La Ludwig Band: “Som catalans de província copiant el Bruce Springsteen”

Farts de ser els abanderats del nou rock català. Farts de revolucions a l’escena musical. Farts que els preguntin per la seva procedència, no exempta de sospita. Lleugerament cansats de la seva constant comparativa amb Manel. Farts, també, de ser els nens prodigi que ara, amb la publicació del tercer disc (per cert, amb Ceràmiques Guzmán, segell de la banda amb qui se’ls compara ad nauseam), aconsegueixen una merescuda i clara consagració. Cada vegada menys nens i cada vegada més prodigis. Jo disparo i erro, com sempre. D’on veniu, realment sou d’Espolla? Es miren de reüll. Riuen. “Aquesta pregunta és caduca, ens la feien a la gira passada”, protesten. Però insisteixo, una boira de misteri els embolcalla. El mateix misteri que ha alimentat la discussió sobre si Carlos Gardel era natal de l’Argentina o l’Uruguai. Conjuntures, hipòtesis, sensualitat. Res segur, i això està bé, perquè representa una mica l’esperit festiu i anàrquic de La Ludwig. Són una espècie de punkies que no s’agafen a cap certesa més enllà de la intuïció. I així és com s’erigeixen les llegendes.

La ironia és la seva benzina. Primer, perquè l’autodenominat folk pedant ha de ser punyetero i esmolat. I segon, perquè ens pensem que són un mem però el mem som nosaltres, tristos mortals, que els venerem perquè necessitem (ves a saber per què) palpar tal genialitat, delimitar-la. Com a lectors, només us demano que visualitzeu una taula en un pis inferior del bar O’Rincón, a La Bordeta. Un local amb cert aire atemporal, ranci, medieval, i a la vegada genuí, purificat. Cafès, alguna aigua amb gas, un suc de taronja. És un esmorzar coral, a mig gas. El sextet estrena disc, Gràcies per venir. “El títol és un comiat”, els plantejo jo. Contraataquen: “També pot ser una benvinguda, una rebuda”. Tenen tota la raó del món. Pilota en joc. Comença el partit.

Folk pedant, rock irònic, Mocedades

La definició de folk pedant sorgeix de la guspira de la comèdia amb què es prenen una mica la vida: “A les primeres entrevistes ens posàvem molt nerviosos, i no sabíem ben bé què dir”. En una ocasió algú els va preguntar quina mena de música fèien: “Ens va sortir, de cop, respondre que tocàvem folk pedant”, inspirant-se en el Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant, la companyia de teatre que alguns dels integrants també han secundat durant els últims anys. Em regalen una altra curiositat: a causa del seu so popular i amb aires tradicionalistes, i una posada en escena marcada pel poc seny i molta rauxa, se’ls ha comparat amb Mocedades o se’ls ha relacionat amb el folk cristià. Amén.

Encarnen la santa comunió entre la mística bohèmia i el realisme brut. Customisme i trascendència. En la seva música s’hi barregen gustosament elements que, contra tot pronòstic, s’acoplen màgicament. Hi ha una lírica hippy però, a la vegada, també, purament materialista. Els recordo que quan va sortir el tercer avançament, “Contraban”, vaig fer un tuit on manifestava que em sonaven a Lax’n’Busto, en el millor dels sentits i Quim Carandell, vocalista i un dels principals lletrista, em respon amb pregunta: “Ah, tu ets el que vas dir això a Twitter? Ho vaig veure”. Gràcies per venir ratifica la idea de La Ludwig com a font de sons entès com a torrent fluid de referències i reminiscències que van des de Crosby Still and Nash, la Creedence a Adrià Puntí o Pau Riba. Són una mena de golden shower d’història musical. Amb aquesta premisa, qualsevol comparativa pot ser ridícula, però ells ja són, en si mateix, una mena d’amalgama, de fluid amorf, de massa contradictòria que com totes les coses, es renova, ingereix i s’adhereix a tot el que passa al seu voltant. No reneguen de les seves inspiracions: “Són tan evidents que seria ridícul i vergonyós negar-les”, i afegeixen que, al capdavall, “no deixem de ser catalans de província copiant el Bruce Springsteen“.

Ells són Quim Carandell Boluda (cantant, lletrista i guitarra); Andreu Galofré Sala (baix i cors); Gabriel Bosch Bosch (guitarra i cors); Roger Cassola Gusils (bateria i cors); Pau Esteve (teclat i cors) i Lluc Valverde Ros (clarinet, saxo i cors). Cito textualment l’entrada que tenen la Viquipèdia: “El grup es va constituir l’any 2017 reunint músics de formacions passades seves de quan anaven a l’institut, uns a l’escola Súnion i altres a l’escola Costa i Llobera”. Súnion, privada, Costa i Llobera, pública i laica. “Com totes les empreses que funcionen bé”, comenten. L’equilibri és en ells. “Vam estudiar en uns centres on se’ns preparava molt bé per ser futures estrelles del pop català”. Una d’aquestes formacions passades va ser Hostis Planta (Els enemics de les plantes en llatí), format per Carandell, Cassola, Galofré i Pau Lanzetta, que ja no forma part del clan ludwigero.

Sempre m’he preguntat si la performació de la irreverència que sublimen a l’escenari és purament espontània o desprèn alguna cosa que tingui a veure amb el càlcul i l’estratègia estètica. Em contesten: “No és una cosa volguda, però concebem un estil que acompanya i passa per aquesta irreverència que dius. Som una banda més aviat simpàticament maleducada”. Aquesta cruesa és una característica palpable sobretot en els directes. S’hi arrebossen, en aquesta escenificació: “Anem a dies, i juguem molt. Interactuem amb el públic, segons ens vingui, segons el moment i el nostre estat d’ànim general. No hi ha res guionitzat”. Per això, cada recital seu és un ritual, incomparable amb l’anterior, incomparable amb el pròxim. Mai ens banyem en el mateix riu.

A propòsit de l’últim disc, expliquen com van anar sofisticant els arranjaments, en assajos i proves de so. Moltes cançons ja estaven escrites per Carandell; d’altres es van crear de zero, en la inèrcia compositiva de Gràcies per venir: “Ens vam anar fent a la idea del nou àlbum. Feia més d’un any i mig de l’anterior, La mateixa sort i ja tocava, en teníem ganes”. De fet, van voler avançar la seva sortida, però finalment van descartar la decisió gràcies a certa gent que els va dir “freneu, freneu, flipats”. Aquest estiu de 2023, van publicar tres avançaments: “El meu amor se n’ha anat de vacances”; “Manela, no vull currar per vostè” i “Contraban”.

Blues, wèstern, la Motown

“El vam ultimar en un mes i mig. Vam acabar amb la llengua fora, molt cansats”. El preu, el sacrifici. I la recompensa: “Al final hem estat a l’altura de les circumstàncies”. S’autofeliciten: “Vam ser molt professionals”. Jo assenteixo amb el cap. El resultat és un viatge d’onze cançons per on passen per diferents gèneres. Per exemple, hi ha blues a “A les portes del paradís”, i també recuperen el personatge bíblic, triplement reincident, a “Has tornat a venir, Judes”, que arrenca amb un orgue eclesiàstic.

Asseguren que “El meu amor se n’ha anat de vacances”, el primer single, és una cançó fàcil de tocar: “Són tres acords, és un tema agraït i té una tornada amb un bon eslògan”. Una temptació atractiva per començar el disc, que no van deixar escapar. “Bon amic, vell amic”, en canvi, recrea una atmosfera de western, de duel, que ells mateixos descriuen com de “rock pantanero”. La balada “El dia que et perdoni” s’enceta amb un teclat inicial que pot fer pensar en els Doors, The Who o Bob Dylan. Una cançó d’home ferit amb lletra molt accessible que “entra en vena. No necessites una segona escolta”. Els confesso que “El teu noi” és una de les cançons més boniques i estranyament tristes del disc: “Va costar molt que sortís. Semblava fàcil, però va necessitar més treball del que ens pensàvem”. De “Contraban”, afirmen que és una de les millors, en el sentit que l’expectativa prèvia congenia amb la realitat del producte final. D’altra banda, “Manela, no vull currar per vostè” els va ajudar molt a encaminar el projecte, ja que va sorgir en un moment on anaven creativament perduts: “Quan la vam acabar ens va donar aquell impuls, aquell xut d’energia”. També és la cançó menys arriscada, i no per això menys important: “Ens va demostrar que podíem continuar fent bé el que fem sempre. En aquest sentit, no podíem fallar en la nostra especialitat. Si aquesta sortia malament, havíem de plegar”. De quin PDeCAT parlen? “Pot ser qualsevol ciutadà de Figueres“. Riuen. “O de Girona, si ens apures”.

Reflexionen: “L’anterior disc era un exercici constant de recargolamenta. Se’ns van pujar una mica els fums al cap, i vam entrar en una espècie de dèria, perquè ens vam creure tot el que ens deia la gent, que era que ho fèiem prou bé. Aleshores, vam començar a fer bicicletes, piruetes, ramones i xilenes musicals. Així va fracassar Neymar, i així gairebé fracassem nosaltres”. Ara defugen d’aquest barroquisme i abracen la simplificació gairebé de forma filosòfica. Em citen l’essència popística de la Motown, la gran factoria de hits: “El repte d’aquest àlbum era fer una cosa més senzilla, sense amagar les pors amb trenta pistes de guitarra. Hem buscat cançons senzilles, que funcionen bé d’entrada i que no necessiten ser molt elaborades”, expliquen.

“Com a grup, no hem tingut grans decepcions. Al contrari, de moment la nostra trajectòria ha rebut més aviat sorpreses positives.”

Gràcies per venir tanca la porta amb “El gronxador”, que conté un vers aforístic, una espècie d’epitafi que proclama: “La fortuna és una nòria / i la sort un gronxador”. Un tema que parla del destí de la carrera del músic i que, quan Carandell el va escriure, no estava pensant específicament en la seva professió, sinó que intentava fer quelcom més transversal, en un sentit vital. Tot a la vida a vegades va bé i va malament. Hem d’aprendre a assumir els pics, els ascensos, les davallades”. Però és cert, diu, que aquest tema del músic parlant de ser músic és un clàssic.

Pel que fa a les expectatives, diuen: “Com a grup, no hem tingut grans decepcions. Al contrari, de moment la nostra trajectòria ha rebut més aviat sorpreses positives”. El primer dia que van tocar “Manela, no vull currar per vostè” en directe, tothom es va aixecar de seguida i llavors es devien mirar i devien dir: “ok, tot controlat. Ja podem respirar. Gràcies per venir”. Tot i l’odissea que ha de suposar aixecar i fer volar un disc, m’asseguren unànimament que, com a banda, treballen recolzats en una base de confiança: “Gravar un disc implica prendre moltes decisions i hi ha moments de tot, però tots tenim un paper important i la balança està ben repartida. Ens portem molt bé, hi ha molta honestedat. És molt fàcil”.

Nova etapa ceramística

S’acaba el temps i gasto l’última carta preguntant sobre les sensacions en aquesta nova aventura de la mà de Ceràmiques Guzmán. Torna la ironia: “Està bé donar una oportunitat a projectes que intenten treure el cap al món discogràfic. Són gent amb ganes de treballar, tot just porten dos discos però apunten alt. Estan fent bona feina”.

Sobre el pes que representa la seva conjunció, ara també corporativa, amb Manel, no s’escapen: “Tenim l’esquena fatal”. Silenci. S’ho rumien uns segons, i acaben afegint: “És un avantatge. És millor ser l’hereu de Manel que d’algú altre que no ha sigut tan rellevant”. Tampoc li atorguen més solemnitat al tema: m’asseguren que és normal perquè, entre ells i el grup més representatiu del pop català els últims anys, hi ha hagut una coincidència cronològica, gairebé de transferència: “Quan ells començaven a marxar, nosaltres entràvem, cosa que no ha passat amb altres grups potencials, com ara La Iaia, per exemple”.

Abans de sortir a fer la cigarreta i les fotos: “Hem anat molt més a concerts de La Ludwig que de Manel, i ens ho hem passat molt millor, també”. Riem. Plovisqueja. No m’acomiaden amb un “gràcies per haver vingut” però no cal perquè, no ho oblidem, això no és un comiat, és una benvinguda.