John Adams s’enfronta a Shakespeare

L’any 1987, en un dels moments més crítics en la història del gènere, el compositor americà John Adams estrenà l’òpera Nixon in China. Era la seva primera temptativa escènica, però l’impacte fou majúscul. Una obra basada en un episodi transcendental de la història contemporània amb embolcall musical arrelat en el minimalisme, però abraçant sense complexos la tradició del melodrama. Amb Nixon in China Adams creà l’òpera americana més destacada des de Porgy and Bess insuflant nova vida a un espectacle moribund a causa de les reticències ideològiques i estètiques de les avantguardes europees de postguerra.

El 1991 arribà The Death of Kilnghoffer i el 2005, sempre amb la col·laboració de Peter Sellars, Doctor Atomic tancava una trilogia d’accentuat component polític que situà Adams com un dels operistes més importants dels nostres dies. Aportacions posteriors com The flowering tree (2006) i Girls of the Golden West (2017) empal·lideixen en comparació a les esmentades, factor rellevant en el canvi de rumb que s’observa en la darrera òpera de l’autor. Antony and Cleopatra suposa, per tant, el primer projecte d’Adams sense la participació de Sellars i la primera incursió a un text clàssic d’envergadura.

Per a un compositor angloparlant, adaptar Shakespeare és un repte majúscul. Tant és així que, pel que fa al corpus operístic britànic, només A Midsummer Night’s Dream, de Britten, o la més recent The Tempest, de Thomas Adès -en aquest cas sense cap fidelitat al text original- gaudeixen de cert prestigi. Els compositors nord-americans tampoc se n’han sortit amb èxit. Deixant de banda un musical com West Side Story, inspirat lliurement en Romeu i Julieta, l’única adaptació vagament recordada -principalment per què va inaugurar el nou Metropolitan al Lincoln Center- és, precisament, la que va fer Samuel Barber d’Antony and Cleopatra.

Adams pertany a la segona generació del minimalisme americà, moviment sorgit a Califòrnia al voltant de 1960. Del radicalisme de pioners com Terry Riley o Steve Reich, Adams incorpora la idea de moviment i l’aposta per una música tonal, però des dels seus inicis amb absoluta independència i llibertat. La dinàmica minimalista és un marc a través del qual filtra tota mena d’estils i influències integrant-les amb naturalitat al seu discurs. Tot i això, Adams s’ha anat allunyant progressivament de l’incisiu perpetuum mobile predominant en una obra tan fresca i original com Nixon in China tot cercant un llenguatge més heterodox i personal. L’última baula d’aquesta evolució és l’Antony and Cleopatra que presentà l’any passat a San Francisco i que ha tingut la seva estrena europea a Barcelona.

És de justícia, abans de res, felicitar els responsables artístics del Liceu per aconseguir una estrena d’aquelles que aporten prestigi internacional a un teatre. Més encara si afegim que el compositor ha treballat a fons amb l’Orquestra del Liceu i dirigit aquí per primera vegada la seva òpera. Suposa una fita que cal valorar en la seva mesura. Durant el període d’assajos, Adams ha anat retocant la partitura. Tallant i afegint fragments respecte a les funcions de San Francisco buscant major concisió i cohesió d’una obra amb moments indiscutiblement brillants, però d’irregular inspiració i dramàticament descompensada. Amb els canvis de la versió de Barcelona personatges com Octavia queden més desdibuixats i les seves escenes són innòcues i mancades de guspira. En canvi, els monòlegs d’Octavi, especialment el darrer, semblen allargassats, discursius en excés i vocalment monòtons.

Adams és un extraordinari orquestrador i és en els interludis -on es percep l’allargada ombra dels de Peter Grimes– i la batalla d’Àccium -bona prestació del Cor del Liceu– on la partitura llueix més. També en el dinamisme d’escenes com la inicial en la que l’orquestra bull sota el banal diàleg dels protagonistes suggerint la tensió i anticipant el drama. En les parts més líriques, com en el bell duet en forma de cànon previ a la batalla i en la mort d’Antony, és capaç de crear textures seductores i dramàticament efectives. Per contra, hi ha detalls com la presència gairebé constant del címbal per introduir sonoritats orientals vinculades a Cleopatra, que no només és un recurs obvi sinó que, per recurrent, acaba esdevenint ineficaç. L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, comandada per Adams, va estar a l’altura del repte, trobant els colors adients a cada escena i amb remarcable resposta dels exigits metalls.

Segons ha declarat, amb aquesta òpera Adams ha volgut crear un veritable drama cantat (sung drama), aprofundint més en la naturalitat dels diàlegs que en les expansions líriques d’obres anteriors. A Antony and Cleopatra la voluntat de seguir fidelment el text shakespearià es tradueix en una mena de sprechgesang que, si en algunes escenes funciona, en altres cau en la monotonia. Només els dos protagonistes al segon acte i, en grau més baix, Enobarbus amb el seu famós monòleg, troben certa volada lírica. En aquest punt cal recordar que, en totes les seves òperes, Adams opta per una subtil amplificació tant de l’orquestra com dels solistes, element que distorsiona qualsevol anàlisi tradicional de les prestacions vocals.

Adams va escriure el paper de Cleopatra pensant en Julia Bullock, però la soprano no va poder participar en l’estrena a San Francisco. Al Liceu enfrontava per primera vegada un rol que exigeix grans dots teatrals i un registre vocal ampli. Es tracta, sense dubte, del personatge femení més ambiciós d’un compositor que sempre s’ha mostrat més còmode i incisiu en el retrat de figures masculines. En l’àmbit teatral la prestació de Bullock fou destacable, amb gran presència escènica, atorgant patetisme i grandesa a un personatge amb mil cares i de reconeguda complexitat. Vocalment, exhibí una sòlida i atractiva franja central i greus suficients, però considerables problemes en l’aguda que limitaren l’impacte d’algunes de les seves intervencions. Gerald Finley, habitual col·laborador d’Adams -el seu Oppenheimer a Doctor Atomic és referència absoluta- demostrà una vegada més les facultats que l’han convertit en un dels baix barítons més destacats de l’actualitat. El timbre polpós, la naturalitat de l’emissió, la perfecta dicció, l’atractiu color líric uniforme en tots els registres i la seva capacitat actoral el converteixen en l’Antony ideal.

És usual en les òperes d’Adams que el protagonista sigui un baríton i l’antagonista un tenor que, sovint, es mou en una tessitura tibant i incòmoda. És el cas d’Octavi, l’escriptura del qual recorda a la de Mao Tse-Tung a Nixon in China, personatges retratats amb trets autoritaris per un compositor que mai ha defugit el posicionament polític en les seves obres. Antony and Cleopatra respon a aquestes coordenades i la vocalitat d’Octavi és tant exigent com ingrata. Paul Appleby assumí el rol complint amb l’enrevessada escriptura, però sense atorgar especial relleu a qui seria primer Emperador de Roma. Notables el rotund Enobarbus d’Alfred Walker i la retallada Octavia d’Elizabeth DeShong i veu especialment atractiva la d’Adriana Bignagni Lesca en el paper de Charmia. Esplèndid Äneas Humm en el rol d’Agrippa i a altíssim nivell la resta del repartiment.

Elkhanah Pulitzer, com en el seu moment Peter Sellars, ha participat en l’elaboració del llibret i signa la producció. Una posada en escena de caràcter intimista, més aviat fosca, que situa l’acció en dos plans històrics complementaris, l’original i la Itàlia feixista de Mussolini. Si bé el discurs polític manca de profunditat per acabar esdevenint banal, les fluides transicions escèniques i l’acurada direcció d’actors converteixen la seva proposta simplement eficient. Ben segur que futures produccions afavoriran l’impacte global d’un títol que, tot i no ser el més reeixit del compositor, conté prou atractius per fer-se un lloc en l’escàs repertori de l’òpera contemporània.