Popurri musical i opulència vocal

La vetllada, que havia despertat gran expectació entre els melòmans barcelonins, però que sorprenentment no esgotà les entrades, tenia un doble objectiu. Per una banda, rendir pleitesia i fidelitzar la presència al Liceu de Lise Davidsen, el fenomen vocal més rutilant dels darrers temps al planeta òpera. Per l’altra, presenciar el que havia de suposar el debut a la casa del jove i ascendent tenor anglo-italià Freddie De Tommaso, que aquesta temporada protagonitzarà Un ballo in maschera i Adriana Lecouvreur al teatre de Les Rambles. Un debut, però, que s’avançà uns dies de manera inesperada quan De Tommaso interpretà el Don José de Carmen en substitució d’un indisposat Michael Spyres.

Malgrat l’interès indiscutible d’ambdues veus, és evident -i aquest recital va ser una prova fefaent- que Davidsen i De Tommaso, per més afinitat personal que tinguin, pertanyen a universos lírics i canors radicalment distants. Ella és la reina indiscutible del repertori alemany mentre que ell és un tenor prometedor, amb molt marge de millora i maduració, en l’òpera italiana. Aquesta distància estilística i artística revertí en un programa pintoresc i desequilibrat en què estètiques tan allunyades com les cançons de Strauss, interpretades per la soprano, precedien les de Tosti cantades pel tenor, i en el que les dues veus només coincidiren puntualment i de manera un pèl forçada. Un popurri musical més aviat indigest que limità la transcendència artística de l’esdeveniment.

No hi ha dubte, però, que el gran reclam era la nova visita, després de l’exitós Il trittico de la temporada passada, de la soprano noruega. Lise Davidsen és una de les poques cantants actuals destinada a marcar època, hereva d’una llegendària estirp de dramàtiques wagnerianes i straussianes com Flagstad, Varnay o Nilsson entre d’altres. L’opulència vocal de Davidsen, absolutament estratosfèrica, va acompanyada d’una extraordinària uniformitat tímbrica en tots els registres, així com d’una especial sensibilitat i finesa en el fraseig. Aquestes qualitats úniques la converteixen en una intèrpret capaç de sobresortir en els rols cabdals del fach alemany i eslau, però també en el camp liederístic. Les magnífiques versions que oferí de quatre Lieder de Strauss (Zueignung, Allerseelen, Cäcilie i especialment Befreit) són mostra fefaent d’aquesta versatilitat.

Davidsen obrí el programa amb una escena emblemàtica en la seva carrera, Dich teure Halle de Tannhäuser, l’òpera amb què posà cap per avall el Festival de Bayreuth en el seu debut al temple wagnerià. A continuació, sola o acompanyada per De Tommaso, la soprano desplegà les seves credencials en el repertori verdià, interpretant l’ària i el duo d’Un ballo in maschera i l’Ave Maria d’Otello, i el puccinià amb el Vissi d’arte, de Tosca. Tot i que Davidsen vol centrar bona part de la seva activitat els anys vinents en l’òpera italiana, és obvi que no és en aquest repertori on les seves virtuts llueixen més. La natural afinitat que se li percep amb la música alemanya o fins i tot l’eslava, com demostrà a la segona part en una esplèndida versió de l’ària de Lisa de La dama de piques, no es transmet en la mateixa mesura en les incursions italianes. Això no vol dir que la decisió de Davidsen de transitar durant uns anys per aquest repertori abans d’abordar rols tan esperats com Isolde o Brünhilde no sigui intel·ligent. Sense dubte aquest bagatge li aportarà una major gamma de recursos expressius i, sobretot, permetrà mantenir una flexibilitat vocal que allargarà la carrera d’una cantant de només trenta-sis anys que es preveu tan llarga com gloriosa.

El cas de De Tommaso és diferent. Les condicions són notables, la veu és poderosa, de timbre càlid i atractiu, i el mecanisme tècnic està ben resolt. En un moment desolador pel que fa a la corda de tenor spinto la seva irrupció és esperançadora. Ara bé, tal com ja es va percebre en els seus recitals a Peralada, aquestes facultats, ara per ara, no van acompanyades d’una personalitat i sensibilitat artística genuïna i definida. D’entrada sedueix per l’extroversió del seu cant i l’opulència dels mitjans vocals, com va ser el cas en les seves primeres intervencions solistes, l’ària inicial de I Lombardi o en la de Simon Boccanegra. Però progressivament es posa de manifest l’escassetat de recursos expressius i una uniformitat cromàtica que, ara per ara, limiten l’impacte del seu cant. Aquesta mancança es manifestà especialment en les cançons de Tosti i la napolitana Core ‘ngrato que interpretà a la segona part. Tot i això, després d’haver-lo escoltat en tres recitals, serà interessant veure’l per fi en un paper operístic complet i tan exigent com el Riccardo d’Un ballo in maschera que cantarà pròximament al Liceu. Fa la sensació que el format de recital se li travessa encara, però també que en una producció operística les seves qualitats poden lluir molt més. Tant de bo.