Un tros de vida

Fa ja vint-i-cinc anys de l’estrena, al Festival Castell de Peralada, de la producció de Carmen signada per Calixto Bieito, però la sensació és que el temps no ha passat per ella. Ben al contrari, la proposta de l’aleshores enfant terrible i ara internacionalment consolidat director aragonès sembla avui més vigent i efectiva que mai. La translació temporal i espacial que tanta polseguera aixecà en el seu moment és tan sòlida i ben resolta dramàticament que permet copsar tota l’essència i la narrativa d’aquesta magistral opéra comique de Georges Bizet.

Una de les innovacions que planteja l’autor és l’acurada descripció del paisatge social en què s’emmarca el drama. Bizet, tot adaptant el text de Merimée, es pren el seu temps per situar l’espectador en un context concret on interactuen soldats, cigarreres, canalla i populatxo. Un tros de vida en el que no hi manca l’alegria, però en el que està present de manera explícita la sensualitat, la crueltat i la violència. Bieito retrata amb gran subtilesa tots aquests elements, combinant-los amb una reconeixible iconografia de l’Espanya dels vuitanta introduint un component poètic que remet a l’imaginari d’un Bigas Luna i que atorga definitiva grandesa a la seva proposta. La vitalitat presideix tot l’espectacle des de la primera escena, culminant en un darrer acte de perfecte engranatge teatral que transita des de la contagiosa eufòria del cor inicial a la sensual intimitat del duet entre Carmen i Escamillo (il·luminació exquisida d’Alberto Rodríguez) per acabar amb la tràgica escena final emmarcada amb brutal senzillesa en un context taurí gràcies a la creativitat escenogràfica d’Alfons Flores.

Per la seva temàtica, sovint s’ha considerat Carmen com un antecedent del verisme italià que sorgiria pocs anys després de la mort de Bizet. Aquesta percepció ha provocat, històricament, certa confusió en la lectura i interpretació de l’obra en l’apartat musical. L’òpera francesa en general i el gènere de l’opéra comique en concret requereixen una subtilesa i sofisticació molt allunyades del melodrama més arrauxat. Josep Pons, al capdavant d’una inspirada Orquestra del Gran Teatre del Liceu, encertà oferint una versió refinada, estilísticament adient en la que sobresortí un treball de les fustes de filigrana. Una direcció que anà creixent en intensitat i dramatisme sense caure en cap moment en efectismes o excessos melodramàtics. El Cor del Liceu, que sembla consolidar a poc a poc una línia ascendent, va rendir a bon nivell tot i alguns problemes de coordinació amb el fossat.

En la producció de Bieito, el personatge de Carmen està allunyat d’idealismes i mitificacions. La seva sensualitat és més vulgar que sofisticada i Clémentine Margaine traduí al peu de la lletra aquesta visió. Amb notable presència escènica, la mezzo francesa es mostrà sobrada de mitjans vocals, exhibint greus carnosos i una eloqüent línia de cant tant en el lirisme del primer acte com en el dramatisme dels dos darrers. El Don José de Michael Spyres fou impecable estilísticament i el seu fraseig incisiu, però les desigualtats de color en l’emissió -especialment en la zona de passatge la veu tendia a sonar invariablement opaca i velada- limitaren l’impacte de la seva prestació.

Els papers de Micaëla i Escamillo van estar molt ben servits per Adriana González i Simón Orfila. L’excel·lent soprano guatemalenca es lluí, com era d’esperar, en un paper que és un bombó mentre que el baix menorquí, vocalment pletòric, es revelà un cop més com un torero ideal en un rol sempre incòmode. Un dels elements decisius en l’èxit de la representació fou el superlatiu nivell, tant vocal com teatral, dels personatges secundaris. En el seu debut al Liceu, el jove baríton català Jan Antem (Dancaire) mostrà una autoritat escènica, musicalitat i qualitat vocal que fan preveure una carrera important. Al seu costat, Carlos Cosías fou un veritable luxe com a Remendado. Bé faria el Liceu de contar més amb Cosías perquè té totes les qualitats per esdevenir un nou Josep Ruiz, és a dir un segon tenor de referència. Magnífica en tots els aspectes Laura Vila en el rol de Mercédès acompanyada amb correcció per Jasmine Habersham (Frasquita). Destacables també el Moralès de Toni Marsol i el Zuniga de Felipe Bou. Tot plegat va contribuir a l’èxit d’aquesta Carmen que, tot i això, serà recordada, una vegada més, per la inspirada recreació signada per un tal Calixto Bieito.