Des dels temps més antics, la natura ha estat ben present en les manifestacions artístiques amb què l’ésser humà ha provat de comprendre el món i de comunicar-se. I és que la natura, tot i ser un escenari fascinant i una font poderosa d’inspiració, és encara molt més que això: és el nostre origen i el nostre hàbitat, i per més que en el marc d’una societat intensament urbanitzada i tecnològica pugui fins i tot sonar estrany, nosaltres mateixos som natura.

Sent així, no podria estranyar ningú que, també en l’àmbit de la música polifònica, la tradició hagi anat fornint un vast repertori d’obres que, des de la més àmplia diversitat estètica, tenen en comú el fet d’haver estat inspirades en el medi natural, amb tota la gamma de matisos. Podem recordar, sense allunyar-nos gaire en el temps ni en l’espai, com la Coral Sant Jordi va portar de gira, sota el títol de La natura exuberant, un concert on aplegava una mostra ben representativa d’aquestes obres.

• 

  Crítica

  Paisatges i figures

  Miquel-Lluís Muntané

Ara ha estat el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana qui ha escomès el projecte Un cant a la natura. Un crit de la terra –estrenat a Premià de Mar i que es va presentar al Petit Palau en sessió matinal diumenge 26 de novembre–, amb què també aborda un programa que abraça de Janequin (Le chant des oyseaux) i Monteverdi (Ecco mormorar l’onde) fins a Morten Lauridsen (En une seule fleur) i Joan Manuel Serrat (Pare), amb estacions a Mendelssohn (Abschied vom Walde), Grieg (Vâren), Dvoràk (Zitné pole), Britten (The succession of the four sweet months), Toldrà (Maig), Alberto Grau (Kasar mie la gaji), Ticheli (Earth song)… Un concert plantejat amb un biaix explícit de sensibilitat ecologista que s’anava fent palès en els comentaris introductoris del director Xavier Puig.

Una altra singularitat del concert va consistir en l’experiència multisensorial d’embolcallar els diferents paisatges sonors amb una flaire determinada. Així, en el moment d’accedir a la sala, les persones assistents eren obsequiades amb un conjunt de tires olfactives que es corresponien amb cadascuna de les quatre seccions de l’espectacle: “amb olor de bosc”, “amb olor de rosa”, “amb olor de mar i pi” i “amb olor de terra”, respectivament.

Quant a l’aspecte estrictament musical, val a dir que la formació va exhibir l’alt nivell tècnic a què ens té avesats, sàviament agombolat pel bon gust de Xavier Puig. En l’actualitat, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana constitueix un dels millors exponents de la música coral a casa nostra i un destacat ambaixador cultural quan surt a l’exterior. En uns quants passatges del concert de referència va fregar la perfecció, amb uns acords impecablement empastats, amb una dicció més que notable –en diferents idiomes– i amb una capacitat de matisació en els pianíssims només a l’abast d’unes veus treballades a fons. En aquest sentit, cal remarcar la intervenció, a Vâren, de la soprano solista Anna Niebla, dotada d’un timbre càlid i d’una exquisida ductilitat interpretativa.

Parlem, doncs, d’un espectacle ben concebut i ben executat, que al llarg d’una hora i quart va estimular les emocions del públic que omplia el Petit Palau amb un seguit de cançons resseguides per l’eix de l’exaltació a la natura, que haurà d’esdevenir un dels paradigmes més definitoris del present i del futur. Un futur al qual, una vegada més, aquesta joia de la corona del Palau que és el Cor de Cambra ha demostrat que sap adaptar-se per mitjà de propostes imaginatives i engrescadores.