Les últimes paraules d’amor de Joan Manuel Serrat

Comença la primera de les tres nits de comiat de Joan Manuel Serrat a Barcelona: d’aquesta gira d’El vicio de cantar que va disparar el tret de sortida el 27 d’abril al Beacon Theatre de Nova York i que acabarà al Palau Sant Jordi el 23 de desembre. És el meu primer concert en directe del cantautor del Poble-sec. Al metro, jugo amb la mare a endevinar qui va, com nosaltres, al Palau. No és difícil: alguns fans ja comencen a entonar les darreres Paraules d’amor del músic i, a l’autobús que ens duu fins a l’avinguda de l’Estadi, em complau comprovar que, si bé el gruix principal de seguidors són de la mateixa quinta que el Serrat, també hi ha gent més jove, i fins a persones de cap als norantes. No hi falta ningú.

Entrem, comprem entrepans, trobem els nostres seients. La senyora del meu costat em comenta, amb els ulls brillants: “El veurem ben menut, però el veurem”. Les grades són plenes de mirades expectants que contagien nervis. Ja passen quinze minuts de les 21h, i Joan Manuel Serrat encara no ha fet acte de presència. Piquem de mans, l’ovacionem, l’invoquem. Volem que surti el mestre. Llavors, com només ho fan les dives més dives, apareix el cantautor a l’escenari, vestit amb una americana grisa de flors i entonant Temps era temps. “No podia haver escollit millor cançó”, em somriu la mare. I té raó. La posada en escena és senzilla i elegant, com ell. De fons, a la pantalla, van circulant imatges de la Senyora Francis, del floquet de neu, del Cinerama, que il·lustren la lletra d’aquest temps passat.  

Llavors, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat sempre, Serrat ens dona la benvinguda a les 15.100 persones que som allà i proclama (com va dir Josep Tarradellas) que “ja soc aquí”, preparat per posar veu en directe a les composicions que, avui en dia, representen el registre d’una època, d’una actitud contestatària que empra la música com a vehicle d’expressió dels desitjos d’una societat. Aplaudim i ens aixequem dels seients. L’acompanyen Úrsula Amargós a la viola, Ricard Miralles al piano, Josep Mas als teclats, David Palau a la guitarra, Vicente Climent a la bateria, Raimon Ferrer al contrabaix i José Miguel Pérez al saxo, clarinets i flautes.

Felices de poder comptar amb aquest comiat en persona que no vol ser melangiós (el músic del Poble-sec ens demana que “no ens eixuguem les llàgrimes amb les mànigues del veí”), sinó la celebració conjunta i festiva d’un tancament d’etapa, entonem llavors el primer “por la mañana rocíooooo” de la Cançó de bressol que va dedicar a la seva mare amb un somriure d’orella a orella que no desapareix, tampoc, quan comença a sonar la música alegre del Carrusel del Furo.

Conseqüentment, i mantenint ferma la idea que “no vull que els teus ulls plorin, digui’m adéu”, Joan Manuel Serrat agafa llavors la guitarra per cantar Me’n vaig a peu, i ja no la deixa –teixint, així, un vincle més estret amb el públic-. És llavors quan comença a cantar Pare i tornem a veure el cantautor ecologista, conscient del planeta, preocupat pel medi ambient. I amb les melodies que ens omplen orelles i boques, del “riu que ja no és riu” passem al “crit d’una garsa que ha despertat amb fam” de la Cançó de matinada i a l’homenatge a Miguel Hernández de Nanas de la cebolla.

El públic embogeix: Joan Manuel Serrat no només està teixint un repertori majoritàriament en català (malgrat el seu gran èxit a Amèrica Llatina), sinó que també està recuperant cançons que moltes de nosaltres no hauríem cregut que (tornaríem a) escoltaríem mai per boca seva. Aleshores, mentre de fons es projecten obres de Bansky, Serrat enceta Para la libertad, continua amb El meu carrer, i lliga unes imatges del Poble-sec amb la cançó, més moderna, de Barcelona i jo mentre, nostàlgic, ens confessa que “fa gairebé 50 anys de quasi tot”, i convida a Úrsula Amargós a cantar amb ell Es caprichoso el azar. Duet que ens fa aflorar algunes llàgrimes que cauen galtes avall amb La tieta (“la que diu que tot va bé, / la que diu que tant se val”), i que esdevenen oceans amb Mediterráneo.

I és així com, “golpe a golpe” i “verso a verso”, Serrat conclou el concert, entonant Cantares (composta amb estrofes del poema XXIX d’Antonio Machado), i ens desitja que ens toqui la rifa de Nadal o que, si no, com a mínim tinguem salut. I entre xiulets i peticions de visos, ens obsequia amb un últim Cremant núvols, unes Paraules d’amor cantades a 15.100 veus i mòbils encesos, i l’apoteòsica Fiesta. Darrera cançó que ja està en el cert quan diu allò de “con la resaca a cuestas”, perquè ens esperen dies de tornar i tornar a aquest concert de més de dues hores de durada i amor etern.

Amb una mica de sort, fins i tot podrem reviure l’experiència avui o demà al Palau Sant Jordi de Barcelona. I escoltar, en directe, Penélope, Señora, o la cançó del Conillet de Vellut: alguns dels temes imprescindibles de la banda sonora de la meva infància i joventut –i, poso la mà al foc, també la de moltes persones més-. Gràcies per tant, mestre.