Viatge a la nit dels records

Al llarg d’aquests anys, l’orquestra GIO Symphonia ens ha acostumat a compartir l’escenari amb grans solistes d’arreu del món, i no podia ser de forma diferent per celebrar el seu desè aniversari, un nombre ben rodó i respectable. L’avinentesa va decórrer l‘11 de novembre a l’Auditori de Girona, dins la programació del Temporada Alta – el qual, naturalment, també serveix per fomentar aquestes abellidores col·laboracions entre el talent local i l’internacional. La convidada d’honor va ser la gran diva alemanya Ute Lemper, figura vinculada al món del cabaret i amb un ample recorregut de quatre dècades a cavall entre la clàssica i la música més popular.

L’espectacle incidia sobre el panorama musical entre guerres de la República de Weimar (1918-1933), amb pàgines d’alguns dels seus compositors més avantguardistes, però incloent també el passatge cardinal per l’època daurada del cabaret berlinès. Tot plegat, va ser una era de gran efervescència cultural, artística, hedonista i intel·lectual (només cal recordar l’Escola Bauhaus i les seves famoses festes), truncada abruptament pel totalitarisme nacional-socialista, que ràpidament va perseguir –i en alguns casos aniquilar– destacats creadors i pensadors. Es tracta, per tant, no només d’un deute estètic, sinó també d’un deure ètic, el de recuperar les obres d’aquests autors.

Així, durant la primera part de la vesprada, es van intercalar extractes de la “Suite per Orquestra de Cambra” d’Erwin Schulhoff amb sumptuosos lieder de Hanns Eisler. La primera partitura, que la GIO va desplegar de manera molt fluida i consistent, remunta a 1921, exhibint similituds formals i estilístiques amb altres coetànies de Manuel de Falla o Maurice Ravel. Les cançons, en canvi, estan imbuïdes d’un lirisme més proper a l’atonalitat de la segona escola de Viena i van valdre les primeres ovacions de la nit a la cantant de Münster, per les seves resolutives interpretacions.

Ute va entrar a l’escenari vestida amb un gavany negre, com si fos una espia o agent secreta, potser en senyal d’homenatge a l’eterna Marlene Dietrich, la qual va invocar com a model i inspiració en una de les seves diverses al·locucions, comunicant-se majorment en anglès. La llum era tènue i nocturnal, evolucionant molt a poc a poc cap a un blau celestial, com una suau transició de la matinada vers la claredat. S’ha de reconèixer i valorar l’esforç de Francesc Prat que, d’ençà que ha assumit la direcció artística de la formació gironina, ha implementat directes escenogràficament originals i creatius, enriquint globalment la sensació d’espectacle i d’experiència estètica, més enllà de l’excel·lència musical.

Amb una il·luminació més vermellosa i violeta, la segona meitat del concert es va farcir amb la “Weimar-Suite”, un colossal ‘medley’ de grans cançons d’època, arranjades per Manfred Honetschläger. Perfecta pels greus expressius, tel·lúrics i dramàtics de Lemper, la sèrie inclou temes populars com ara “Just a Gigolo”, “Lili Marleen” o “The man I love” de Gerswhin. Alguns dels passatges van tenir només l’acompanyament intimista del piano, a càrrec de Vana Gierig, col·laborador habitual de Lemper. La diva va teatralitzar aquí més l’actuació, adornant-se amb un barret negre i un boà vermell a sobre d’un llarg vestit platejat de vedet. La miscel·lània conclouria amb la celebèrrima “Mackie Messer”, emblema de l’indefectible Kurt Weill, amb dret a repetició en el bis.

Malgrat alguns estossecs potser massa persistents (suposem que és l’època dels primers refredats), el públic que omplia la Sala Montsalvatge va gaudir de la funció, premiant amb un aplaudiment dempeus la prestació de la GIO i de la cantant germànica, capaç a vegades de suspendre les respiracions i el temps, en aquest viatge tendre i intens a la foscor dels records.