Helmut Lachenmann: el so que es fa mirar

La formació barcelonina CrossingLines va fer un concert a l’Arts Santa Mònica en homenatge a Helmut Lachenmann, pel seu vuitantè aniversari. Un vespre que, com avançava el director artístic de l’ensemble, Luis Codera, determinava una nova manera d’enfocar l’escolta.

Un concert que calia escoltar i mirar. Podem parlar “d’aventura” quan ens endinsem en la música contemporània, perquè sempre es produeix algun tipus de revelació en el procés d’espaiament dels límits de la comprensió.

Amb Helmut Lachenmann es tracta de descobrir una nova manera d’escoltar, idea introduïda per Luis Codera, director artístic de la formació CrossingLines, abans de començar el concert, com una de les característiques que distingeix l’obra d’aquest autor. Les composicions de Lachenmann van més enllà de la gran bossa melòdica tradicional, i tenen en compte el so de l’instrument musical en la seva totalitat, és a dir, es valora tot allò que és capaç de produir. Aquest concepte és originari d’allò que Pierre Schaeffer va definir i anomenar “música concreta”, que considera matèria musical tots els sons que es donen en la realitat externa. Aquesta idea ha influenciat fortament diferents camps, tant de la teoria musical com del cinema, en les seves possibilitats de convertir el so en un mitjà més d’expressió. També en el món de la composició, com és el cas de Lachenmann, que aposta per abordar aquest concepte de música total, però focalitzada només en el terreny instrumental. D’aquesta manera, un se n’adona del ventall de possibilitats que pot oferir la caixa de ressonància d’un violoncel, o l’aire que recorre l’interior d’un clarinet abans d’emetre cap so.

D’entrada, Lachenmann no organitza les notes de forma habitual, sinó que pensa en un nou llenguatge d’escriptura que traspassa els límits del convencionalisme, cosa que fa reflexionar sobre la dimensió objectiva que existeix en relació a la transmissió musical. També converteix a l’espectador en un subjecte actiu, que contínuament té la voluntat d’entendre en tant que es deixa sorprendre.

La disposició dels diferents elements ja cridava l’atenció: un conjunt d’instruments de percussió formant una mitja lluna i unes safates plenes de baquetes de diversos tipus, preparades per la primera peça del concert, Interieur I (1966), interpretada pel percussionista Feliu Ribera. Era realment impactant veure com una sola persona podia controlar la suavitat i al mateix temps la potència del cop sobre els instruments amb tres baquetes a cada mà. Una sensació similar a la que experimentes quan observes la capacitat dels pianistes per donar personalitat a cada dit, mentre interpreten una peça polifònica. Aquí la simultaneïtat de les diferents textures sonores es feia latent i cada moviment estava pensat i anotat en una partitura que donava igual d’importància a les notes que al ritme del cos. So i moviment invocats en una sola composició, ja que la peça estava pensada per ser escoltada i vista al mateix temps, com una performance.

A l’altre extrem de la sala, un piano que té ben a prop un clarinet i un violoncel. La pianista Lluïsa Espigolé, la violoncel·lista convidada Ellen Fallowfield i el clarinetista Víctor de la Rosa van interpretar Allegro Sostenuto, composta entre 1986 i 88. És interessant com, des d’aquesta nova perspectiva d’escolta, canviava la manera de percebre els harmònics i les notes, diríem, convencionals, que apareixien al llarg de l’obra. Les ressonàncies i la força tímbrica marcaven el ritme, i sobretot cridava l’atenció el so que encara transportava l’aire després de tocar una nota, cosa que portava al joc de ressonar en l’altre, per exemple, quan el clarinet s’aixecava i tocava sobre la caixa del piano, per a crear un eco diferent de l’habitual, que no sabies ben bé d’on provenia, si de la potència harmònica del clarinet, o bé de les parets ressonants del piano.

De nou, l’agilitat dels músics i els moviments del cos es convertien en pura expressió. Tot semblava calculat, per la qual cosa el gaudi era de nou una descoberta: veure com el so entrava també per als ulls.