Un violí primaveral i un piano tardoral

La temporada Ibercàmera va poder oferir per fi el concert dues vegades posposat de Maria João Pires i Fumiaki Miura al Palau de la Música el proppassat 1 de desembre. Aquest és el penúltim dels concerts que encara venen de la temporada passada. Pires i Miura van interpretar un programa molt interessant al voltant del Romanticisme, amb obres de Schubert, Schumann i Beethoven, i que també va incloure la sonata de Debussy. El resultat va ser satisfactori, però un xic desigual al llarg de totes les peces.

El concert va començar amb la Sonatina en la menor, D. 385, una obra de “joventut” que Schubert va compondre el 1816. Ell mateix era un bon violinista, i als dinou anys ja havia compost dotze quartets de corda. El títol de sonatina no és de l’autor sinó que l’hi va posar l’editor, pel fet que les dimensions de les tres de l’op. 137 no eren les de les sonates de Mozart o Beethoven, tot i que en el manuscrit original, Schubert les va anomenar sonates.

Pires i Miura, tots dos amb partitura, van fer una interpretació correcta d’una obra sense una excessiva dificultat tècnica. El que va faltar va ser l’angoixa que travessa tota la música de Schubert i que es fa palesa a cada frase, a cada nota. Tots dos intèrprets van sonar poc naturals i expressius, amb un excés d’atenció a la partitura, especialment per part de Pires. Miura demostra en cada actuació que és un violinista molt polit que sempre toca molt pendent d’un so net i ple, però li va faltar un bri de rauxa.

Després de Schubert es va produir un canvi radical d’estil amb la Sonata per a violí i piano L. 140, de Debussy. És la seva darrera gran obra, composta entre 1916 i 1917, emmarcada en el projecte de sis sonates, que va quedar interromput per la mort a causa d’un càncer, el 1918. El mateix compositor va escriure que aquesta obra s’ha de veure com allò que pot produir un home malalt en temps de guerra. És una obra d’aire tardoral, però molt expansiva, i aquí Miura i Pires es van conjurar per elaborar unes línies melòdiques plenes de lirisme en què el so del violí de Miura va ser dolç i brillant, acomboiat per una interpretació lliure i arrauxada de Pires. Tant l’un com l’altre van fer sortir el millor de si mateixos, amb una passió intensa però mai desbordada. Van fer sonar el Debussy més impressionista amb un legato corprenedor per part de Miura.

Tant l’un com l’altre van fer sortir el millor de si mateixos, amb una passió intensa però mai desbordada.

A la segona part vam recular de nou al Romanticisme, aquest cop amb les Tres Romances op. 94 de Schumann, escrites originalment per a oboè i piano, però de les quals es van fer de seguida versions per a violí i també per a clarinet. De fet, la primera vegada que es van interpretar, de manera privada, es va fer amb violí, i Clara Schumann al piano. Són tres miniatures de caràcter intimista i delicat que van fer un clar contrapès amb la sonata de Debussy i van recordar el Schubert amb què el concert havia començat. Són obres aparentment senzilles i dolces a les quals cal donar relleu amb petites pinzellades d’intensitat expressiva, i Miura va sonar una mica pla, especialment en la primera romança.

Els dos intèrprets van tornar a brillar en plenitud amb la gran Sonata núm. 5 en fa major, “Primavera”, de Beethoven. És una obra ben coneguda, més enllà fins i tot del món melòman, composta el 1801, quan Beethoven ja escriu amb un llenguatge plenament romàntic. Dedicada al comte Moritz von Fries, és una obra enèrgica i vital a la qual el sobrenom escau d’allò més, malgrat que no el posés el compositor. Té un equilibri perfecte entre les dues parts, i hi ha un diàleg constant entre iguals entre el violí i el piano.

Fumiaki Miura i Maria João Pires van unir talent i força expressiva en una interpretació radiant.

Fumiaki Miura i Maria João Pires, igual com havien fet en Debussy, van unir talent i força expressiva en una interpretació radiant, que ens va portar la primavera en un moment en què som a les portes de l’hivern. Va haver-hi una gran sensació de compenetració i d’intimitat, que van transmetre totalment. Miura va fer gala del seu so magnètic amb passades d’arc plenes i un legato sublim, i Pires va tocar amb força i delicadesa la contrapart del violí. El lirisme extrem per part de tots dos va produir una espiral de bellesa i d’emoció, fins al punt que hauríem volgut que la sonata no fos tan curta.

Fumiaki Miura és un jove violinista de so potent i cristal·lí, que ja està fent una carrera internacional molt important, i que ha cridat l’atenció dels artistes més reputats, com la gran Maria João Pires. La música de cambra amb dos grans intèrprets que vessen musicalitat per tot arreu és una experiència estètica única.