DQMEQSM, o de Montserrat Roig a Rosalia

Llegia sobre el policia infiltrat que s’ha allitat amb tantes dones de l’esquerra independentista el mateix dia que Rosalía cantava “Who needs the honesty / lie like you love me“, i, esclar, em va fer gràcia. El més fascinant del cas de l’espia és la sospita que ha d’haver-hi una relació entre el grau de la mentida i el seu èxit seductor. Des que la performativitat ha sortit dels seminaris d’estudis culturals i ha conquerit els nostres cors, qui més qui menys ha de bregar amb la idea que no hi ha relacions purament espontànies, que sempre estem mentint una mica per presentar una versió més ajustada al que creiem que agradarà a l’audiència, i que “audiència” tant vol dir “Twitter Catalunya” com “la persona amb qui fa deu anys que compartim el llit”. Al mateix temps és obvi que el prestigi de l’autenticitat fa força en la direcció contrària i ens empeny a estabilitzar el flux en nom de certes solideses amb què volem que se’ns identifiqui. Si l’espia pot seduir millor és perquè es descarrega de la pressió per agradar-se a ell mateix i es pot entregar a agradar als altres.

Que deixar de ser un mateix i dissoldre’s en un sentiment oceànic proporciona un gran plaer ho han dit sempre els místics per als qui, de fet, és la definició de sublimitat o d’experiència religiosa. Ho trobem des del nirvana dels budistes fins als carnavals com el que menciona Rosalia al seu nou single, on la idea és que mantenir la coherència diürna t’ofega, mentre que de nit et pots posar una màscara i esdevenir pura força dionisíaca. L’èxit de la retòrica del flow en els nostres dies no és tan diferent de la religiositat pagana del passat: si no hi ha essència i tot és performance, tot està perdonat. Bé, tot no, perquè últimament se’ns recorda sovint que cal tenir responsabilitat afectiva i, de fet, el consens feminista que va emergint arran del cas del policia és que l’engany és una forma de violència. Seria irònic que després de tanta feina de desconstrucció acabem amb subjectes tan autolimitats com les animetes dels catòlics.

Bona part de l’èxit de Rosalia surt de la seva negativa radical a resoldre aquesta contradicció sumada al talent per mantenir-se en una ambigüitat de cuixa forta: la més postmoderna, mutant, hipertextual, turboaccelerada; i alhora la més creient, maternal, familiar, atàvica. A LLYLM ho fa tan explícit que fins i tot fa riure: un cant a la naturalesa performativa del subjecte de desig a la tornada que ballaries a una discoteca, i de cop un pont flamenc interromp el postestructuralisme de la cançó amb una polsera-de-flors-tòtem que hauria de garantir que prou xerrameca, que “Cuando despierte, así yo lo sabré / Así yo lo sabré, yo sabré que fue real”. Que la Rosalía agradi als més moderns i als més conservadors es pot veure com una estratègia de màrqueting o com que el secret de l’èxit cultural sempre rau a articular la tensió dels nostres temps i lluir l’aura resplendent del qui enretira un vel.

¿Què hi ha d’epocal en el cant de Rosalia? Si pensem en les iteracions catalanes més memorables d’aquest tema ancestral, de seguida anem a “Diguem que m’estimes encara que sigui mentida“, que és com Montserrat Roig va traduir les paraules llegendàries que Johnny Guitar va dir a Joan Crowford i amb les quals l’escriptora va titular un llibre on meditava sobre el fet d’escriure. A DQMEQSM, Roig parla de la ficció com a alleugeriment del pes de la realitat, la idea clàssica que el món vist tal com és resultaria massa depriment per suportar-lo, i que necessitem les ficcions per poder viure com si tot hagués d’acabar bé o, dit en les seves paraules, “Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”. Escoltant LLYLM de Rosalia de seguida es veu que ha canviat el context, però l’ideal continua sent el mateix. Mentre que Roig escriu per a una societat en què fer autopoesia és una mania més aviat excèntrica i/o un privilegi aristocràtic, Rosalia ha de cantar per a un món en què la performativitat de la vida quotidiana ja està tan ben vista com l’autenticitat, i a sobre tenim Internet, que cada dia ens ofereix mil oportunitats per actuar com escriptors, cantants i policies infiltrats. Després de molts anys obsessionats amb l’autenticitat en van venir molts oposadament obsessionats amb el flux performatiu, i ara sembla que al centre s’hi està instal·lant la idea que una meitat sense l’altra no té cap mena d’interès, cosa que segur que faria contenta a la gran Montserrat Roig, en aquest fil de diferència i repetició que continua.