La sacerdotessa del piano

La pianista russa Anna Vinnitskaya, desafortunadament poc prodigada a les nostres latituds, el proppassat 6 de març al Palau de la Música va oferir un recital descomunal en dificultat, bellesa, passió i personalitat. Al llarg de dues hores ens va submergir en els universos de César Frank, Aleksandr Skriabin, Robert Schumann i Jörg Widmann amb una força indòmita.

Amb un vestit rosa pàl·lid i negre, com la túnica d’una sacerdotessa, Vinnitskaya es va lliurar en cos i ànima a la música, com una persona posseïda per una divinitat. Va començar el recital amb la transcripció per a piano del Preludi, fuga i variació de César Franck, una obra que escoltada avui sembla que tingui reminiscències de la música New Age per la seva dolçor i volatilitat. Tanmateix, Vinnitskaya va trobar el punt intermedi idoni entre aquesta volatilitat i una gran densitat de so, que va atorgar cos i personalitat a la peça, no de manera estàtica, sinó a través d’unes dinàmiques molt ben perfilades. La ductilitat i la plasticitat que caracteritzen l’estil de la pianista van produir l’efecte d’un escultor que llima el marbre fins aconseguir exactament la figura que vol.

Vinnitskaya va atorgar cos i personalitat a la peça, no de manera estàtica, sinó a través d’unes dinàmiques molt ben perfilades.

El segon compositor del programa va ser Skriabin, de qui Vinnitskaya va interpretar quatre obres ben diferenciades: el Vals en fa menor op. 1, la Fantasia en si menor op. 28, els Dos poemes op. 32 i la Sonata núm. 5 en fa sostingut major, op. 53. Vinnitskaya va mostrar novament un doll de so i alhora un gran control de les dinàmiques, així com també una sensibilitat i una passió desbordant, especialment en la Fantasia, una obra de gran expansió en què vam percebre com si sortissin colors del piano —metafòricament, tot i que cal recordar que Skriabin era sinestèsic. Va fer un enorme contrast amb el Vals inicial, d’inspiració chopiniana, de la qual Vinnitskaya va fer una interpretació més aviat sòbria i plena d’elegància, i també amb els Dos poemes. En la sonata final va semblar que la melodia volés com un somni, en una espiral plena de colors i d’emocions.

A la segona part va venir una peça del repertori més tradicional, el Carnaval op. 9, de Schumann. Aquí Vinnitskaya es va mostrar excessivament virtuosística, i malgrat una capacitat expressiva abassegadora, va faltar-hi un punt de profunditat. La densitat de so que havia mostrat a la primera part es va esvair una mica per deixar pas al lluïment. Vinnitskaya va atorgar la personalitat pròpia diferenciada a cadascun dels moviments de què es compon l’obra, però un lleu excés d’espectacularitat tècnica va entelar una mica la musicalitat més pura.

No tan sols vam sentir colors, sinó que va ser un calidoscopi d’emocions barrejades en un caos aparent.

Les Zirkustänze de Widmann van ser el complement perfecte per al Carnaval de Schumann, ja que totes dues són obres en què la percepció de la realitat queda distorsionada o estrafeta. Widmann és probablement el compositor actual més interessant, la música del qual sona contemporània, però sense trencar amb el llenguatge clàssic. Integrades per diversos moviments, igual que el Carnaval schumannià, Vinnitskaya va interpretar les Zirkustänze amb un ritme molt marcat, gairebé a sotracs, de manera molt efectista, tot fent sortir un so descomunal del piano. No tan sols vam tornar a sentir colors, sinó que va ser un calidoscopi d’emocions barrejades en un caos aparent.

Sens dubte, Anna Vinnitskaya és una de les pianistes més imponents del panorama actual. No és tan sols una intèrpret en majúscules; és una artista que professa la devoció més absoluta al piano, com una mèdium posseïda per la música entesa com a divinitat.