Eduard Gener: “El públic no es mereix que el facis plorar”

Entro a Jezz, l’estudi on ha nascut Enyoro el teu amor tan dolç. En aquest quart disc en solitari, Eduard Gener (Solsona, 1985) canta al desamor i a la caducitat dels sentiments, però ei, sense drames, amb un optimisme envejable. L’esperit carnavaler de Solsona és latent tant en el missatge com en els sons d’aquest àlbum. Gener us convida al seu Carnaval particular i amb l’inici del primer tema ja veureu com us atraparà fins al final de la festa. 

Cantautor de Soulsona? 

Soulsona! [riu] Crec que el primer cop que ho vaig sentir va ser a Els experts d’iCat amb l’Albert Miralles. És el típic joc de paraules molt absurd que alhora fa bastanta gràcia. El soul, però, és una etiqueta molt concreta i no m’hi caso. 

Comencem pel principi. Parla’m dels teus orígens, del que escoltàveu a casa… 

Eduard Gener: Vaig créixer amb el que escoltava la meva mare: Ray Charles, Duke Elligton o Frank Sinatra. A l’escola de música d’aquí vaig començar fent piano i baix. De seguida vaig trobar grups locals on tocar aquest darrer instrument. A casa no estudiava gaire, però em vaig haver d’espavilar amb l’instrument, perquè cada cap de setmana teníem molts assajos. I vaig muntar un grup que es deia Sprit Roig. 

De quin estil?

Era una mena de reminiscència del rock català, però més punky. Va durar molt poc i llavors amb setze anys vaig entrar a Solsona 70, una orquestra professional. Vaig fer dos anys de gira i vaig aprendre molt. Tocava en diverses bandes, però cap tenia la finalitat de fer discos. Era gent que tenia un projecte i que simplement es dedicava a fer concerts.

Fins quan va durar aquesta etapa?

Quan va venir la universitat, vaig deixar la música un any o dos per centrar-me en els estudis de Dret. 

Dret?

Diguem que tenia la marranada que m’agradava molt la música i veia que m’hi podria dedicar, però no volia anar al conservatori. No volia passar per l’aro, perquè els músics que escoltava eren autodidactes. Per això vaig buscar una formació completament diferent. A més, el meu pare era polític local, molt implicat. Tota la família, de fet, tenia o havia tingut algun paper en aquest àmbit. A mi m’interessava molt i vaig pensar que Dret era una formació bona per parlar de política. 

En quin moment vas recuperar la música?

Vaig tornar-hi amb el que ja considero el meu primer grup, Despertadors Atòmics. Aquí ja vaig fer de compositor i de cantant. Jo no aspirava a cantar. La veritat és que em sentia molt còmode com a compositor, a l’ombra, component per a algú. 

Et vas veure empès a fer de cantant.

Volia trobar un cantant que interpretés els meus temes. El cas és que cantar el tema d’un altre no és gaire divertit. O potser simplement no va sorgir un equip de persones còmodes amb el que jo escrivia. Al final vaig haver de sortir a cantar, sí. A Despertadors Atòmics ja vaig fer això, però va coincidir amb l’època que començava a sortir Manel i nosaltres anàvem molt a contracorrent del que sonava llavors. Aquí em vaig frustrar una mica. Fins als vint-i-cinc vaig estar buscant certa notorietat i, finalment, vaig decidir deixar de tocar en grups. I també deixar el món del Dret. Tot alhora, durant tres anys. Volia aprendre a gravar-me, a produir-me, a muntar un estudi… Volia fer-m’ho tot jo i que els números quadressin. 

Ho vas aprendre de forma autodidàctica?

Vaig anar a Girona, a Eumes. Allà hi havia de tot, tant gent del món de l’electrònica com del món més tradicional. Era una barreja interessant. L’estudi de l’escola era nou de trinca. Hi anava cada dia, i gravava idees i idees. D’allà va sortir Les Avingudes (2015). 

Parlem de les lletres. Tens algun referent a l’hora d’escriure-les? 

L’únic referent amb el qual m’entenc molt bé tant amb la lletra com amb la música és Paolo Conte, un cantautor italià amb un llenguatge molt cinematogràfic, molt narratiu i descriptiu. En la seva música hi vaig trobar un lloc on recórrer. Jo veia que la majoria de referents del tipus de música que feia eren anglesos. La traducció de l’anglès al català és impossible. No em servien. En canvi, la música italiana sí que em servia, perquè s’assembla molt al català. Jovanotti, per exemple, va tenir molta influència a Les Avingudes. Al llarg dels anys, el que m’ha costat més és posar una lletra en català a una música que és d’herència negra i, sobretot, que el resultat soni natural. 

Parlant del català… no et sents una mica sol fent un tipus de música que no estem acostumats a escoltar en la nostra llengua? 

[Riu]

El més fàcil és cantar aquest gènere en anglès, perquè és estèticament correcte i està ben vist

Bé, potser ha sonat una mica malament. Vull dir que no s’ha creat una escola en català d’aquest tipus de música com sí que ha passat amb el pop o el rock. Per quina raó? És per aquesta dificultat que suposa posar una lletra catalana a una música pensada per a l’anglès o és una qüestió de vendes i mercat?

Crec que és una barreja de les dues coses. Per una banda, el més fàcil és cantar aquest gènere en anglès, perquè és estèticament correcte i està ben vist. Inclús et dona un punt de pedigrí. Si la cantes en català, encara hi ha la rèmora del cantautor, com si fos un pagès. Aquest estigma encara l’arrosseguem. Per altra banda, perquè hi hagués més cantautors en català, hi hauria d’haver algú molt mainstream que vengués molts discos de cop fent això. No és el meu cas. Tinc una forma bastant personal de fer la meva música i no és gaire homologable. Jo no faig pop. Faig una música més personal, més concreta. Això em fa estar en una mena de terra de ningú. No soc ni purista, perquè no sono a soul ni canto igual que la música vintage, ni soc un cantautor pop. Jo estic al mig. M’hi sento molt còmode, però no hi ha gaire mercat. 

Fa uns dies vas fer un tuit on denunciaves la convergència de músics catalans al castellà.

És una suma de decepcions. Hi ha músics que van creixent i quan són grans es passen al castellà. Ho entenc i no és criticable. Cadascú viu de la música a la seva manera i n’hi ha que tenen l’ambició de fer concerts per Espanya. Es pensen que els obriran les portes així com així, i ja hi ha hagut generacions que ho han provat i no els ha anat bé. El problema és de país i de compromís. Els mateixos artistes i el mateix país en general acabem considerant el català com una llengua de segona, folklòrica. Diversos artistes ara intenten fer-ho en castellà, cada cop més. Crec que quan es tracta de fer la teva obra, amb el teu missatge artístic, escollir la teva llengua és bàsic. Si la canvies, el resultat grinyola.

Em va bé que parlis del missatge artístic. A la teva música ja pots explicar una cosa ben trista que ho acabaràs cantant sempre amb optimisme. Segurament no és una música que algú trist elegirà si vol plorar encara més.  

Amb Les Avingudes em vaig adonar que el públic no es mereix que el facis plorar. Jo no em sentia còmode en aquest paper de transmetre la pena o el desamor. La derrota per la derrota no m’interessa, perquè després has de fer els bolos derrotat. M’agrada la combinació d’una cançó alegre amb una lletra trista. No trobo el què en una clara derrota. Vaig fer «Secreta melodia» a Les Avingudes i no la puc escoltar, no m’hi reconec. M’agrada fer de bufó, dir la veritat, però no tal qual.

És el que trobem en part a aquest nou àlbum, Enyoro el teu amor tan dolç, on el gran tema és el desamor o l’amor amb una data de caducitat. Tot presentat amb optimisme.

És justament del que parla el disc. El títol va per aquí: enyorar positivament una cosa viscuda. La sort d’haver viscut un gran amor fa que després el puguis enyorar. L’àlbum va en la línia de celebrar el que tens a la vida, pensant que ningú és imprescindible. Quan la meva mare es va morir, em vaig adonar de seguida que ningú és imprescindible, no hi ha ningú que tingui un paper per sempre. Passa el mateix amb l’amor. «Tresor meu», per exemple, és una cançó d’amor amb la consciència de saber que aquell afecte es pot perdre.

«Dolors» és una benvinguda potent. Amb els primers segons d’aquest primer tema n’hi ha prou per no deixar d’escoltar l’àlbum. Els seus aires hip-hopers atrapen. 

Aquesta cançó és hip-hopera no només musicalment, sinó també en el missatge. «Vull agrair-te això» és com dir «Thank you, Lord». 

Aquí falta reggae, jazz o rumba en català

Potser aquest optimisme es troba a faltar una mica a vegades. Com veus el panorama musical català?  

Com sempre, amb una aclaparadora majoria de música pop. Penso que és un percentatge massa alt, no està ben repartit. Així com hi ha altres països que tenen una escena més plural. Aquí falta reggae, jazz o rumba en català. El pop europeu és bastant melangiós, del mig cap avall, el got mig buit, com una altra tarda grisa a casa. La música negra, el hip-hop o el gòspel són sempre vitalistes. 

Tornem a l’àlbum. Ja coneixem el videoclip de «Quan te’n vagis». N’hi haurà un per a cada tema?

Segurament n’hi haurà un per a «Calipso», un tema basat en l’Odissea, i un altre per a «Catalana second line (de Solsona a Nova Orleans)», que serà de caire més local. 

Enyoro el teu amor tan dolç és l’àlbum on reivindiques més les teves arrels. Ja no trobem cap referència urbanita com passava abans.

Hi ha un moment a la vida, cap als trenta llargs, que ja no ets el futur. Ets el present i inclús mires enrere per saber d’on vens. Em trobo aquí. Fa quatre anys que visc a Solsona, on hi batega la música del Carnaval, que és molt jazzera. Té ritmes de Nova Orleans, que són popurris de música negra, jazz, swing, marxes militars americanes… Per un poble com aquest, és una combinació musical brutal. 

Qui va ser-ne el compositor?

Joan Roure. Va fer una cosa excepcional, perquè la música aparentment és més urbana. A l’hora de pensar en el meu estil com a músic, el Carnaval hi té un paper rellevant. L’any passat van fer-me l’encàrrec de versionar el ball dels Nans i vaig pensar que l’harmonia era molt jazzera. D’aquí va sortir «Catalana second line», que parla de com és una nit de Carnaval a Solsona i on inclús hi apareix una frase del ball. 

Just el tema anterior és «En aquell lloc», que és com l’himne personal per reivindicar d’on vens.

«En aquest lloc» parla sobretot del sud del Solsonès, que és un indret que m’agrada especialment. Són referències a l’imaginari del Cardener i part de la Segarra. És l’imaginari de molts solsonins: una terra despoblada, amb camps i esglésies romàniques a punt de caure. És un tema d’homenatge a aquests paisatges. 

Cal sumar-hi, a més, el teu accent solsoní.

Recordo que quan aquí vam sentir el Roger Mas cantant en solsoní ens vam mig sorprendre. Era una cosa molt nova i, de fet, molt normal! Llavors, amb un referent local, em va resultar natural cantar en solsoní. Per tant, res de reivindicació, sinó més aviat naturalitat. 

Canviem de localització. D’on surt «Viena al fons»?

A mi m’agrada molt Mozart, des de petit. Fa uns anys em van contractar a Varsòvia per fer un bolo. De tornada vaig parar a Viena a casa d’un amic amb la intenció de portar flors a la tomba de Mozart. Aquesta experiència, sumada a un moment de ruptura personal, han donat lloc a la cançó més certa, si es pot dir així, del disc. 

Explica’m com fas la gravació.

Jo ho gravo tot menys la bateria i els saxos. En la línia del que comentàvem abans, la realitat del mercat fa que no et puguis centrar únicament en la composició. Per tant, l’opció és convertir-te en artesà i poder fabricar la teva música. Aquest és el primer disc on he pogut fer-ho tot: composar, gravar, produir i mesclar. M’emmirallo molt en els músics que s’ho fan tot ells.

Aquí a Jezz també graves altra gent.

És un estudi especialitzat en un estil, el que jo batejo com a jezz i que inclou el blues, el rock, el soul, el swing, el jazz, etc. És al que jo sono i el que puc aconseguir que soni amb els recursos que tinc. Em motiva molt que algú vingui i em digui que li agrada com sona un àlbum meu i que vol alguna cosa en aquesta línia. 

Estic segura que Enyoro el teu amor tan dolç agradarà i molt.

Tant de bo. És un disc sobre el costat bo del desamor fet des de l’amor. 

Eduard Gener actuarà a Solsona (17 d’abril), Llorenç del Penedès (18 d’abril), Berga (7 de maig) i Ivars d’Urgell (3 de juliol). Per a més informació podeu consultar la seva pàgina web: https://eduardgener.com/concerts/