Entre el passat i el futur

La història de la música està farcida de ponts, vincles, referències, homenatges… Compositors de totes les èpoques s’han emmirallat en els seus predecessors i els han citat en les seves obres en el que conforma un diàleg continu, sense principi ni final. Divendres 8 de març pujaran a l’escenari de L’Auditori dues obres que contribueixen a aquesta mirada al passat per construir el futur i una que, directament, s’obre pas amb força per anunciar-nos allò que ha de venir. Una manera molt adient de celebrar el 25 aniversari de l’entitat.

Sota la direcció del titular, Ludovic Morlot, l’OBC encararà la Simfonia n. 4 en mi m, op. 98 (Johannes Brahms) i el Concert per a violí n. 1, op. 15 (Benjamin Britten), en el qual comptaran amb la mestria d’Augustin Hadelich com a solista. A més, tindrà lloc l’estrena mundial d’Utopia, encarregada per L’Auditori a Oriol Saladrigues.

Se sol dir -una mica provocativament- que des de Purcell no hi havia hagut una veu significativa a la història de la música anglesa fins a arribar a Britten (si comptem a Händel com a alemany). No és del tot cert, però és evident que ell era molt conscient de la tradició que el precedia i la citava sovint. Curiosament, aquesta mirada al passat cristal·litza en la peça que ens ocupa de la mateixa manera que a la quarta de Brahms que també s’escoltarà el dia 8, un darrer moviment que recupera estructures pròpies del barroc i amb el qual es vol rendir tribut a Purcell i Bach en el cas de la xacona de Britten i de nou el kantor de Leipzig i Beethoven a la passacaglia que escriu Brahms.

Aquesta opció és especialment destacable en el cas de la simfonia brahmsiana, la darrera que escriuria. La quarta -densa, rigorosa i un punt fosca- es considera el paradigma de la simfonia romàntica i la fita més extraordinària de la carrera del compositor juntament amb el Deutsches Requiem. Tanmateix, opta per inspirar-se en la cantata 150 de Bach, Nach Dir, Herr, verlanget mich i recorre a una forma passada de moda per crear un moviment exuberant que contrasta amb el to general de la partitura, que alguns autors qualifiquen d’”apocalíptic”. Brahms utilitza la rigidesa formal i acadèmica d’un mode alliberador i creatiu. ​Un cop mé​s, la mirada al passat ens conforta, ens dóna context i ens permet avançar.​

Per la seva banda, el britten donarà prou opcions a Hadelich per desplegar el seu virtuosisme en una peça rellevant però​ que s’interpreta poc. El compositor, que va convertir diverses peces del seu catàleg en un clam antibel·licista, va començar aquest concert el 1938 i el va acabar el 1939, és​ a dir, mentre la guerra assotava Espanya. No és​ casual que l’estrenés el 1940 un català, Antoni Brosa, amb qui Britten havia assistit a Barcelona al festival de la Societat Internacional de Música Contemporània​​ on s’havia estrenat el Concert per a violí “A la memòria d’un àngel” (Berg). Així, l’exigent concert barreja la nostàlgia per aquella ciutat a l’avantguarda de la modernitat i caiguda després en mans del feixisme amb les referències (agraïments?) d’un jove Britten ​als mestres del passat i el present. Ah, i no oblidem que la descoberta de l’amor també travessa els compassos d’aquesta obra: durant la seva creació, Britten va iniciar la seva relació amb el tenor Peter Pears, el seu company fins a la mort.

Aquest diàleg entre el passat i el futur s’enriquirà​ gràcies a una estrena mundial de música no només actual sinó amb creada amb l’expressa voluntat que representi un impuls cap a les tendències que vindran. La recerca de noves sonoritats mitjançant la tecnologia és​ l’especialitat del seu autor, Oriol Saladrigues, director artístic del Festival Mixtur. L’experimentació i la reformulació dels paràmetres coneguts serà la base d’aquesta ​​Utopia, que reclama ser escoltada sense prejudicis. Deixem-nos, doncs, sorprendre pel futur que vindrà sense perdre de vist​a d’on venim.

Més informació i entrades a la seva pàgina web.