manresa, com el líquid etílic omple la copa. El cap emboirat i els poemes ressonant dins la testa. Les tavernes manresanes, l’escenari. Els individus sota els abrics, les boines i els guants: els oients. La primera parada va ser a Ca la Samsona, sota una lluna gairebé plena.  Allà van recitar els primers versos en Josep Pedrals i l’Àngels Gregori, acompanyats de la flauta feréstega de Pablo Selnik. Amors nostàlgics de temps remots, els primers amors, enamoraments que fan riure, amors extasiats: l’amor que ens fa embogir. Quan arribem al bar La Peixera és el torn de Laia Noguera i Anna Roig -que confessa que és el primer cop que llegeix poesia en directe-. El públic escolta atentament, però les darreres fileres d’oients tenen problemes per gaudir de l’espectacle: hi ha molt soroll i la falta de micros es fa notar. Laia Noguera diu que llegirà un poema que parla de l’enamorament. “Estar enamorat, però, no sempre vol dir estimar l’altre”, deixa anar abans de dir el poema “Cull el fruit de la meva veritat”. La cantant Anna Roig explica petites faules i històries d’amor amb imatges poètiques: la parella d’enamorats que es coneixen en un ball i es troba clandestinament, els amors absents,  o la separació dels amants –també evocada en un poema inèdit de Laia Noguera, que explica el final de l’amor a través de les onades, el mar i melodies existencialistes. D’absències, també en parla Esteve Plantada, al bar La Gramola que recita el poema inèdit “El lloc”: Tot torna a lloc,/
tumult dispers en un instant de recapte,/
gangrena d’allò que mai vam poder ser,/ lívid comiat de la petja repetida/
en un recompte d’alens./
Tot torna a lloc,
/però nosaltres ja no hi som. David Caño recita un poema de “desamor”, pequè “el desamor també és una manera d’estimar”: La nostra història/
tenia la bellesa de la decadència,/
i l’especulació de l’amor és inevitable,/
tard o d’hora sempre arriba,/
o això és el que jo et repetia/
mentre tu mastegaves xiclet per no parlar.

Pels carrers sentim converses d’amor i sexe a mitja veu. Secrets i confessions atenuats pel clima gèlid manresà. Arribem al Cercle Artístic. Gemma Arimany, acompanyada a la guitarra per Arnau Pintó, canta a l’amor, a la solitud, al retrobament interior i recita Anhels. Meritxell Cucurella-Jorba, més tard, conjuga el desig, la sensualitat i el destí a través d’uns poemes que parlen de l’amor de veres, el que fa mal de panxa. Una improvisació jazzística de Celeste Alías serveix per cloure el recital, fent-nos viatjar a través del temps i l’espai, unint misticisme, violència, art i bellesa. La vetllada poètica acaba de manera apoteòsica amb el concert dels Nens Eutròfics al restaurant Vermell. La música hedonista i els versos de Josep Pedrals fan que els cossos ballin. Les mirades coquetegen, els llavis s’entreobren, els braços s’alcen i els peus –inquiets- dansen.

Diürnitats: Paisatges intervinguts amb Meritxell Cucurella-Jorba i Roser Oduber

Llum de migdia. Fred revitalitzant. És diumenge. El Forn de la Calç de Calders acull l’itinerari artístic de la poeta Meritxell Cucurella-Jorba i l’artista plàstica Roser Oduber. Són poemes disseminats per l’entorn natural que fan que ens endinsem al bosc, olorem les sentors florals i ens deixem captivar per una poesia intimista, pausada, potent i bella: com la natura mateixa. Arbres, pedres, la fragància del romaní i una tela que diu “tu ets l’escala/ que duu al tot” i més endavant: “Sota les pedres/ l’imperi del sentir-se/ del sentir”. Com es pot dibuixar l’amor? Amb guix –sobre pedres- amb rotulador i fang, tacant la tela, posant tirabuixons de llana, al costat de l’arbre… I un missatge que recorda l’essència dels poemes de Meritxell Cucurella-Jorba: “Sóc cos”.