La prestigiosa directora sud-coreana Eun Sun Kim va sortir ovacionada de L’Auditori el passat 12 d’abril després del primer dels dos concerts previstos amb l’OBC, en els quals va comptar amb la complicitat de la soprano nord-americana Heidi Melton per oferir un programa contrastant: l’exigent Erwartung (Schönberg) i la popular Simfonia n. 7 en La (Beethoven).

Kim, que està especialitzada en òpera, és una directora de gest precís i evident gust per les interpretacions intenses i el so nítid. Per la seva banda, des de les primeres notes de la partitura de Schönberg es va posar de manifest que la tria de Melton per substituir a última hora la inicialment prevista Tamara Wilson havia estat un encert: la seva veu generosa i homogènia, la seva apassionada lectura i la seva meticulosa atenció al text es van posar el públic a la butxaca. L’OBC va sumar-se amb entusiasme a aquesta narració dramàtica i teatral, a aquesta descripció turmentada i malaltissa d’una obsessió i de les penombres d’un enigmàtic episodi entre el record, el somni i el deliri.

La mestra va guiar amb mà ferma el conjunt orquestral per conformar un discurs fluid i comprensible, i no va permetre que l’OBC caigués en la temptació de la confusió o la saturació sonora: les textures van estar tothora ben equilibrades i solistes com la concertino convidada Birgit Kolar van brillar sense imposar-se. Fins i tot la veu contundent i ben projectada de Melton va sumar-se sense necessitat de cridar als aclaparadors tutti que abassegaven el públic com un element més d’una maquinària ben engreixada. No és fàcil mantenir la tensió del discurs en una obra francament difícil d’explicar, de la mateixa manera que no pot resultar senzill conservar l’atenció del públic enmig d’aquesta laberíntica peça. Schönberg no estava disposat a fer concessions en aquest experiment atonal però, sortosament, la batuta de Kim va resultar una impagable taula de salvament i, alhora, el far que va guiar els assistents a terra ferma.

Si l’obra de Schönberg és desconcertant i poc interpretada, és inusual que la Setena de Beethoven sorprengui de tan sovint com s’ofereix a les sales de concert. Kim va demostrar també aquí una visió preclara i personal, des de la serenitat amb la qual va obrir el primer moviment poco sostenuto a la lluminositat del vivace que es va ensenyorir ràpidament de L’Auditori. Amb la secció de corda funcionant com un coixí subtil i càlid, la tríada formada per flauta, oboè i clarinet solistes va brillar amb un so ters i sedós.

• 

  Properament

  Els racons foscos de la ment i la llum de la victòria

  Meritxell Tena

La directora va demostrar des del primer moment la voluntat d’apartar-se de l’efectisme i la força bruta tan recurrents a les interpretacions hiperromantitzades de les simfonies beethovenianes, i es va decantar per posar una lectura sumptuosa, senzilla i elegant. L’icònic segon moviment, amb els seus tints fúnebres, va resultar implacable però delicat, mentre que el tercer va ser el més ampul·lós i robust. Si quedava algú al públic no plenament convençut, el ritme viu i l’alegria desbordant del quart (allegro con brio) va acabar de garantir l’aplaudiment entusiasta que van rebre orquestra i mestra en acabar l’emblemàtica simfonia.

El talent i determinació d’Eun Sun Kim van posar de manifest que no hi ha obres difícils sovint poca voluntat per explicar-les, de la mateixa manera que no hi ha partitures tòpiques sinó ganes de superar els llocs comuns i sortir dels camins prefixats. L’OBC va reconèixer la visió personal, seriosa i compromesa de la directora i va saber estar a l’altura. Per moltes nits on les dones poderoses puguin sortir per la porta grossa.