Un Rèquiem familiar

L’Orquestra Simfònica del Vallès i les agrupacions vocals Cor Ciutat de Tarragona (Josep Prats, director), Coral Mixta d’Igualada (Alfred Cañamero, director), Coral Verge del Camí (Núria Ortoneda, directora) i l’Orfeó de Flix (Alfons Guiu, director) han conclòs la seva gira de Setmana Santa amb el Rèquiem de Mozart al Palau de la Música Catalana, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la formació instrumental. El projecte que té alhora un valor musical, social, cultural i territorial.

El Palau no havia estat mai tan familiar com dissabte a la tarda. Només uns quants estrangers encuriosits es filtraren entre riuades de parents i amics dels prop de dos-cents músics que es congregaren a la Sala de Concerts per celebrar una festa amb una banda sonora sinistra: el Rèquiem en Re menor K. 626 de W. A. Mozart. Sens dubte, era una ocasió molt especial per a la majoria dels cantants que, segurament, no havien trepitjat mai l’escenari del Palau, i potser no ho tornarien a fer més. Calia donar-ho tot per a la posteritat. Era el punt i final d’una gira que havia començat a Tarragona el diumenge 29 de març, havia seguit a Flix dilluns 30, i s’havia pogut sentir a Igualada dimarts 31 d’aquest mateix mes.

El concert va començar amb l’Adagio i fuga en Do menor, K. 546 de Mozart, una peça purament orquestral que va servir, només, per engegar motors. L’Orquestra Simfònica del Vallès va començar a marxes forçades, dirigida per un Xavier Puig que no va saber transmetre l’elegància de d’un Mozart transcendent. Van haver-hi imprecisions en les cadències, la corda no va sonar empastada i hi van haver problemes d’afinació greus. Tot plegat, un pur tràmit per donar la benvinguda a les quatre corals protagonistes.

El Rèquiem de Mozart és una de les peces més emblemàtiques de tota la història de la música, alhora que és una de les més enigmàtiques, per la mort del compositor mentre la componia, així com per la figura que el va encarregar, l’esposa del comte Walsegg, un noble de la regió de la baixa Àustria que volia romandre en l’anonimat. Va ser a principis de 1791 quan Mozart va començar a treballar en la partitura, que restaria incompleta el 5 de desembre. El primer en treballar sobre els materials que va deixar Mozart degué ser Joseph Eybler i, posteriorment, s’hi posà Franz Xavier Süssmayr. Però, com explica Francesc Cortès a les notes al programa, “ha estat el pas del temps i una certa tradició en les interpretacions els que han creat l’autoria d’una obra”.

A banda de l’orquestra i els cantaires, formacions heterogènies que abraçaven un ampli espectre d’edats, vam poder sentir el tenor Carles Prat,
 la soprano María Eugenia Boix, la contralt Georgina Reyner i el baix Jordi Sabata. El solista més reeixit de tots fou, sens dubte, aquest darrer. Sabata, a banda de tenir experiència en el Rèquiem de Mozart, ha cantat el de Brahms, el de Fauré o el de Saint-Saëns i el Magnificat de Bach. El seu timbre rugós, la projecció generosa de la veu i l’afinació impol·luta el convertiren en una peça clau de l’èxit. Carles Prat, per la seva banda, no va arribar a lluir en una sala tan gran com la del Palau. Tal vegada, en els altres escenaris va fer un més bon paper. Però no només es tractava de la projecció, sinó que en els aguts se’l notava incòmode. De les veus femenines, la contralt va prendre la millor part, encara que Georgina Reyner va tenir alguna imprecisió en les cadències del principi del Rèquiem. Tanmateix, la seva veu rodona i plena va sobresortir per damunt de la de María Eugenia Boix, soprano que, tot i un envejable control del vibrato —fruit de la seva experiència amb música barroca i oratori—, li faltava cuidar més el recolliment de cada nota i, com Carles Prat, semblava patir en els registres més aguts. En les parts conjuntes, va haver-hi problemes per empastar les veus.

El concert va tenir una dinàmica ascendent. Entre l’”Introitus” i el “Communio”, l’orquestra ve fer una evolució favorable. Cal remarcar el paper de la tuba i la percussió i, de la secció de cordes, els instruments més greus van ser els que van fer possible que l’afinació s’aguantés i el conjunt tingués cos. Els violins, per tant, van tenir moments de lucidesa; però, en general, els mancava precisió en l’afinació i, a voltes, en el tempo. A grans trets, Xavier Puig no va acabar de polir les cadències, especialment al principi. A partir del “Lacrimosa” tot es va anar situant al seu lloc.

Si bé els concerts van ser en motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’OSV, el gran protagonista fou el cor. La massa va començar heterogènia, però va anar escalfant-se per convertir-se en un bloc sonor prou compacte. En aquest sentit, Puig va saber prendre el relleu de la magnífica feina dels quatre directors, Josep Prats (Cor Ciutat de Tarragona), Alfred Cañamero (Coral Mixta d’Igualada), Núria Ortoneda (Coral Verge del Camí) i Alfons Guiu (Orfeó de Flix).

Sempre és difícil que les sopranos no sonin estridents. Això va passar al principi de la peça, però la corda es va anar escalfant nota a nota. Les contralts van fer un paper molt digne i van empastar notablement amb la veu més aguda. Els homes, per la seva banda, van aportar calidesa al conjunt i es van mostrar prou àgils, prou per no ralentir la massa sonora.

Va ser un concert especial per a moltes persones: per a l’Orquestra Simfònica del Vallès, que celebrava un aniversari assenyalat; per als integrants dels cors del territori; per als directors, que van fer una tasca molt meritòria, però també per a un públic entregat que es va emocionar per la participació dels seus amics i familiars i també per l’obra sacra més universal: el Rèquiem de Mozart.