Rafael Moll, in memoriam

Aquest matí de dissabte el periodista musical Donat Putx ens feia saber que en Rafael Moll havia mort a l’edat de 72 anys. La casualitat ha volgut que l’any que estem celebrant el 50 aniversari de l’obertura de la sala Zeleste, amb mesos de diferència ens han deixat el seu fundador, Víctor Jou, i el director artístic, Rafael Moll.

En qualsevol cas, part de la història musical d’aquest país no s’entén sense la feina realitzada per Rafael Moll. De fet, la indústria i els músics del país estan en deute amb  aquest home de tarannà tranquil, dialogant i que sabia extreure el millor de cada artista.

La carrera de Moll s’inicia com a músic a finals de la dècada dels seixanta amb el grup La Troupe. Van arribar a editar un senzill al segell Als 4 Vents d’Àngel Fàbregues que va passar força desapercebut. Les aventures musicals el portarien a entrar en contacte amb Pau Riba, amb qui va compartir casa en una de les primeres comunes publicitades de casa nostra. Amb Els Joglars va està assajant l’espectacle Àlies Serrallonga, però no va arribar a fer l’estrena amb ells.

La seva vida va donar un gir de guió quan pocs mesos després d’obrir la sala Zeleste del carrer Argenteria entrés a la casa amb la intenció de fer una revista. Una revista de la que només en va sortir un sol número. Amb una habilitat innata per tractar amb els músics, fruit d’aquest passat recent i de l’amistat amb tots els músics de la seva generació esdevindria el programador de la sala. Per si no n’hi hagués prou, es convertiria en el productor musical de la majoria de propostes sorgides del segell Zeleste/Edigsa.

La llista d’artistes que van rebre l’acompanyament de Rafael Moll és infinita, com infinit és el deute que tenim amb ell tots els aficionats a la música.

De fet, mítica és la conversa que va tenir amb Claudi Martí perquè li deixés gravar a Jaume Sisa ni més ni menys que Qualsevol nit pot sortir el sol. Era un moment delicat per Sisa, que estava a punt d’abandonar la música perquè ningú li volia gravar el disc que tenia sota el braç. Les maquetes de Qualsevol nit pot sortir el sol estaven descartades de totes les editores discogràfiques i Claudi Martí argumentava que una cançó tan llarga i amb tants personatges no hi tenia cabuda. Només la insisitència de Moll i la seva creença cega en aquell projecte van ser cabdals perquè sortís a la llum i es convertís en l’àlbum més venut del segell Zeleste/Edigsa. Curiosament també és l’àlbum i la cançó més coneguda de Sisa. Més enllà del geni galàctic, a Oriol Tramvia li va fer gravar el disc en directe per tal de captar tota la potència de la seva proposta. I entre tots ells, la Campanyia Elèctrica Dharma, Jordi Sabatés, Blay Tritono, Secta Sònica…

L’any 1978 deixaria Zeleste per muntar la seva pròpia oficina de management i producció, la Cabra. D’allà en sortirien diverses aliances, com Cabra/Edigsa amb qui sortirien discos com el Romesco de Gato Pérez, o Cabra/Ariola, on gravaria a l’Orquestra Plateria. Fruit d’aquest llançament la Plateria va obtenir un disc d’or, el primer i l’últim de la seva carrera.  Altres èxits arribarien de la mà de Gato Pérez i el disc Atalaya. Malgrat haver deixat Zeleste, a mitjans de la dècada dels vuitanta tornaria a col·laborar amb Víctor Jou en el nou Zeleste, el de Poblenou, el que ara és la sala Razzmataz.

Paral·lelament si a la dècada dels setanta, Moll havia estat una persona central en la sortida de nous projectes, i durant la segona part de la dècada dels vuitanta torna a ser una figura cabdal. A Manolo García i a Quimi Portet els va aconsellar que si volien fer un pas més endavant havien de canviar el nom del grup i potenciar la veu aflamencada de Manolo García. Aquests dos factors canviarien el futur del duet i Moll en seria el productor. La seva destresa i la seva visió també van ser importantíssimes en el debut discogràfic d’Albert Pla. Hi ha qui diu que sense la seva mediació aquell noi no hauria gravat mai. També és cert, que la proposta era arriscada. També va ser Moll el responsable que Peret, el rei de la rumba catalana, tornés als escenaris i formés part d’aquell esdeveniment olímplic.

La llista d’artistes que van rebre l’acompanyament de Rafael Moll és infinita, com infinit és el deute que tenim amb ell tots els aficionats a la música. Cal dir també que, malgrat tenir una trajectòria tan brillant, els darrers anys de la seva vida laboral els havia passat treballant pel Grup Planeta i un xic massa oblidat.