L’amor i l’aigua, o el diàleg entre violí i piano

La pianista Marta Puig i el violinista Federico Picotti van ser els protagonistes del recital que va tenir lloc al Recinte modernista de Sant Pau, dins el Festival LIFE Victoria, el proppassat 23 d’octubre. Sens dubte, som davant de dos músics joves que ja no són promeses, sinó realitats. Al programa hi havia dues obres banyades per la idea de bellesa, com són els Mites, de Karol Szymanowski, i la Sonata “Gran Duo”, de Franz Schubert, compositor indispensable en un festival liederístic.

Karol Szymanowski (1882-1937) és un compositor polonès poc prodigat, malgrat ser possiblement el més important de la primera meitat del segle xx. Durant la Primera Guerra Mundial, des de Polònia estant i aïllat de la comunitat musical europea, va estudiar a fons la tragèdia i la filosofia gregues, i d’aquí van sorgir tres obres clau: Mites, op. 30 (1914), Mètopes, op. 29 (1915) i Màscares, op. 34 (1916). Mites és l’única de les tres escrita per a violí i piano, i es compon de tres peces basades en mites que tenen l’amor i l’aigua com a referència: La font d’Aretusa, Narcís i Dríades i Pan.

L’impressionisme vol un so clar, però també eteri, gairebé espectral en alguns moments: tant Picotti com Puig van aconseguir-lo.

Mites és una obra clarament impressionista en què violí i piano dibuixen el caràcter dels diferents personatges que l’obra descriu. És una pintura sonora. De manera molt amable i didàctica, Marta Puig i Federico Picotti van explicar, abans de començar, els tres mites i com apareixen descrits a la música. Ja en la fase de l’execució vam copsar com Puig i Picotti són dos grans intèrprets, molt ben compenetrats, que ens van fer veure l’aigua cristal·lina i ens van fer respirar l’angoixa d’Aretusa i de les Dríades. L’impressionisme vol un so clar, però també eteri, gairebé espectral en alguns moments, i Federico Picotti va aconseguir-ho amb harmònics, sons difuminats i glissandos executats amb gran precisió. Marta Puig va fer escales vertiginoses amunt i avall pel teclat de manera absolutament compassada amb el violí, i així van crear l’atmosfera etèria i onírica, pròpia de l’impressionisme.

La segona i darrera obra del concert va ser la Sonata en la major, “Gran Duo”, D. 574, una obra que Schubert va escriure quan tenia vint anys, el 1817, però que no es va publicar fins al 1851, de la mà d’Anton Diabelli. De manera inexacta, probablement amb finalitats comercials, l’editor va posar el títol de “Gran Duo” a una obra que el compositor havia considerat una sonata, però val a dir que aquesta peça per a violí i piano de Schubert és un diàleg sincer i cristal·lí entre els dos instruments. Ja sense influència de Beethoven, de Mozart o de Rossini, la peça, escrita en la tonalitat de la major, expressa alegria jovial i innocent, l’explosió d’una felicitat que en cap moment no deixa entreveure l’angoixa vital que recorre tota l’obra de Schubert.

Puig i Picotti van fer honor al títol atribuït per Diabelli a la peça i van interpretar un gran duo, o un gran diàleg.

Federico Picotti va fer sortir un so juganer i despreocupat del violí, amb un spiccato graciós, al qual a vegades va faltar un punt de gruix, però que va retratar meravellosament el caràcter de la peça. Marta Puig va ser la seva companya de diàleg i ens va encisar novament amb un so dolç i esponjós, i ple de contrastos entre les frases més lleugeres i les més abrandades. Puig i Picotti van fer honor al títol atribuït per Diabelli a la peça i van interpretar un gran duo, o un gran diàleg, una obra plena d’una bellesa lluminosa amb personalitat pròpia, i que alhora recorda Beethoven.

Si LIFE Victoria és un festival dedicat al Lied, en aquesta ocasió la veu la va posar el violí, i vam poder gaudir d’un concert de cambra fabulós protagonitzat per dos intèrprets ben joves i amb una competència musical indiscutible en tots els sentits.