La revolució és la redempció dels vençuts de la història

Enmig d’una tempesta amb una trajectòria imprevisible, l’historiador Enzo Traverso (Piamont, 1957) aporta una dosi de reflexió apel·lant al discurs crític i al valor de la llibertat. Amb una magistral lliçó d’història del segle XX, qui va ser antany un exmilitant trotskista, el doctor Traverso de la universitat de Cornell (Nova York), va submergir els oients en un repàs exhaustiu del rol dels intel·lectuals respecte a la Revolució Russa de 1917. Ho va fer amb la conferència titulada “Intel·lectuals i Revolució: Per a una historització crítica”, inaugurant així el Col·loqui Internacional Walter Benjamin d’enguany.

La literatura sobre aquest succés és àmplia i ingent. No és així d’immens, en canvi, l’estudi sobre la relació entre l’intel·lectualisme i el comunisme primigeni. No s’ha d’oblidar, remarcava Traverso, que la revolució és un component dins la història general del comunisme. Un comunisme que integra una història polièdrica, complexa i sovint contradictòria.

Dins del que seria un mosaic de comunismes, el ponent va prosseguir presentant quatre formes més destacables per, tot seguit, definir-les i disseccionar-les. El primer estat seria el del comunisme entès com a revolució. El segon, com a règim. Una tercera forma planteja el comunisme anticolonialista i, finalment, el comunisme vist com a gestor de la socialdemocràcia. Aquesta última forma de comunisme no va ser explicada per Traverso.

El comunisme vist com a revolució es presta més a les commemoracions nostàlgiques, tendint a la mitificació envoltada d’aurèola màgica. Revolucions com la d’Octubre s’han d’entendre com a tempos excepcionals en la història, on tot esdevé realitzable i possible. És un període on els éssers humans floten en l’aire superant les lleis de la gravetat. Walter Benjamin, sense anar més lluny, concep la revolució com una fissura atòmica. Es tracta d’un esdeveniment detonant, que conclou amb una explosió violenta traduïda en una projecció utòpica de la societat cap al futur. Aquell caos que gesta un conjunt d’energies creadores. En aquest context, la Revolució Russa d’Octubre va ser la matriu de les revolucions del segle XX. Una experiència fundacional que donava pas a una simbiosi entre guerra, violència, evolució i progrés. En altres paraules, constitueix el paradigma de la revolució bèl·lica i violenta, usant un lèxic militar. Vet aquí un moviment que es construeix com un exèrcit. I aquí apareixen les jerarquies, de tipus polítiques o de gènere, entre d’altres. Cal recordar que la Revolució Russa va esdevenir una cruenta guerra amb resultats catastròfics. Seguint aquest vocabulari bel·ligerant, el paper dels intel·lectuals va encaixar amb l’ideal de lluita: es converteixen en soldats i oficials d’aquest exèrcit. Posen en dubte una de les característiques que defineixen el paper de l’intel·lectual “engagé” clàssic com a subjectes amb autonomia de pensament crític i extern. La Revolució Russa és un esclat en el qual l’intel·lectual s’enfronta des d’un principi a l’autoritat fàctica. I aquí és on entren en conflicte la disciplina, la llibertat i la capacitat de pensament propi.

La segona forma entén el comunisme com a règim. Sorgeix de les revolucions primigènies i suposa una segona etapa de construcció del poder: un règim totalitari i absolutista un cop acabada l’efervescència revolucionària. Heus aquí la contradicció: revolució o contrarevolució? Aquest període, que s’ha de concebre no com a succés sinó com a procés, dona pas a l’estalinisme que neix de les revolucions. Té l’objectiu de construir un nou ordre, sense caure en la trampa de basar-se en els antics models. També representa el signe de la defensa de la democràcia contra el feixisme; la defensa de la pau contra la barbàrie. Molts intel·lectuals es van sentir atrets per aquest règim revolucionari, protagonitzant una adhesió massiva. Ja als anys trenta, s’instaura el comunisme institucional, afectant i propagant-se en totes les esferes socials. Bauman parla de l’intel·lectual legislador.

La paradoxa està servida en safata de plata: s’exalta la defensa dels drets humans i dels valors de l’humanisme en un moment en el qual el comunisme actua com un règim que adopta una línia totalitària i dictatorial. El panorama no pot ser més pessimista, des del punt de vista retrospectiu: la cultura europea es veu dominada per un nacionalisme depredador. A Alemanya es popularitza la revolució conservadora d’entreguerres, a Itàlia el feixisme s’enforteix a un ritme estratosfèric i a França regna un antifeixisme conservador i considerat de dretes.

Però, què passa amb aquells intel·lectuals que es troben al mig? Molts pensadors d’esquerra no es veuen atrets ni pel feixisme latent ni pel compromís revolucionari. És el cas de Benedetto Croce, un antifeixista italià, però també un liberalista conservador al marge del somni comunista. O el d’Einstein o Thomas Mann, contraris a la república de Weimar però que tampoc simpatitzen amb la revolució d’Octubre.

Un temps abans, als anys vint, diversos moviments intel·lectuals i artístics de caràcter internacional participen en aquest procés d’annexió al comunisme, comentat abans. El surrealisme s’apropa a la revolució i a una creativitat més lliure de complexos que la feixista. Als Estats Units, són els intel·lectuals bohemis els que es veuen atrets pels somnis revolucionaris.

Com s’explica aquest procés d’èxode en massa cap al comunisme i la revolució per part del sector intel·lectual? Hannah Arendt va introduir la noció d’intel·lectual pària, aquells que actuen fora del poder i les institucions, sense reconeixement i socialment marginats, ja que pertanyen a minories estigmatitzades en l’àmbit públic. Exemples coincidents amb aquesta definició seria l’intel·lectual jueu (que renunciava a la seva condició inclosa en el judaisme per lluitar en nom de la revolució) o la Revolució Espartaquista, amb participants com Rosa Luxemburg. D’altra banda, també el feminisme cau en la força atractiva de la Revolució d’Octubre que va suposar l’alliberació de les dones a partir de la divisió del treball. Hi ha qui parla, aprofundint més, d’una “revolució sexual” o d’alliberament corporal. El moviment homosexual, en menor mesura, també ressorgeix, després de mil·lennis oprimit i en la clandestinitat, durant les revolucions russes.

La Revolució Russa va significar el principi d’un procés de descolonització del segle XX. Rússia s’ha trobat sempre en una posició geogràfica (i per tant estratègica) crucial entre Occident i Àsia. Durant les revoltes de 1917, aquest moviment va emetre un missatge integrador i obert al món, marcant així una ruptura radical en la cultura socialista respecte al colonialisme. El socialisme, llavors, assumia la superioritat europeista respecte altres cultures i regions, acceptant així el seu rol civilitzador. Gràcies en part a les revolucions de 1917 es poden explicar avui la intervenció del Congrés dels Pobles d’Orient de Bakú, l’any 1920, o les nocions adoptades per la Xina i l’Índia d’antifeixisme i anticolonialisme.

La societat propulsada al futur

El professor Traverso mira el rellotge. Li resten 5 minuts i es disposa a tancar el seu discurs intentant catalogar l’arquetipus d’Intel·lectual revolucionari. Avisa que intentarà dibuixar el perfil, la caricatura. Temporalment parlant, aquesta figura prolifera durant el període d’entreguerres. Es tracta d’intel·lectuals amb un compromís ideològic molt fort, amb un intens sentiment de causa política i compromís moral. L’intel·lectual revolucionari s’entén a ell mateix amb un paper gairebé sacrificial. Als anys vint i trenta, a més, esdevenir d’aquesta classe implica renunciar al confort i al benestar, a causa de la desconnexió social. L’intel·lectual revolucionari sorgeix de classes marginals, però també de capes burgeses i elits socials. Els uneix el desencaixament ideològic amb la normativa dominant (per aquest motiu procedeixen de sectors marginals com els jueus a Alemanya, el feminisme, etc.) i pateixen una marginalitat ètnico-religiosa. Però són intel·lectuals Tel·lúrics, afegeix Traverso, no estan del tot desconnectats ni del tot enganxats a la societat a la qual pertanyen, perquè d’una altra manera no podrien participar en la revolució. Entenen la revolució com un projecte global, inclusiu, amb una transmissió de cultures de dimensions mundials.

Les revolucions són, segons deia Marx, “les locomotores de la història”. Aquesta metàfora s’ha introduït en l’imaginari sociopolític de la revolució i el comunisme. L’ideal de societat propulsada al futur. No obstant això, Traverso comenta que aquesta és una visió excessivament teleològica de la història, on aquesta té una trajectòria marcada. El paper de la revolució, dins aquest símil marxista, és el d’accelerar la carrera de la història. Estem en uns moments on el socialisme és vist com la fi de la història. Socialisme o barbàrie. Com aquell tren armat de Trotski a través del qual es movia pel front. Benjamin va dir, en les preparacions de la seva tesi Sobre el concepte d’història, que potser les grans revolucions siguin en realitat la forma amb què la humanitat que viatja en aquest tren acciona el fre d’emergència. El filòsof feia referència a una història que es dirigeix a un precipici, a una catàstrofe. I la revolució és l’encarregada d’aturar el tren just abans. Traverso dona per finalitzada la seva intervenció, no sense abans afirmar que la revolució és el canvi radical d’una civilització, i la redempció dels vençuts per la història.

Enzo Traverso inaugura amb aquesta conferència l’actual edició del Col·loqui Internacional Walter Benjamin, que enguany porta com a títol: “Intel·lectuals i compromisos en l’època contemporània. Cent anys després de la Revolució d’Octubre”. Podeu consultar més informació sobre el Col·loqui i les seves activitats punxant aquí.

Premi Internacional Memorial Walter Benjamin

Avui s’ha fet públic el veredicte de lla III Edició del Premi Internacional Memorial Walter Benjamin.Reconeixement d’un assaig inèdit.

L’assaig guanyador del premi  ha estat Kinder für die Aufklärung. Infancias e interrupciones en las emisiones radiofónicas de Walter Benjamin, l’autora del qual és Ana Lanfranconi

Així, mateix, el treball La autoridad y sus descontentos: una lectura desde Arendt d’Edgar Straehle Porras, també ha rebut una menció especial per part del jurat com a finalista.

El premi, que convoca el Consorci del Museu Memorial de l’Exili amb la col·laboració de la Càtedra Walter Benjamin, memòria i exili i el patrocini de la Diputació de Girona, es va lliurar ahir, 29 de setembre, a Girona en el marc del Col·loqui Internacional Walter Benjamin.