Robert Brufau: “Ara és moment de recuperar la il·lusió i el públic”

L’Auditori ha culminat el Festival Mozart Nits d’Estiu, una de les novetats d’aquesta temporada, posant en valor un dels compositors més idolatrats i que, al mateix temps, més comentaris desmenjats ha despertat en els darrers temps per aquells melòmans més pro que pensen que el geni del Classicisme potser està sobrevalorat. Després de fer evident que no és així, la gran sala catalana ha recollit els faristols i es proposa descansar per reprendre l’activitat el dia 17 de setembre amb dos concerts dedicats a les dones i l’amor. Precisament, temes que sorgeixen en la conversa que vam tenir fa unes setmanes amb Robert Brufau, el director de L’Auditori, que ens regala un exercici de consciència i humilitat (“Hem de confessar que hem estat uns privilegiats”), però també d’esperança i de rumb ferm, precisament, per no perdre el nord en moments més propis d’un Port Aventura que del Balneari de Vichy. La funció pública de l’equipament és irrenunciable i la voluntat d’oferir l’excel·lència decidida, sense perdre de vista que cal posar en valor la pluralitat de la institució, el treball dels seus cossos estables, la seva ingent tasca per a la recuperació de patrimoni, el foment de la nova creació i el compromís en “contribuir en el diàleg” que posa al centre la problemàtica de la igualtat de gènere.

Ja avançàvem en un article anterior el gir que ha fet L’Auditori –i les altres dues cases– de defensar un discurs més vivencial que factual. És una meravellosa coincidència que aquesta propera temporada toqui parlar d’‘Amor i odi’ com a relat que, a través de la música, explicarà l’equipament musical públic de casa. Amor i odi són les emocions que ens mouen de forma més poderosa i instintiva, les que tenim més arrelades dins nostre per la seva ancestralitat i que ens poden fer perdre l’oremus, per bé i per mal. Però, probablement, són les que ens fan aprendre més, especialment de l’altre, que és qui ara volem abraçar i mirar als ulls. Brufau ens deia a la presentació que “caminem cap a la llum, anhelem la llibertat i el seu esclat, sentim-ho tot intensament’. La conversa que tenim amb ell respira aquest missatge tan real i utòpic alhora que, tanmateix, podem sentir a través de les oïdes i la pell.

Enfront de la dificultat d’aquest darrer any i mig, enlloc del plany s’ha respost amb optimisme i aprenentatges, discurs compartit per les tres cases. S’han fet els deures i s’ha pogut oferir una programació de gran qualitat. L’Auditori ha enfocat el relat cap a emfasitzar el poder de l’empatia i ha parlat d’emocions, en un missatge on el més interessant no és el què, sinó el com s’expressen.

Hi ha molta sintonia entre les tres cases, tots els que estem al capdavant som bons amics per l’especial relació que tenim des de fa molt temps. A més, ara col·laborem en més projectes que mai. Això es pot filtrar en discursos amb elements compartits que, de fet, es desenvolupen de forma ben diferent en el marc de cada projecte artístic. Ser empàtics amb l’entorn crec que és natural per com d’impactats –frapats, diria- estem per les circumstàncies. En el nostre cas, parlar d’amor i odi és casual perquè estem desenvolupant una línia artística que es desplega en tres temporades, i just ara estem al centre, per parlar d’”Amor i Odi”. Crec que allò rellevant que podem dir és que hem mantingut el relat malgrat la pandèmia. I ens encaixa perfectament, perquè la cultura viu un moment molt emotiu en el qual parlar d’amor i odi ens va com anell al dit.

Dir és escollir. I en 40 minuts es va captar que hi havia una manera clara d’enfocar un missatge que, com tots, es pot dir de moltes maneres, tant de forma verbal com visual.

La construcció del relat es fa a través de la música, ja que el que hem intentat és que en la programació es facin referències constants a l’amor i l’odi. Fins a quin punt un relat és una campanya de comunicació o un missatge que va més enllà? Volem un relat que ens ajudi a desenvolupar projectes i conèixer artistes. De tota manera, amb 430 concerts que fem, hi ha coses que no passen pel relat, és normal, amb tota l’activitat que tenim.

La construcció del relat es fa a través de la música

Les línies generals de la programació ho palesen.

Més enllà de la línia dictada, ens fa contents poder celebrar que podem recuperar el gran repertori simfònic i el gran repertori coral i el caràcter internacional del projecte. La mobilitat internacional ens ha afectat molt, malgrat que pràcticament cada setmana teníem artistes de fora. En la presentació, volíem, d’una banda, posar de manifest la potència i la força del nostre equipament, cosa que no tothom té present, malgrat que intentem perseverar en comunicar la nostra amplitud de mires i de projectes diversos i innovadors. Però, per l’altra, ens sortia del cor enviar un missatge d’esperança. I el potencial del moment ens ha permès lligar-ho tot.

Hem estat uns privilegiats en el context europeu però també nacional

Com es viu des de dins l’experiència d’un any després de reprendre l’activitat?

Fa temps que dic que nosaltres hem estat uns privilegiats en el context europeu però també nacional, tenim un múscul tan gran que lamentar-nos pot ser molt delicat davant de segons qui que està patint molt. A pesar de les dificultats de gestió i la duresa del moment, m’he sentit afortunat. Sobretot és quan t’acostumes a la incertesa quan et sents més privilegiat. I hem tirat endavant també per la força de l’optimisme i del deure com a entitat pública per oferir les propostes més completes i, per fer-ho palès hem pres algunes mesures com la construcció d’una plataforma adjacent a l’escenari que ens permetrà encabir orquestres grans garantint la distància de seguretat l’ambició de recuperar el gran simfonisme, encara que tinc la confiança que a la tardor podrem tornar a tocar més junts, però aquest avenç es converteix en una assegurança per no haver de cancel·lar per motius d’espai. Ja som dels més grans, però amb això serem els més grans de l’Estat. I aquesta és una manera de generar il·lusió.

La pandèmia és una tragèdia, però Aristòtil deia que, precisament en el context de la tragèdia és on podem -fins i tot necessitem- experimentar la catharsis que permet depurar la societat i, per tant, tirar endavant.

S’ha demostrat que la cultura ha estat sanadora de l’esperit acompanyant moltíssima gent que ha vingut a escoltar els nostres concerts, que no ha estat poca si mirem en termes numèrics absoluts. A més, cal recordar que a nivell espanyol hem demostrat ser un país modèlic a nivell internacional. Els companys d’ECHO i d’altres a nivell europeu ens comenten la preocupació per començar de zero, encara que tenen moltes ganes de tornar a la normalitat. No saben encara què és seure separats amb mascareta. Per això ens sentim molt encara més forts per defensar que ara és moment de recuperar il·lusió i el públic, i això darrer costarà, no podem ser agosarats. De tota manera, esperem recuperar el 60% dels abonats de la temporada 19-20. Tant l’administració com nosaltres mateixos ho teníem clar: “Hem d’estar oberts, hem de donar servei públic i, per tant, ens toca il·lusionar”.

Lamentar-nos pot ser molt delicat davant de segons qui que està patint molt

Tots teníem la por que els concerts post confinament fossin freds, i no sabíem què sentiríem. I el que vam percebre des del principi va ser respecte i una disciplina absoluta. El públic ha fet un gran canvi d’actitud i s’ha perdut el ritual i el fet que un concert sigui un acte social. El públic s’ha depurat?

Al principi hi havia dubtes sobre quina situació hi hauria i si es percebria fredor pel fet de tenir la sala a mitges, amb els intèrprets separats… i un bon exemple del que ha passat és Cantània, una proesa sense precedents. Hem fet cantar 280 escoles durant dies amb 200 i 300 infants a cada sessió, fins a un total de 15.000 nens. Teníem molta por, però la catharsi es va produir, no només per la música sinó perquè tots estem molt més sensibilitats. Des del moment en què tens encara que sigui una mica de gent a la sala la màgia apareix. Els concerts sense públic sí que són estranys i poc naturals.  Enguany ha estat molt impactant i emotiu per als artistes també, especialment els internacionals, que potser portaven 6 o 10 mesos sense tocar en públic. Hem vist plors i nervis d’artistes consagrats. Fins i tot una cantaora es va desfer a l’escenari. L’emoció la va desmuntar i va arrencar a plorar. Va ser una experiència molt forta. M’emociono quan ho explico.

Com a equipament públic, ara més que mai, què creus que heu d’oferir a la ciutadania?
Nosaltres ens hem de diferenciar, som els joves, tenim 25 anys, i ja no estem impregnats de l’antic elitisme vinculat a la clàssica tan tradicional. L’Auditori és el mirall de la societat, i el focus està en la diversitat de la música que oferim, especialment del s.XXI i que ens posiciona com a referents aquí i a nivell internacional. Tanmateix, el públic ens veu com un producte complementari al Palau o el Liceu, però anem més enllà. I se’ns exigeixen coses que no es demanen a altres equipaments públics. Estem posant en dubte què està fent el CCCB, la Miró o el MNAC ? En canvi, a nosaltres se’ns pot dir que cal que fem més passions o misses en si menor. A nivell internacional això no passa. Això, en part, depèn de la nostra ràtio d’ingressos, que és el 40%. Però tenim molt clar que estem cridats a ser la casa pública de la música i, per tant, vetllem per defensar la diversitat, la igualtat de gènere, la nova creació, en definitiva, abraçar la modernitat. Per aquest fi no només col·laborem amb els principals agents de la ciutat com Ibercàmera i BCNClàssics per fer possible que el nostre públic gaudeixi d’artistes i d’orquestres internacionals en l’ampli ventall de la nostra temporada, sinó que volem anar més enllà per fer que la nostra oferta sigui el màxim de plural i interpel·li tot tipus de públic.

Quedarà escrit en els nostres estatus que treballar per la igualtat de gènere és una obligació

S’ha fet palès el compromís amb la igualtat de gènere. En un Fòrum Barcelona Clàssica vas parlar d’una aposta, proposta i acció que s’ha acomplert en molt poc temps. És lloable i, alhora, és una pena que hagi de ser lloable.

Si hem contribuït en el debat, fantàstic, però cal lluitar molt en aquest sentit. Som una excepció al sud d’Europa, al nord són molt més avançats que nosaltres. En aquest sentit, estem una mica sols. Els clústers de les agències no són paritaris -de fet res és paritari enlloc- i trigarem molt temps en posar-nos al dia. De tota manera, cal mirar les proporcions, no tant de xifres absolutes. Si després d’escollir el director titular de l’OBC de tots els que passaran aquest any per la Sala 1 resulta que és un home, haurem d’entendre que s’haurà de mirar quins són els concerts que no dirigeix el mestre per avaluar la participació de les dones. Cal pensar que de totes les que hem tingut aquest any, algunes potser no han encaixat, perquè el món de l’orquestra és molt singular i  cada formació té unes característiques i una idiosincràsia pròpia. Però, per altra banda, hi ha moltíssimes dones que són grans directores que encara no han vingut a Barcelona. El camí és llarg i queda molt per fer. Per tal que la paritat no depengui de les prioritats d’un director o altre, ara reescriurem la missió de L’Auditori i quedarà escrit en els estatus que treballar per la igualtat de gènere és una obligació com la recuperació patrimonial i l’aposta per la nova creació.