Un ballo “splendidissimo”

Un ballo in maschera és una òpera plena de contrastos i contradiccions. Res és allò que sembla en una obra on tots els personatges oculten les seves intencions, tant a través d’una disfressa física com moral. L’element grotesc i la inusual lleugeresa de la partitura emmascaren un drama que conté la relació amorosa més exaltada de tota la producció verdiana. Una òpera en què Verdi, estendard del popolo opresso, atorga a la figura d’un rei absolutista una dignitat i complexitat absent en una producció anterior on els barítons se situaven a l’epicentre de l’acció. En definitiva, una òpera que, tot i els entrebancs d’una censura que convertí la seva gènesi en la més tortuosa de l’opus de l’autor, esdevingué un pas decisiu cap a la plena maduresa de les darreres creacions.

“Un Ballo in maschera” al Gran Teatre del Liceu.

Tot això fa d’Un ballo in maschera un títol especialment difícil pel director d’orquestra, que ha d’equilibrar aquests elements atorgant coherència al discurs musical, combinant la brillantor de l’embolcall cortesà amb la profunditat de les grans passions humanes d’un Verdi en plenitud. Riccardo Frizza, al capdavant d’una inspirada Orquestra del Gran Teatre del Liceu, ha assumit el repte i l’ha dut a bon port. La seva lectura s’ha mostrat compacta, brillant en la concertació dels nombrosos conjunts i arravatada pel que fa al complex paisatge psicològic que transiten els protagonistes, en tot moment amb gran claredat expositiva i fermesa expressiva. Frizza assolí també passatges de gran refinament tímbric, com el de les cordes greus i fustes a la introducció de “Re dell’abbisso” o la transparència dels violins en l’escena de la mort de Riccardo. Per acabar, es mostrà especialment amatent a les inflexions personals de cada cantant. Una mostra fou l’expressiu ritardando en pianissimo a l’inici de la segona estrofa de “Morró, ma prima in grazia” amb Saioa Hernández que no s’observà a la primera funció amb Anna Pirozzi .

Frizza es beneficià de dos repartiments de molt bon nivell en línies generals, fet remarcable en una òpera tan exigent des d’un punt de vista vocal. Anna Pirozzi és, sense dubte una de les grans Amelia de l’actualitat. El timbre polpós, ampli en tots els registres, de veritable dramàtica s’escau perfectament amb el torturat personatge. Imponent en la seva entrada, expressiva en les dues àries i entregada en el grandiós duo amb Riccardo, a la seva prestació només se li pot retreure certa acidesa en el registre agut. És plausible, en aquest sentit, que l’alternança entre els assajos d’aquesta producció i les funcions d’Adriana Lecouvreur a París li hagin passat factura. El segon cast contà també amb una Amelia de referència, la de Saioa Hernández. Amb un estil i fraseig diferent, sempre elegant i contingut, Hernández encarnà una protagonista més interioritzada exhibint en tot moment un instrument poderós que domina amb sorprenent ductilitat en tots els registres. Tant en el duo com en la darrera ària regalà detalls d’inusual emotivitat, confirmant una vegada més que és una de les grans en aquest repertori.

Hi havia gran expectació per veure el Riccardo de l’ascendent Freddie De Tommaso. El tenor té al mercat una gravació remarcable d’Un ballo in maschera, precisament al costat de Saioa Hernández, i en aquestes funcions ha confirmat la seva afinitat amb el personatge. Els mitjans vocals són els d’un privilegiat, una veu de spinto àmplia, acolorida, amb squillo, facilitat i presència en tots els registres. Puntualment, alguns aguts queden una mica enrere, detall corregible en un cantant de la seva joventut. Tot i això, el seu Riccardo fou de gran categoria, amb un primer acte exultant i un segon en què superà amb escreix l’enorme dificultat d’un duo que coronà amb un Do final esclatant. A l’ària del tercer acte i en l’escena de la mort, tot i resoltes amb gran solvència, manca encara un fraseig més incisiu que convertiria el seu Riccardo en una veritable fita, però el seu èxit fou indiscutible i merescut. Com també el del sorprenent Arturo Chacón-Cruz en el segon cast. L’instrument no és tan opulent i li costa escalfar una veu que, en un inici, tendeix a sonar opaca. Però quan ho fa, el tenor mexicà mostrà una seguretat i personalitat notables. Va a l’agut amb gran facilitat i el fraseig és d’una seductora efusivitat. Rematà l’actuació en total plenitud vocal i domini dels recursos tècnics i expressius, deixant la sensació que podia continuar cantant dues hores més.

El baríton Artur Rucinski, Renato a la primera funció, rebé l’ovació més intensa de la vetllada després d’un “Eri tu” cisellat amb gran subtilesa. La veu és de contorns més aviat lírics i a la zona greu li manca l’habitual contundència verdiana, unes limitacions que el cantant suplí, però, amb intel·ligència tot esperant el seu gran moment. En canvi, Ernesto Petti posseeix un instrument que, tot i la seva joventut, s’apropa més als canons verdians, sobretot en una franja central rica en colors. Als extrems la veu tendeix a perdre consistència, però la línia és noble i es percep en el cantant un ampli marge de millora vocal i interpretativa.

Excel·lent l’Oscar de Sara Blanch, que assumeix el paper en els dos repartiments. Un veritable tour de force que la soprano catalana ha superat amb escreix. Extraordinària vocalment en tot moment, captivà sobretot per una construcció del personatge dinàmic i amb arestes, apoderant-se de l’escena en cadascuna de les seves intervencions i aprofundint en les ambigüitats i dobles intencions que amaga el text. Daniela Barcellona i Okka von der Dammerau interpretaren Ulrica successivament, personatge que requereix una veritable veu de contralto pràcticament inexistent avui dia i que cap de les dues posseeix. Més fina i dominadora de l’estil Barcellona, la seva interpretació va ser, malgrat les limitacions, més interessant que la d’una Von der Dammerau de color més fosc però estilísticament un xic desubicada.

Els conspiradors Tom i Samuel van estar impecablement interpretats per Luis López Navarro i Valeriano Lanchas. Empastats i precisos -en aquest punt es notà el treball de Frizza als assajos- trobaren el punt just d’ironia i contundència tímbrica que es requereix en les seves decisives intervencions. Interessant el Silvano de David Oller, jove baríton de timbre molt líric però ben projectat i eficients les aportacions de José Luis Casanova i Nauzet Valeron en el paper de Jutge així com de Carlos Cremades i Xavier Martínez com a Servent d’Amelia.

El més discutible de l’espectacle és la posada en escena signada per Jacopo Spirei a partir d’un projecte que, amb la mort de Graham Vick, restà inacabat. I precisament la sensació és que a aquesta producció li manca un punt de cocció. Vick i Spirei parteixen d’un concepte minimalista, amb un espai escènic circular presidit per l’estàtua d’un àngel caigut que representa la tomba de Riccardo i que canvia de posició i significat en cada escena. Aquest és el marc en què es desenvolupa una acció en la qual una sèrie de figurants omnipresents tot sovint creen més dispersió que no pas dinamisme. Hi ha escenes simplement mal resoltes, com en el segon acte on el moviment dels cantants es veu limitat entre el munt de cadires i la tomba o una escena del vel que voreja el ridícul. Per altra banda, l’opció de situar el Cor del Liceu, que va tenir una correcta prestació, en una galeria al fons de l’escenari restà dinamisme escènic i presència sonora. En definitiva, una mise en scène que no va estar a l’altura del notable nivell musical d’aquestes més que recomanables funcions d’Un ballo in maschera.