Rebel·lar-se per reviure els clàssics

Dissabte al vespre. Els tarongers, el passejar tranquil d’alguns turistes i dels mateixos treballadors de l’antic Hospital de Sant Pau. Entre la quietud, els joves solistes s’estaven preparant a la Sala Pau Gil per començar el concert. Entusiasme, ambició, aptitud i actitud. Això era el que desprenien les notes que se sentien quan cada grup de cambra pujava a l’escenari per escalfar i fer la prova de so. Contrast: al pati del recinte modernista ja es respirava l’aire fred de tardor, a dins, era primavera, joventut, renaixença.

Aquella audició del 21 d’octubre era el tret de sortida a la nova temporada de la Joventut Clàssica Orpheus. Titulada Orpheus, la Rebel·lió del Mite, segueix la mateixa línia del curs passat d’apropar la música clàssica, especialment als joves. Trencar amb el mite d’Orfeu, personatge de la mitologia relacionat amb la música: fill d’Apol·lo i de la musa Cal·líope; i que tocava la lira. Trencar amb la idea que la clàssica és elitista.

Xavier de la Fuente, coordinador de projectes de l’entitat, va començar amb un breu parlament en què remarcava l’objectiu que volien assolir: “volem crear passió per la música clàssica entre els joves, i què millor que fer-ho amb joves intèrprets apassionats”. Abans que cessessin els aplaudiments, el trombonista Perot Rigau acompanyat per Xavier Sabartés, director artístic de la JCO, va pujar a l’escenari i va començar a tocar.

Amb un so molt variat: des de la dolçor semblant al timbre de la trompa i els atacs extremadament subtils fins a la potència i articulacions més destacades que tant associem al vent metall. Interpretava música d’Stjepan Šulek, un compositor poc conegut, però amb una peça com la Sonata “Vox Gabrielis”, que forma part del repertori habitual per a trombó. Sovint cantava en el registre agut. A la sala, feia fresca, hi havia aire condicionat. El que estava clar, però, és que els calfreds no eren per la baixa temperatura, sinó pels greus que el trombó feia. Greus de pell de gallina.

També impressionava l’expressivitat del Trio Defilló. Estava format pels germans Guillem i Martina Armengol, violinista i violoncel·lista respectivament, i Ramon Serra al Piano. Van tocar el Trio en do menor, op.66 de Fèlix Mendelssohn. Al principi, la música va créixer molt de cop, de manera accelerada: va passar del silenci a un so considerablement frondós. El pianista feia de nexe entre els dos instruments de corda: molts cops, encarregat de fer les transicions entre la intervenció de l’un i l’altre i entre parts diferents de la peça; al mateix temps, representava un punt d’inflexió. Aportava contrast i diferenciació sense deixar d’enfortir la unió entre els tres. El final del primer moviment va ser contundent, i amb un cop sec i dramàtic. Un final, en canvi, del qual els músics els va costar sortir: s’havien immers profundament a dins la música. A més, el públic tampoc els va saber donar el seu temps i va aplaudir de seguida que va notar el silenci. Se’l perdona: havien tocat molt bé i es mereixien una bona ovació.

Van baixar els dos germans i el pianista va emprendre les primeres notes del Poema en fa sostingut major, op.32 núm. 1 de Skriabin. Era una peça d’una càlida tendresa i molt sincera. Igual de sincer, però generalment més alegre, era el primer moviment del Concert per a flauta i orquestra en sol major,K.313 de Mozart. Despreocupat però amb moments de patetisme, tant característic del compositor de Salzburg, que Queralt Moreno va interpretar pertinentment.

De les mans del pianista Ariel Fernández, l’Estudi Tableaux, op.39 núm. 5 de Rakhmàninov va sonar dramàtic. No sempre de manera explícita, sovint amb una profunda malenconia que no s’acabava de perfilar. El mateix compositor va dir referint-se a l’obra, “no crec que l’artista reveli de les seves imatges. Deixem que pintin per ells mateixos el que més suggereix”. Aquesta idea pot semblar de l’impressionisme, captar la sensació, la impressió i no tant expressar els sentiments de l’artista. No es fa estrany sabent que en el període de composició d’aquesta obra, Rakhmaninov s’allunyava de la tonalitat i utilitzava més la dissonància.

El Fantasiestücke, op.73 de Robert Schumann era clarament dramàtic. Deixant de banda si la bipolaritat i els alts i baixos del compositor van afectar a la seva obra, era un músic romàntic, entenia la música com un mitjà per canalitzar les emocions. El violoncel·lista Nil Domènech, va saber captar-ne el caràcter turmentat agafant un tempo fluctuant, com de vaivé. La peça està escrita originalment per a clarinet i piano. Schumann les va pensar també perquè una viola o un cello poguessin interpretar-ne el paper principal. D’una manera o altra, el so del violoncel·lista cassava amb el piano.

El concert va acabar amb el Nocturn op.48 núm. 1 de Chopin interpretat per Xavier de la Fuente. Era fosc ja i no només la peça era adient: la interpretació també incitava al recolliment. En un moment donat, el pianista va fer una pausa. Una pausa molt expressiva que no només parava la música, també la respiració, sorprenia i commovia.

Havia començat la temporada de la JCO magníficament i amb una nova data confirmada pel pròxim concert: el 10 de desembre. D’aquí a Nadal cada dia seria més fosc. Aquell dia de tardor s’acabava, es fonia. Mentrestant, uns quants joves havien reviscut la música clàssica així com l’auditori Pau Gil del recinte modernista de l’hospital, en bona part dedicat a les visites, a la contemplació de l’arquitectura. Havien tornat a la vida “objectes” aparentment estàtics, morts. Ho havien reviscut vivint, des de la passió i l’emoció, assaborint cada nota. Havien tornat a fer florir una petita primavera, que es resistia a la tardor imperant.