La sensibilitat o la potència

Sobre una meva estada milanesa i el darrer llibre de Xavier Mas, ‘La llum subterrània’, publicat per Edicions 62 i últim Premi de poesia Ausiàs March de Gandia.

Al capdamunt d’un avió, sobrevolant la mar, en la conversa interrompuda, promíscua amb una noia mig catalana mig de la Llombardia que, com jo, s’envolava a Milà, va atrapar-me el xiuxiueig inefable d’un poema sense forma –era, imaginat, d’un amor als núvols. Va adormissar-se ella al cap de poc, arrecerada rere una gorra color crema i unes ulleres grans, fumades. Llegia jo al cel Les floretes, que me’n parlaven amb icones, molt al capdamunt dels núvols de vegades d’or; a les pàgines del llibre semblaven inabastables i altíssims, rere la finestra eren disponibles, calms. Una mica de culpa em va corprendre i vaig sentir, també, una mena d’orgull secret pel temps: ¿quina enveja d’ultratomba no em tenien els sants de la Umbria, adelerats d’un cel que jo poseïa per accident? El Pobrissó d’Assís i els frares amics no haurien pogut somniar, ni tan sols en el trànsit més meravellós i pur, que passejar pel cel seria una activitat física, literal. I encara menys afigurar-se que un amor tot humà i petit pogués indiciar-se a les altures, tan naturalment com aleshores s’esdevenia als mercats –endut qui fos per un perfum lleuger trobat a l’endemig de la sentor– o a un ball palatí en què dues mans alçades, a la vista de tothom, s’entrallçaven dit a dit –guiades per la melodia, pel ritme. I fall in love too easily reproduïa, quan vaig haver clos cada flor de paper i de seny i els ulls, el meu mòbil sense dades, que esbufegava la tristesa adolescent i la trompeta inflant-se de Cheet Parker, un piano, la neu d’un disc que no girava enlloc. Tot, fins l’amor, és culpa de les màquines; tot, sobretot l’art, sobretot la paraula, és tecnologia.

Xavier Mas Craviotto. Foto: Laia Serch
Xavier Mas Craviotto. Foto: Laia Serch

Eren a Milà els dies previs a la Fashion Week. La bellesa s’exhibia casolana, sense desfilades. Cames llargues, plataformes, es movien sota terra amb ironia, devoció o un cert esglai, o totes tres coses en concert i paradoxa; conversant entre xiuxiuejos i mirades laterals, barrejades amb els turistes i com ells sense atrevir-se a fer fotografies, anaven en filera les models per la cripta de sant Ambrós. Es parlava, en unes quantes llengües, de la mort; i semblava que la mort era el que impressionava d’aquell muntatge, per torna barroc. Assegut a un banc veia la impressió de les passavolants, i pensava inarticuladament el que encara no m’havien dit però que m’estaven a punt de dir: «Només uns ulls cansats s’entestarien a veure-hi la mort». Gervasi i Protasi martiriats, Sant Ambrós al centre, celebraven plegats, recoberts de robes episcopals i de diaca, palmes, corones i pedres precioses, l’aventura no del marciment sinó de renèixer: el muntatge cadavèric de la basílica milanesa, posant sobre uns ossos la roba dels vius, exaltava la immortalitat –irrepresentable. ¿Amb què sinó damunt d’un veritable cadàver podria cap artista crear contra la mort?

Hi ha, i és fals com de costum i cert com sempre, la sensació fantàstica –anava a dir fanàtica– que som a les acaballes de la història.

–Només uns ulls cansats s’entestarien a veure-hi la mort –va dir-me asseient-se’m a la vora, abans i tot que recordés qui era, la noia de l’avió–. Perquè, aquí, ¿qui parla de la fugacitat? ¿Aquestes, joves i boniques –com ella, que també era model–, o bé els sants? –duia encara una gorra color crema i les ulleres fumades, grans–. ¿Qui –va dir insistint-hi potser gratuïtament– parla de la vida, nosaltres o ells? –assenyalava, d’entre els caps en moviment, les calaveres quietes.

Urna de plata en relleu amb el cos d'Ambròs (amb vestits blancs) a la cripta de Sant'Ambròs, amb els esquelets de Gervasi i Protasi
Urna de plata en relleu amb el cos d’Ambròs (amb vestits blancs) a la cripta de Sant’Ambròs, amb els esquelets de Gervasi i Protasi

Aquells dies milanesos no només duia amb mi Les floretes, també vaig llegir per primer cop La llum subterrània de Xavier Mas Craviotto. En una de les moltes punxes d’Il Dumo milanès hi ha un home que aixeca el braç i assenyala el cel, fent com una profecia muda encara al nostre segle: n’ignorava la identitat però vaig fotografiar-lo. ¿Anunciava una fi o l’inici? ¿El primer adveniment o el segon? Hi ha qui, descregut, dirà que assenyala una estela, la d’un avió comercial. Tant hi fa: ens interessa el gest.

El gest apocalíptic de l’estàtua és, a hores d’ara, tot nostre; hi ha, i és fals com de costum i cert com sempre, la sensació fantàstica –anava a dir fanàtica– que som a les acaballes de la història. Fins les criatures juguen a comptar els signes del final: el canvi climàtic i la crisi de la democràcia, la indecència dels calés i l’obsessió pel cos, pel jo, pels tràngols del cervell; tanta gent i tan sola, tots tan torrats. Hi ha llençats per tot el segle, morts d’ansietat i tremolosos, cervells i cossos arrapats a l’última síl·laba de la història i als fàrmacs: si no s’hi agafessin desesperats, si no esperessin el darrer alè del món o de la psique, haurien de fer coses –i seria terrible–, empendre sols i nus i en el desert la recerca violenta del sentit. Però fins i tot els que fan coses les fan mirant l’abisme: feu això, diuen aquests com van dir aquells, que el món s’acaba o pot acabar-se o el que sigui. Aquesta sensació de final, que literaturitzada travessa de fit a fit el llibre, s’estotja emblemàticament, i n’és el cas més reeixit, en el primer poema: una fi del món interrompuda, un desastre que ha estat a punt de tocar la terra però que a l’últim no hi reposa el dit destructor. Però no és exacte; no és un element extern, encara menys omnipotent, qui ha de destruir la terra; en el poema no és un dit sinó el món mateix qui emprén una mena de dinàmica suïcida: «Al final el món se’n va desdir», com l’infeliç que havent-se posat el collaret de sogs, que havent tocat les temples amb el metall i joquinejat amb el gallet, a l’últim es fa enrere i se’n va esmorzar al bar de sempre.

Estatua situada en una de les moltes punxes d’Il Dumo milanès © Albert Gener

Si en la llegenda venerable reescrita per Carner al Nabí, la destrucció de sobte desdita tenia un sentit, com en la Bíblia, darrere del qual hi intervenia crucialment la misericòrdia d’un déu no només dels jueus, no només dels justos, no només dels profetes –hi opera un ordre intel·lectual, una claredat de conceptes i acció–, en el poema de Xavier Mas Craviotto, en ell i en tots els altres poetes que hi juguen, hi ha el desconcert absurd, la perplexitat. El món no s’ha destruït. Malgrat tots els senyals, malgrat tots els signes dels últims temps, malgrat totes les evidències, de cop i volta el dia s’aixeca pacífic, comú: ‘Va ser així’, que n’és el títol, i prou –podria haver estat de qualsevol altra manera però va ser així. No s’ha destruït el món, és cert, però l’amenaça i la por tampoc: «quan va tornar la calma | encara em va semblar sentir | la veu estranya, | com qui passa un rosari, | dient el nom de cada mort». Però la veu no és ben bé ningú, potser només la mort mateixa (la sola certesa en el nihilisme), i la salvació no és cap salvació –és un atzar. Diria més: més que no la realitat mateixa, una lectura de la realitat; latent encara, la irrealització d’un somni privat i fosc.

Les obres diverses s’arrisquen a desbarrar, a no sortir-se’n en l’exercici de juxtaposar-se sorprenentment; les monotonals corren el risc de devaluar la paraula per erosió, d’ofegar les imatges en imatges massa semblants i dites massa semblantment.

A diferència d’Il Duomo de Milà, en què el pòrtic anticipa no monotonia sinó que és tot ell una invitació a la diversitat, a la sorpresa, a l’utilització múltiple d’uns mateixos elements, si es vol en forma de palimpsest de segles i segles sedimentant, La llum substerrània està tota ella amarada d’un sol to, invariable –tot s’assembla a la porta. Les obres diverses s’arrisquen a desbarrar, a no sortir-se’n en l’exercici de juxtaposar-se sorprenentment; les monotonals corren el risc de devaluar la paraula per erosió, d’ofegar les imatges en imatges massa semblants i dites massa semblantment. Podríem jugar a l’erudició hermètica, a la distinció d’universos a l’interior del mil·límetre, però, de fet, entre les tres seccions del llibre, ‘Notes esparses per a la representació d’un origen’, ‘La foscor primigènia’ i ‘La llum subterrània’ (que dona títol a l’aplec), no hi ha diferències profundes, si bé en algun instant s’hi beslluma un vague, de vegades erràtic, sentit de la progressió, visible especialment en la insistència en determinades imatges –l’ocell mort, l’església buida. Sigui com sigui, gairebé tots els poemes són en realitat intercanviables. Les parts que si més no nominalment auguren un discurs (que últimament sembla un requisit poètic, i no ho és), fa la impressió que provin d’articular-lo per complir i no perquè n’acabin de traçar cap.

Xavier Mas Craviotto. Foto: Laia Serch
Xavier Mas Craviotto. Foto: Laia Serch

Ja a Renills de cavall negre, el seu primer llibre, Mas Craviotto demostrava un cert gust per la potència: per les seqüències tallants i rítmiques, com un tambor, com un martell, en la forma i el concepte. El poeta, esfereït d’ell mateix pel que explica i amb la voluntat també d’esfereir, esdevé tot sovint més potent que sensible; una potència, a l’últim, sense flexibilitat, sense cap dosi d’ironia. Com tants d’escriptors amb una veritable capacitat verbal, verbívora, sembla que no acabi de dominar la seva facilitat per la paraula, que se li desferma torrencial d’entre els dits i se li escampa silvestre, sense control –però amb una sola nota. Hi predomina en excés l’aliteració, el paral·lelisme, l’enumeració, en definitiva, la repetició solemnitzant. Sense ironia, sense flexibilitat ni joc sintàcic, la poesia que recerca la potència, el cop, l’ensurt, s’arrisca a esdevenir estantissa, de caure en un efectisme d’imatges estrafòlaries però tanmateix fàcil: «l’udol encès d’una llengua de lava», ‘Perquè saps el centelleig de la flama’; «la palma tossuda que acarona | els esquelets dels elefants», ‘L’amor pel món és una esgésia buida’; «perquè ens batega a la boca | el cor d’un nadó», ‘No hi ha res encara’. En prendre’s el mot poètic tan tràgicament a ell mateix, en aferrar-se tan tossudament i desesperada al gest profètic, apocalíptic, desapareix el matís, la suggestió: tot és explícit i, alhora, fins en l’assaig discret d’heterodòxia, còmode.

Hem retornat una mica lamentablement a l’elegia i hem menyspreat el cant, mal que l’esperem, mal que el somniem,

No hi ha la llum de la ironia però tampoc de la gràcia. Entre les paraules i les coses en conflicte, entre el digeriment a hores d’ara orgànic en tothom de les lliçons del cos i de la nafra, Mas Craviotto també participa d’una tendència d’ara: l’enyor fingit d’un Déu, és a dir, d’una veritat, d’una força ordenadora i capaç. Però aquesta set, que en aparença hauria de conduir el poemari cap a la llum, aquesta llum subterrània promesa, nascuda del desastre però il·luminant, mena altrament cap a l’abúlia. La recerca del sagrat esdevé una recerca nominal i de superfície, que no hi dialòga en profunditat i que manlleva els símbols típics anàrquicament. Hi veig el moviment tràgic, l’acumulació inquieta i l’excés verbal, però del garbuix no n’acaba de sortir cap mot salvífic, lliurats tots ells a ells mateixos, desbocats però estèrils, abandonats en la més pura superficialitat. L’exploració de la mort, tan constant, tan potent, acaba esdevint morbosa; li dec la lliçó a la noia de l’avió, asseguda a la cripta de Sant Ambrós i de qui em vaig enamorar molt breument al cel: «només uns ulls cansats s’entestarien a veure-hi la mort». Hem retornat una mica lamentablement a l’elegia i hem menyspreat el cant, mal que l’esperem, mal que el somniem, es queda tot just en la sola visió: «Hem vist futurs alats | que tornaven de la mort | amb cançons noves», ‘Hem vist la tenebra redundar’ però no arriben, no allarguem el braç per atànyer el so de l’avenir, corcats en l’acontentament, incapaços del risc. Cal que ens recriminem, entre tanta abúlia ¿on hem deixat la vida? ¿Si tenim set, encara que sigui fingida, per què parlem de la mort i no de la vida de Déu?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació