‘Vint cançons’, el retrat d’una generació de músics catalans

La sala petita del Palau de la Música va acollir el passat dijous 26 de gener un recital de cançó catalana a càrrec del tenor català David Alegret i el pianista basc Rubén Fernández Aguirre. Un duet feliç i compromès amb la recuperació del patrimoni musical català, d’autors coneguts i d’altres per redescobrir. El seu darrer treball plegats, Carneriana, fou guardonat amb el premi Temps de les Arts 2022. La perspectiva, en aquesta ocasió, era la mateixa: des de la poesia, anar a la música. S’homenatjava al poeta noucentista Tomàs Garcés (1901-1993), avi de la coneguda filòsofa Maria Garcés, a partir d’un poemari que l’any passat fa fer cent anys, Vint cançons (1922).

La popularitat del llibre va fer que tota una generació de músics, representants de l’avantguarda catalana i fills de la riquesa i vivor cultural d’abans de la guerra, en musiquessin els versos. L’historiador de l’art Albert Ferrer Flamarich, a les notes del programa, explicava que l’empenta del gènere de la cançó, amb veu i piano, segueix el fil del protagonisme que la poesia va tenir a l’hora d’impulsar el programa polític i cultural de la Renaixença. El lied va propiciar una nova relació amb la tradició, que alhora tenia present la modernitat. L’amistat de Garcés amb Joan Salvat-Papasseit n’és un exemple. Aleshores acabava de publicar l’avantguardista Poemes en ondes hertzianes (1919). A Vint cançons, Garcés treballava més aviat amb versos curts i amb la rima, com si es tractés de cançons populars.

Catorze poemes amb música de catorze compositors. La selecció d’Alegret i Fernández, que proposava un ordre a partir de criteris musicals i vocals, esdevé un retrat únic d’un moment musical. Una fotografia d’aquelles plomes que s’arriscaven més i de les que no ho feien tant, dels partidaris dels sons més reconeixibles i agradosos, més tradicionals o dels més atrevits i moderns. Un feix de poemes van permetre crear un bonic retaule per copsar el color i el pols de la música catalana d’una època que encara s’està recuperant. Com si fos possible, per un instant, obviar l’abisme que va representar la guerra.

La juganera i fresca Cançó de la nit de Sant Joan, de Joaquim Zamacois (1894-1976) obrí el concert amb molta força. Alegret la va defensar amb un fraseig clar i expressiu, que es va mantenir durant tot el recital, a pesar d’estar centrat en els versos i la partitura. Molt atent, gairebé com si també cantés, Fernández li seguia la pista amb el piano. La melodia va ser la protagonista de la primera part. De Manuel Blancafort (1891-1987) van interpretar Cançó de l’amor primera, musicalment més atrevida que l’anterior. El tenor cuidava molt el final de les oracions i els passatges més fluixets, sense perdre nitidesa. Totes les peces cloïen amb un so vibrant que es fonia fins al silenci. També fou així en la dolça Cançó de la nit d’Agost, de Joan Llongueres (1880-1953).

La Cançó indecisa del maresmenc Joan Comellas (1913-2000) era un pas més, on l’autor s’aventurava en la dissonància i generava una atmosfera de suspensió. Després, el públic va poder apreciar el detallisme de la Cançó de la fira, de Frederic Mompou (1893-1987), plena de matisos. Rere una estructura aparentment desencaixada, l’autor simulava l’ordre i l’aventura infantívola dels cavallets, el cotó fluix i els titelles. La Cançó de l’oblit delatava el seu autor, Eduard Toldrà (1895-1962), amb un estil reconeixible, greu i preciós. Finalment, una sardana es va immiscir en la partitura del piano de Balada, de Joan Manén (1882-1971), emulant els punteigs i el refilar del flabiol.

Un feix de poemes van permetre crear un bonic retaule per copsar el color i el pols de la música catalana d’una època que encara s’està recuperant.

El duet es va mostrar còmode en la majoria de peces, demostrava la seva experiència en el camp liederista. La suau Cançó del mariner de Xavier Montsalvatge (1912-2002), inspirada en la cèlebre cançó popular, va obrir la segona part. En la mateixa línia temàtica, es van interpretar quatre peces del cicle Cançó de port. Narcís Bonet (1933-2019) havia musicat la III, on el piano prenia el protagonisme, essent mar i tempesta. Les cançons de Lluís M. Millet (1906-1990) i Manuel Valls (1920-1984), I i V respectivament, van ser especialment exigents i complexes. Portaven l’harmonia al límit i conduïen la veu a la part alta del registre, amb un solvent falset. No van posar-li fàcil al tenor, que va semblar que vacil·lava en alguns passatges. Finalment, la II portava música de Joaquim Serra (1907-1957) i fou com tornar a casa.

La part final del concert van interpretar Cançó de Diumenge de Rossend Llates (1899-1973), marit de la cèlebre pianista Maria Canals, i Cançó del caminant, de Francesc Pujol (1878-1945), que van tornar la melodia a un lloc predominant amb un caràcter acolorit i festiu. El duet va regalar fins a tres bisos exuberants, també amb versos de Tomàs Garcés: Camins de fada i Cançó de comiat, d’Eduard Toldrà; i Amor meu, de Joan Massià (1890-1960). La relació de Garcés i Toldrà és estreta i prendrà una de les seves formes més conegudes amb el cicle A l’ombra del lledoner, que el duet coneix bé.

La primera vegada que va conèixer Port de la Selva, l’estiu del 1921, Tomàs Garcés va quedar tan corprès que va acabar escrivint Vint cançons. Terra i paisatge, aquí, no són només un teló de fons, d’inspiració, sinó una tradició reconeguda i treballada, com reconeixia en un article de 1923. El mateix any, Josep Maria de Segarra, en parlava a La Publicitat: destacava l’ànima i la manera de sentir i veure el món del poemari, que era tendra i jovenívola, i alhora s’articulava en un vers gràcil i madur.

El duet Alegret-Fernández em va fer pensar en els concerts que la pianista Maria Carratalà (1899-1984) defensà amb la soprano Pilar Rufí o la mezzo Concepció Callao a la Barcelona dels anys trenta, tal com explica Teresa Julio a la inestimable biografia que en va escriure (Maria Carratalà. Punctum, 2021). La pianista demanava als compositors de la seva època (alguns dels quals van sonar dijous al Petit Palau, com Zamacois o Llongueres) obres per a ser interpretades i estrenades. L’esperit de propiciar un retrat de la música catalana dels anys vint i trenta, avui, és tan admirable com el títol que Carratalà posà a un dels seus recitals a la Sala Mozart de Barcelona: «Primera manifestació de la moderna escola musical catalana» (1925). Aquell dia, com el passat dijous, van sonar les peces de compositors com Millet o Mompou.