L’instrument més bell del món

Des de ben antic, hi ha constància que els humans han cantat com una manera de manifestar els sentiments, i les cançons han realitzat una funció d’afermament i transmissió de valors dins l’imaginari col·lectiu de les diferents societats. Els camperols –i fins i tot els esclaus– amorosien amb els cants la feixuguesa dels seus treballs. Amb el temps, la depuració de l’oïda i la progressió de les tècniques vocals han donat lloc a unes fites d’altíssim nivell, ja que la veu humana posseeix una capacitat insòlita per crear bellesa a través de l’expressió d’emocions, com bé han sabut copsar els grans compositors de la història de la música, que han bastit pàgines memorables destinades a l’execució polifònica.

De tant en tant, aquesta constatació se’ns fa present amb més força que mai, quan tenim l’oportunitat de gaudir de la confluència entre una peça musical fascinant i la seva interpretació en un grau d’excel·lència que frega la perfecció. És el cas del concert que ens va regalar el Cor de la Ràdio de Letònia el passat 21 de març amb les Vespres op. 37 de Serguei Rakhmàninov, un dels darrers i millors exponents del romanticisme rus. Aquesta obra es pot incloure, amb tot mereixement, entre les més rellevants de la música sacra ortodoxa, i és una de les més celebrades del seu autor. Composta i estrenada el 1915 (no gaire abans que les autoritats soviètiques dictaminessin la prohibició de la música religiosa), consta de quinze parts a cappella i hi predomina un aire contingut i meditatiu que no exclou moments d’una gran intensitat expressiva.

El cor letó va reeixir en un dels reptes més difícils de la música, com de qualsevol altra modalitat artística: conjuminar un nivell tècnic excepcional amb la mesura justa de passió capaç de fer sensible i de vehicular l’ànima de l’obra; amb això, cada nota, cada acord de la complexa harmonia, s’enlairava com la pregària que el text litúrgic reclama. Ben segur que hi tenia molt a veure la direcció de Sigvards Kļava, sòbria, elegant i summament dúctil, i és que, quan la feina es fa ben feta, una massa coral respon com el més exquisit dels instruments. Els vint-i-quatre membres d’aquesta formació professional –distribuïts en la proporció exacta de sis per corda– van transitar amb total seguretat per una partitura que exigeix unes capacitats vocals i interpretatives properes al virtuosisme, amb divisi freqüents, passatges per a veus solistes i uns greus que situen els baixos pràcticament al límit de la seva tessitura.

La disposició del públic damunt l’ampli escenari de la sala Pau Casals –com és costum de fer en determinats concerts en format de cambra– i amb els intèrprets situats d’esquena al vast recinte en penombra, accentuava l’atmosfera intimista i de recolliment en què es va desenvolupar el concert seguit en un silenci estricte –gairebé religiós– que, a l’acabament, es va convertir en una ovació prolongada i densa després d’una hora llarga d’emocions contingudes. Una experiència estètica per al record, d’aquelles que, temps a venir, ens proporcionen el goig de poder dir “jo hi era”.