Noves veus pel nou Festival Perelada

La trajectòria del Festival Castell de Peralada està indissolublement lligada a les grans veus operístiques que han anat desfilant per l’escenari empordanès. Des que Montserrat Caballé inaugurà la primera edició, un llunyà 1987, fins a l’estiu passat, en què Lise Davidsen feu tremolar els murs de l’Església del Carme, les estrelles més rutilants han marcat a foc la història d’un Festival que viu, en aquests moments, un període de transició. La construcció d’un nou escenari als Jardins del Castell, joia de la corona i símbol de la nova etapa, ha provocat el desplaçament de l’activitat a espais alternatius fins al 2025. Però la revolució, de considerable calat, inclou també la consolidació del Festival de Pasqua -inaugurat fa uns mesos- i un canvi en la denominació del certamen, que passa d’anomenar-se Festival Castell de Peralada a Festival Perelada, assumint així el branding d’un holding empresarial familiar que abraça, a més del musical, diversos vessants.

Aquesta mirada al futur ha coincidit amb l’aposta, aquesta edició, per una sèrie de joves veus cridades a tenir presència important en el panorama operístic els anys vinents. Una generació que ronda la trentena i que ja ha donat mostres del seu talent en teatres de gran prestigi. Lidera aquest grup selecte el tenor Freddie De Tommaso, que ja es presentà al Festival de Pasqua i que ha tornat aquest estiu amb un programa monogràfic dedicat a Giuseppe Verdi. Posseïdor d’un instrument privilegiat sustentat per una sòlida tècnica, De Tommaso és la gran esperança en una corda, la del tenor líric i spinto italià, òrfena fa anys de figures indiscutibles.

Tant en el primer com en aquest segon recital, el cantant ha deixat més mostres d’un potencial vocal il·limitat que no pas d’una personalitat canora encara per consolidar. No l’han afavorit en ambdós concerts factors com la tria del pianista acompanyant o la confecció d’uns programes que potenciïn unes qualitats extraordinàries. En aquesta actuació acumulà un bon grapat d’àries verdianes d’enorme exigència que va resoldre, en línies generals, de manera brillant en l’aspecte tècnic, però aquest malbaratament vocal no es traduí en els corresponents resultats expressius. Tot i això, deixà detalls interessants pel que fa a la línia de cant i el fraseig, exhibint un registre agut esplendorós, un centre polpós i gestos tècnics de gran escola com el filat seguit de crescendo a “E lucevan le stelle”. Unes virtuts que, probablement, lluiran més en una representació que no pas en un format com el recital que encara se li travessa. La prova del cotó la tindrem aquesta temporada al Liceu on es presentarà amb Un ballo in maschera i Adriana Lecouvreur.

El tenor nord-americà Jonathan Tetelmann, que oferí el seu primer recital a Peralada, es presentà fa uns anys al Liceu amb un parell de funcions de Tosca no especialment recordades. Des d’aleshores, la seva trajectòria ha anat a l’alça, com demostra el seu contracte amb Deutsche Grammophon i el recent debut a Salzburg en el Macbeth verdià. La seva prestació a l’Església del Carme posà de manifest l’evolució d’un instrument ara més arrodonit i madur, de perfil líric que, combinat amb el seu atractiu físic, explica en part l’explosió mediàtica del tenor. Més dubtes plantegen determinats fonaments tècnics -emissió irregular, manca d’uniformitat tímbrica i pas al registre agut poc subtil-, i una línia de cant d’escassa elegància, evident en els Sonets de Petrarca de Franz Liszt amb què obrí el programa. Un recital curt amb aires d’improvisació que assolí el millor moment amb l’ària de Macbeth que tancà la primera part i que, progressivament, anà perdent interès en una segona insubstancial dedicada a la cançó italiana -amb el faristol ben a prop- i incursió final en el repertori espanyol (“Granada” i La tabernera del puerto).

L’únic títol operístic d’aquesta edició havia de ser, per força, de petit format i el Festival apostà per The telephone, de Gian Carlo Menotti. El músic ítalo-americà fou un prolífic compositor que desenvolupà un estil continuista ancorat en la tradició operística italiana incorporant, puntualment, influències del neoclassicisme de Stravinski. Iván Martín dirigí amb gràcia i lleugeresa el Galdós Ensemble en una producció de María Goiricelaya que situava l’acció en un gimnàs. La peça de Menotti, una broma musical dels anys cinquanta sobre l’addicció de la protagonista al telèfon i la consegüent incomunicació amb el seu amant, que mai troba el moment per declarar-se cara a cara, es revelà, malgrat la seva simplicitat, de sorprenent vigència. La parella protagonista l’encarnaren la soprano Ruth González, efectiva vocal i escènicament, i el baríton català Jan Antem, que confirmà, una vegada més, la seva excel·lent evolució. Antem, que està marcant amb intel·ligència els tempi de la seva carrera tot bregant-se en teatres italians on l’exigència és màxima, atresora un atractiu instrument de perfil líric amb notable marge d’evolució. La canònica col·locació in maschera de la veu provoca que l’emissió sigui d’una seductora morbidesa -que remet a referents com Bruscantini o Taddei- i assoleixi una riquesa de colors poc habitual en un cantant tan jove. Però encara més singular és l’innat domini estilístic, l’elegància natural del fraseig i uns recursos escènics que li auguren un extraordinari futur.

El concert de clausura havia de ser protagonitzat per dos joves cantants que ja es disputen els més importants teatres del món, Serena Sáenz i Xabier Anduaga. Finalment, el tenor basc cancel·là la seva participació, fet preocupant si tenim en compte les freqüents renúncies d’Anduaga darrerament, i el jove tenor americà Jonah Hoskins el reemplaçà a darrera hora. Casualment, Hoskins i Sáenz comparteixen el fet d’haver estat guardonats amb el segon premi Operalia en anys consecutius i les seves prestacions en aquest recital confirmen l’encert i l’altíssim nivell del concurs impulsat per Plácido Domingo. El tenor posà, de bon començament, les cartes sobre la taula amb la temuda ària de La fille du regiment, clavant amb insultant facilitat els nou Do naturals als que va afegir, de regal, un Do sostingut. Amb “Cessa di piú resistere”, d’Il barbiere di Siviglia, exhibí excepcional domini de la coloratura i, en el duo de Don Pasquale “Tornami a dir che m’ami”, un fraseig elegíac. És en el repertori de tenore di grazia on, en aquests moments, llueix més aquest prometedor cantant que també interpretà l’ària i el duo de Nemorino a L’elisir d’amore, rol que, tot i la ideal empatia del cantant, requereix una amplitud vocal que Hoskins encara ha d’assolir. En qualsevol cas, la seva actuació constituí el descobriment d’un tenor a seguir molt de prop.

Serena Sáenz debutà de manera triomfal al Festival de Pasqua amb La Giuditta, d’Alessandro Scarlatti i en aquesta edició d’estiu ha estat nomenada artista resident. I tant de bo que la direcció del Festival fidelitzi la seva presència perquè ens trobem davant d’una cantant a la qual, ara per ara, no se li veu sostre. En cadascuna de les seves actuacions es percep una evolució vocal i artística poc comú així com un carisma escènic només a l’abast de les escollides. Sorprèn l’absoluta seguretat tècnica amb què domina tots els registres d’un instrument que, sense ser extraordinari, cada vegada és més interessant i variat pel que fa a colors i recursos expressius. Tot i les incursions inicials en terrenys de soprano lleugera -Reina de la nit, Zerbinetta-, que encara pot assumir gràcies a la facilitat en la zona aguda, és en el repertori de lirico lleugera on Sáenz pot situar-se, en poc temps, entre les veus destacades a escala internacional. Amb una extraordinària escena de follia de Lucia di Lammermoor demostrà la progressiva maduresa vocal, l’ampliació de recursos expressius i l’aprofundiment psicològic en un rol que s’intueix serà cavall de batalla els pròxims anys. Com també ho pot ser Adina, de L’elisir d’amore, que interpretà de manera deliciosa i que li encaixa com un guant en tots els aspectes. Amb una impecable “Gavotte” de Manon avançà l’afinitat amb un rol que tard o d’hora arribarà, com ho farà ben aviat Lauretta de Gianni Schicchi, que debutarà la temporada vinent a Viena i de la que oferí, com a propina, un refinat “O mio babbino caro”. Uns minuts abans havia tancat el programa oficial, posant la cirereta al pastís, amb una exuberant “Entrada de Cecilia Valdés” que feu evident, més enllà de les seves virtuts canores, que ens trobem davant d’un veritable animal escènic.