Les entranyes de la música amb Xarim Aresté

Parlar de música és molt complicat, sobretot si ets dels que en fan. Es diu que és un llenguatge, en tant que s’escriu i es llegeix, i l’oient en pot deduir un missatge, encara que no sempre sigui previst per l’autor. Se li atribueixen interpretacions pròpies de la literatura, com la narració d’una història, o de les arts plàstiques, com la línia i el color. Potser parlem de música i forma, com qui analitza arquitectura, plans i estructura, mentre alguns, en canvi, pensen la música com una experiència espiritual, per ser la disciplina més abstracta de totes i alhora la més universal. Al cap i a la fi, són ones, freqüències i vibracions que ens assalten el cervell. Jo estic convençuda que, si és que la música és un llenguatge, potser només serveix per explicar allò que no podem entendre si no és que ho sentim: una emoció, un record o, fins i tot, en un pla menys poètic i estrictament metronòmic, el pas del temps. El llenguatge, i ja em perdonaran els poetes, va lligat a una fórmula matemàtica que necessita certa lògica. Quan llegim, els mots són símbols que relacionem inequívocament amb una idea apresa. Sumem lletres per formar paraules, i després sumem paraules que formen frases. Tot és càlcul mental, la poesia és pensada i entesa. Amb la música, però, encara que qui en sap pot seure a sumar notes i acabar resolent fórmules de graus i acords durant simfonies senceres, sempre hi haurà un element subjectiu lligat a la percepció immediata. Un element de discòrdia que no podrem entendre. El sentim a la pell. A les entranyes.

Aquest març passat Xarim Aresté publicava Ses Entranyes (RGB Suports), un nou disc on el cantautor de Flix encara explora el fet de crear, investigant, a través d’acords i poesia, què és realment la música en un món ple de soroll. El disc comença amb el single ‘Ple d’Amor’, que de seguida ens transporta a l’enyor atemporal del gènere de la cançó, ben bé com si fos un homenatge a aquesta. Just després sona ‘Ses Entranyes’, el tema que dona nom al disc i que sembla que ja ens deixa entreveure les intencions del cantautor. Acompanyat de piano i secció de vents d’estil jazz, Xarim Aresté deixa volgudament espai a tots aquells elements que els oients massa sovint considerem que existeixen només per acompanyar el vers. Sembla que estigui decidit a fer-nos escoltar. Què vol, Xarim Aresté? Dansant per ‘Ses Entranyes’ penso en Les fugues de la font del temple (Rosa dels Vents), el llibre que el mateix Aresté va publicar el juny de 2021 i que, més que un recull de versos, sembla un manifest del seu art, una mena d’avís als navegants. I és que a Les fugues de la font del temple podem gaudir de la raresa que és veure pel forat del pany els pensaments d’un artista sobre el seu propi art. I no estic exagerant. A les primeres pàgines, Aresté ens avisa: “Abans de res: la música és una experiència directa de l’ordre universal. És una ciència subtil que ens narra qui som, d’on venim i on anem. He intentat posar paraules a les sensacions de certesa que l’experiència del so m’ha anat regalant després d’anys de cultivar-lo exhaustivament, amb el desig que puguin ser benignes”.

Hi ha una branca de la filosofia i l’estètica de l’art que des de finals del segle XX ha mirat d’entendre el misteri de la música: la fenomenologia musical, atribuïda sobretot al director d’orquestra Sergiu Celibidache i estudiada actualment per noms com Jordi Mora. Aquest corrent de pensament defensa el fet que hi ha una essència no analitzable en tota partitura, un component subjectiu que, de fet, representa el pensament del compositor, la seva ànima, en tant que la música ideada per aquest, abans d’existir sobre el paper, ja existia en la seva ment, i, per tant, en l’univers. Aresté, a Les fugues de la font del temple, ens diu que “tota creació és una manifestació de les lleis de la creació i tota creació respon a les mateixes lleis. Un do major sempre serà un do major i ja ho era abans que la humanitat sentís aquest acord per primera vegada”, perquè “Totes les cançons comencen i acaben. Però la música és eterna”. El disc Ses entranyes podria considerar-se la culminació de la investigació poètica que li llegíem a Les fugues de la font del temple. Al llarg del disc, Aresté ens va presentant cançons que semblen racons llunyans d’un mateix univers, records d’una llarga vida. D’una balada íntima com “Fresqueta”, al rock més clàssic de “La matança”, saltant jazz descarnat d’ “Un boig baixa del tren cridant” i culminat amb l’instrumental distorsionat de “La jota blava”. Amb Ses Entranyes, Xarim Aresté ens obre una finestra al seu pensament musical en un pla pràcticament filosòfic. No només ens parla de quina música és la seva sinó de la idea d’art en si mateixa. Ens mostra el camí que l’artista ha fet d’aprendre per a desaprendre, demanant-nos que deixem d’escoltar per començar a sentir.