Lluís Gual: “Si fos un pessimista radical, no em dedicaria a escriure

“El Palau de la Música Catalana és la millor sala de concerts del món, amb el permís de la Plaça de Sant Pere de Berga”, em deia el compositor Lluís Gual i Gasull (Berga, 1996) pocs dies abans que la Coral Cantiga i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona li estrenessin Ara que han callat totes les veus (2023), una obra per a cor i cobla, escrita a partir d’un poema de Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996). Després d’acabar el Grau Superior de Tenora a l’ESMUC, Gual estudia composició al Conservatori del Liceu, amb el professor Xavier Pagès-Corella, gràcies a una beca de la Fundació Ferrer-Salat. Però sense haver acabat els estudis ja ha començat a rebre encàrrecs professionals. El desembre passat, per exemple, el quintet de metall Spanish Brass li va estrenar Coral, divertiment i fuga a la Fundación Juan March de Madrid. Vam quedar per fer l’entrevista al bar del costat del Conservatori del Bruc, on va fer classes de saxòfon. Ni deu minuts després de demanar el beure, va treure la partitura d’Ara que han callat totes les veus per explicar-me-la nota per nota. “Quin goig, fer una entrevista amb la partitura al davant”. Les conclusions es treuen soles. Gual és un músic que es pren la música seriosament. I no sempre passa.

El compositor Lluís Gual. Fotografia: Jordi Galderic.

Ara que han callat totes les veus és un encàrrec de la Coral Cantiga i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Ja us coneixíeu d’abans?

Sí, havíem treballat plegats. El febrer d’aquest any vaig produir-los un disc conjunt. I conec bé alguns músics de la cobla. Mentre escrivia, els veia les cares. Però, fora bromes, escriure per a uns músics que coneixes, que saps com toquen, és una experiència molt potent. Ara que han callat totes les veus té un solo de trombó, i el trombonista de la Cobla Sant Jordi és un amic meu de la infància. Saber qui tocarà l’obra canvia la manera de compondre-la.

Fa respecte, que dues formacions tan reconegudes t’estrenin una obra?

Sempre fa respecte. Escriure música és un acte íntim. Ets tu davant d’un paper. Fa una mica de vergonya, que la gent sàpiga que una obra ha sortit de dins teu. És una sensació estranya. Quan una persona llegeix un poema o mira un quadre, no necessita cap interlocutor que li expliqui què està passant. Els compositors i els intèrprets depenem els uns dels altres, és llei de vida. Però, quan toques, tens l’escut de la música que interpretes. Pot ser millor, pot ser pitjor, però no és teva. Quan ets tu qui escriu l’obra, en canvi, ensenyes les febleses als altres. M’he emocionat moltes vegades, escoltant música. Avui mateix he buscat un concert de Beethoven al mòbil, per posar-lo a un alumne, i se m’ha posat la pell de gallina. Però que se’t posi la pell de gallina quan interpreten una obra teva és una sensació encara més poderosa.

“Que se’t posi la pell de gallina quan interpreten una obra teva és una sensació molt poderosa”

Després de rebre l’encàrrec de la Coral Cantiga i la Cobla Sant Jordi, vas haver de triar quin text musicaries. Per què et vas decantar per un poema de Xavier Mas Craviotto?

Tenia dues opcions. O bé triar un poeta consagradíssim, o bé un poeta de la meva generació. I ja tindré temps, de musicar els grans poetes. A més, ja ho ha fet tothom. Em feia gràcia posar en valor algun poeta emergent. No m’agrada, dir-ne emergent. Però buscava algun poeta que em resultés proper. Amb en Xavier teníem amics comuns, però no ens coneixíem ni li havia llegit gaire res. I mira que Berga i Navàs estan a un quart d’hora. I tots dos som del 1996… Vaig llegir els seus poemaris, Renills de cavall negre (Viena Edicions, 2019), La gran nàusea (LaBreu Edicions, 2021) i La llum subterrània (Edicions 62, 2023), i em van sorprendre, perquè són molt tètrics, molt foscos… Després el vaig conèixer a ell i és ben bé el contrari.

“Ara que han callat totes les veus” està inclòs a La llum subterrània, l’últim poemari que ha publicat.

Sí, aquest poemari comença amb un aire tètric, també, però té una llum fonda que va pujant a poc a poc. I “Ara que han callat totes les veus” és justament el poema que fa de frontissa, és quan es comença a veure clarament aquesta llum. Com a compositor, m’interessava jugar amb aquesta lluminositat.

Com expliques al programa del Palau de la Música, vas fer servir la tècnica del “word-painting”, que consisteix a escriure la música intentant reflectir el significat de les paraules del text.

A veure, no m’agrada gens la paraula “word-painting”, però sí, el poema d’en Xavier em donava força pautes per traslladar a la partitura el que passa al text, per fer que el text i la música anessin cap a la mateixa direcció. A vegades pots jugar a fer exactament el contrari, que vagin en direccions oposades, però en aquest cas vaig optar per reflectir musicalment certs elements poètics. Per exemple, quan el poema diu “ens sentim plens perquè existim per fora”, et dona joc per acabar la música amb una gran explosió, que vagi cap amunt. O quan diu “una memòria estrident”, és fantàstic col·locar-hi el punt culminant de l’obra, amb notes ràpides.

“Escriure música a mà t’obliga a pensar”

(M’ensenya la partitura i em va explicant les decisions que ha pres a cada passatge). Tot això amb quin programa ho has escrit?

Jo escric a mà. M’agrada que m’ho preguntis, perquè és més important del que sembla. Escriure a mà fa que realment pensis. Si escrius amb ordinador, amb qualsevol programa d’edició de partitures, és molt temptador anar provant coses sense pensar. Escric això, i play. No m’agrada, doncs ho canvio així, i play. Si escric a mà, abans d’apuntar res he de pensar com vull que sigui exactament. No escric cap lligadura, cap accent, cap nota, si no la tinc clara. Quan començo una obra, m’imagino que està a cent quilòmetres de distància i m’hi haig d’anar apropant. Primer la veig borrosa, però de mica en mica la concreto. En aquest sentit, tinc un gran referent i amic, el compositor Joan Magrané, que fins i tot té teories sobre quin llapis convé fer servir per escriure cada obra. Jo tinc un llapis per les pliques, un altre per les barres, un altre per les indicacions de tempo… Encara que sigui una opinió poc popular, fer música és una artesania. Els ordinadors ens han ajudat molt, ens estalviem d’escriure les particel·les a mà, però ens han fet més mandrosos.

Què vols dir?

Alguns compositors reconeixen obertament que escriuen amb ordinador perquè són incapaços de saber com sona res sense sentir-ho. L’oïda interna és imprescindible. Josep Pons, el director de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, diu que hem d’escoltar amb els ulls i llegir amb les orelles. És a dir, veure una partitura i saber com sona sense haver–la sentit mai. I sentir una música i saber com està escrita. Això s’està perdent amb els ordinadors.

“Alguns compositors reconeixen que escriuen amb ordinador perquè són incapaços de saber com sona res sense sentir-ho”

Escriure a mà, pensar cada nota abans d’apuntar-la, fa que entenguis la composició d’una manera sobretot intel·lectual?

M’ho penso molt tot, sí. Però a vegades et ve una idea, així de cop i volta, i acaba sent la definitiva. La sensibilitat també és important. M’hi vaig trobar quan componia Ara que han callat totes les veus. Vaig escriure sis vegades la música que correspon a la segona estrofa del poema, i no m’agradava, fins que l’últim dia vaig trigar mitja hora de rellotge i em va sortir la versió definitiva. El més important, per mi, és que cada nota escrita tingui una raó de ser, que tot sigui imprescindible. Si no, val més treure-ho.

El dia de l’estrena al Palau, es va reestrenar una obra d’Albert Guinovart, que ha estat professor teu. Suposo que impacta compartir programa amb els teus professors.

I amb Joaquim Serra, a qui vaig dedicar el Treball de Fi de Grau de l’ESMUC. I amb Eduard Toldrà, i Manuel Oltra, i Josep Vila, i Carlota Baldrís… Però sí, Guinovart ha estat el meu referent des que vaig anar a veure Mar i cel amb deu anys. He tingut la sort de ser alumne seu, i n’he après moltíssim, però és una referència obligatòria per a qualsevol estudiant de composició. Té una manera tan coherent de fer música que és un model imprescindible.

Com Albert Guinovart, tu també vols explorar diferents gèneres i formacions musicals?

Sí, sí, tinc clar que no em vull tancar només a fer música de cobla. És el meu món, i m’és natural, però tinc ganes de traspassar aquesta parcel·la. En Jesús Ventura, que va ser un gran compositor de sardanes i un dels meus mentors, sempre em deia que provés altres coses. Em deia: “No oblidis mai la cobla, però no et quedis només aquí”. Intentaré fer-li cas.

“Els únics joves que van al Liceu són els estudiants de música, pràcticament”

Tu que tens un peu a les escoles de música i l’altre al món professional, com veus el futur de la música?

Mira, trencaré una llança a favor de la cobla. Deixant de banda el fenomen de The Tyets, tothom diu que la sardana s’està morint perquè la cobla només interessa als vells. Però ves-te’n al Liceu. Hi ha poquíssims joves, també. Els únics joves que hi anem som els estudiants de música, pràcticament. La gent jove que escolta música clàssica són els estudiants de música clàssica.

Sí, però això passa amb tot. Al teatre, a les presentacions de llibres, a les exposicions, la majoria de joves que hi assisteixen volen dedicar-se a aquella disciplina. En qualsevol cas, veig que ets pessimista.

No, no. Si fos un pessimista radical, no em dedicaria a escriure música. Crec fermament en la música, i en la mesura del possible intentaré que el meu art transcendeixi. Perquè l’art el fem perquè arribi a altra gent. Ara bé, quin paper ha de tenir la música en el món contemporani? Si ho sabés, potser no seria músic i potser seria ric. I soc músic i no soc ric.