Un color ben après

L’expectativa d’assistir a un concert del Cor Madrigal sempre comporta, d’entrada, la garantia d’apreciar-hi una feina ben feta. L’inoblidable Manuel Cabero va ser, al llarg de la seva fecunda vida, un exemple de criteri i d’exigència, i la formació que ell va crear i impulsar continua portant-ne l’empremta, que els seus successors han sabut preservar.

El passat dissabte 1 d’abril es va presentar la proposta titulada “Un segle de música coral catalana” a l’Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (un dels recintes musicals més emblemàtics de la ciutat, però no pas dels més confortables), sota la direcció de Pere Lluís Biosca. El concert, que brindava un protagonisme destacat a la poesia, es va obrir amb Mai no arribarà la fi del món i Diré en tu tes bonances –aquesta darrera en qualitat d’estrena–, de Joan Magrané sobre poemes de Màrius Sampere i d’Agustí Bartra, respectivament. Lullaby, d’Albert Guinovart sobre un text de Josep Palau i Fabre i Cançó de bressol a la Cesca, poesia de Maria Mercè Marçal musicada per Feliu Gasull. Després d’això, van venir quatre cançons tradicionals sotmeses a l’arranjament de Bernat Vivancos, El cant dels ocells i El mestre, que van ser interpretades exclusivament per les veus femenines i La dama de Mallorca i El testament d’Amèlia, interpretades per les veus masculines, en un exercici interessant per ressaltar el ric ventall de possibilitats sonores que ofereix també el cant no mixt, per finalitzar la primera part amb dos temes de Mariona Vila sobre textos de Vicent Andrés Estellés.

La segona es va encetar amb el conegut Madrigal, el deliciós poema de Pere Serafí que Cristòfor Taltabull va posar en partitura: “Mon cor tinc pres, catiu enmig d’un verd boscatge…”. Va prosseguir amb dues peces degudes a Joaquim Serra, Capvespre i Confidència, abans de donar pas al moment àlgid de la vetllada: un O vos omnes, de Pau Casals, impecable en tots els aspectes: d’afinació, de caràcter i de dicció; aquest motet del mestre d’El Vendrell sovinteja el repertori de les agrupacions corals, però no es dona gaire sovint l’ocasió de gaudir d’una interpretació tan ben ajustada. El concert va anar avançant amb tres peces de la suite Bestiari, el poemari de to humorístic que Pere Quart va dedicar al regne animal, amb la musicació de Manuel Oltra, el mateix autor al qual pertanyen Cançó de bressol –en què el cor va estar polidament acompanyat per Adrià Pagès a la guitarra– i Amor mariner, que van precedir l’obra final, La sardana de l’abril, amb text de Joan Llongueres i música de Lluís Maria Millet.

Encara, abans d’abandonar l’escenari, Biosca i els seus van regalar al públic una obra més que no constava en el programa: la sardana Les neus que es fonen, d’Àngel Guimerà i Enric Morera. Val a dir que aquesta pinzellada final de ressons romàntics va constituir l’única que s’apartava de l’estètica harmònica contemporània que va resseguir de cap a cap el concert. I si tenim en compte l’ambiciós enunciat amb què es presentava, sembla bastant oportú aquest toc que eixamplava una mica el perfil monocromàtic que havia mostrat el recital fins aquell moment. Amb un color, tot sigui dit, que els cantaires de Madrigal van demostrar un cop més que dominen amb solvència.