Tempus fugit

Barcelona 2008

Un brunzit familiar em desperta. Encara amb els ulls mig tancats paro el giny infernal que cada matí em retorna a la realitat crua i dura. “Cinc minuts més i em llevo”.

Mitja volta i em topo de cara amb un individu barbut que fa uns sorolls estranys amb la boca mig oberta. Panxa enlaire se li dibuixa sota el llençol una corba producte dels anys i sobretot de la vida sedentària que el treball, a l’oficina, i el sofà, a casa, ha anat fent créixer fins a semblar una ossa a punt de parir.

Em torno a girar i la meva vista una mica enlleganyada em porta a observar la fotografia que hi ha damunt la tauleta de nit. Una parella de joves, vestida ella de ballarina i ell amb unes ajustades malles, i calçats els dos amb patins, s’abracen talment com Romeu i Julieta. Als seus peus damunt la pista de gel, un trofeu, i, penjant dels seus colls, la medalla d’or que els acredita com a Campions Olímpics.

Ningú en donava cinc cèntims per nosaltres abans de la competició però, vés per on, havíem arribat fins dalt de tot del podi. Aquell dia varem patinar i ballar com mai  ho havíem fet; teníem un repte on l’amor hi tenia molt a veure i només nosaltres dos ho sabíem. Per això hi vàrem posar els cinc sentits i sobretot el cor; i la nostra emoció i sensibilitat va contagiar al jurat, que ens va atorgar la màxima puntuació possible. I arrasàrem.

Amb el repte assolit, només faltava complir la promesa de casar-nos allí mateix. Un dels jutges ens va convertir en marit i muller mentre les càmeres de televisió ho retransmetien en directe a tot el món. La patinadora sueca, que va quedar segona, em va portar un ram de flors dels que hi havia damunt les taules del jurat, i ens varem fer aquella foto per al  record. Al peu s’hi llegeix: “Pep i Elisenda. Campions Olímpics i acabats de casar. Calgary 88”. Una mica “friki” la cerimònia i tot plegat, oi? Però així és com va anar, avui fa justament 20 anys.

Sospiro profundament, i amb mandra m’assec al llit i en torno a mirar en Pep de reüll. No és pas lleig, de fet; el nas recte, la barbeta serrada i els cabells platejats, li donen aquell aire que sovint ens fa pensar a les dones que, pel que fa als homes, la fruita madura en el seu punt just és més apetitosa. En un excés de romanticisme hi afegiria que potser m’estimo més un de cinquanta rodonet i encara de bon veure, que dos de vint-i-cinc esprimatxats, impetuosos, i amb no massa senderi, tal i com era el meu home de jove.

Afortunadament jo m’he conservat millor. “Per tu no passen els anys, nena”, sempre hi ha aquella “amiga caritativa” que et deixa anar el tòpic mentre se li escapa un somriure sorneguer per sota el nas. Els anys passen per a tots no ens enganyem, però en el meu cas i malgrat haver tingut tres fills, la meva figura encara provoca admiració sobretot en l’altre sexe. (Per això les meves amigues “m’estimen” tant).

Quan ens vàrem retirar de l’esport, cinc anys després de Calgary,  i amb dos fills petits en comú, en Pep  i jo varem seguir camins professionals diferents. Mentre ell es va veure obligat a deixar-ho per una lesió a l’esquena després d’una mala caiguda en uns entrenaments i es va posar a treballar en un banc, jo vaig trobar una feina com a monitora de patinatge; això  m’ha permès  de mantenir-me fins avui en un envejable estat de forma tot i el tercer embaràs, no especialment buscat, que em va enxampar amb els quaranta ja acomplerts.

El ring del despertador del meu marit em fa reaccionar. Encara he d’anar al bany; els meus pensaments m’han entretingut, em passa sovint.

“Pep, maco,  ho sento, ens haurem de dutxar junts, he tornat a fer el ronsa”. De fet no ho sentia, ni ell tampoc; ens encantava dutxar-nos plegats. Segurament arribaríem tard a la feina, però tant li feia, al cap i a la fi. En tot cas, el retard estaria plenament justificat, essent, avui, el nostre vintè aniversari de casament; esdeveniment que, de ben segur, en Pep ha oblidat com els passa a molts homes poc detallistes. Però així és ell, i, que voleu que us digui, al cap dels anys t’hi acostumes i li treus importància.

“Mentre t’afaites vaig a fer el cafè”. Sempre anava així; a mi no m’agrada fer córrer

el pinzell, m’entretinc massa i els resultats no són gaire bons; i al meu marit li faig més peça al natural, sense additius i, com que les arrugues encara em respecten, em puc permetre el luxe de sortir al carrer sense cap altre retoc que un lleuger carmí als llavis.

Truquen a la porta. Deu ser la mare que, com cada dia, ve a llevar el meu fill petit i a portar-lo després a la guarderia –despistada com és, segur que ha oblidat les claus-.  Els nanos grans ja no viuen amb nosaltres: la Maria fa un any que se’n va anar amb el promès a Oslo, a fer un màster de no sé pas què, i s’hi ha quedat. I en Jordi és a la universitat, on comparteix pis amb dos estudiants més. Sort que l’Oriol, amb només tres anys, ens omple el buit que deixen els fills quan se’n van de casa. Llei de vida.

“Ja va!”. Obro la porta i davant meu em trobo un xicot amb un ram de flors i un sobre.

“La senyora Elisenda Puig?”

“Jo mateixa”

“Doncs això és per a vostè, que tingui un bon dia!”.

“Gràcies”. I lentament, tanco el cancell, sense deixar de mirar amb els ulls com unes taronges les 20 roses vermelles.
Amb les mans tremoloses deixo el ram sobre la tauleta del rebedor i obro el sobre: estic trasbalsada i amb prou feines puc llegir la nota escrita a mà amb aquella lletra que m’és tant familiar: “Sempre ens quedarà Calgary”; i, acompanyant-la dos bitllets d’avió amb destinació al lloc que havia marcat les nostres vides.