Coloma Bertran: «A vegades has de marxar molt lluny per trobar-te»

Eclèctica i d’instint improvisador, la violinista i compositora Coloma Bertran estrena ANIMA’L, el seu tercer disc en solitari. Partint d’una sonoritat hibrida, l’osonenca ha creat quatre peces on explora a través diversos gèneres i estils musicals totes les possibilitats que li ofereix el seu instrument -i company de vida, el violí. Gravats a l’Espai Lab Ausa de la Biblioteca Pilarín Bayés de Vic, Bertran presenta dos videoclips de dues peces del disc, És lluny on et trobes i Invisibles enregistrats en directe a l’estudi amb el suport de l’Ajuntament de Vic i la regidoria de cultura.

ANIMA’L es presenta com un «disc-aniversari» on celebres que fa ja trenta anys que vas començar a tocar el violí. De quina manera t’ha acompanyat aquest instrument en els diferents processos de la vida? 

Vaig començar a tocar el violí de molt joveneta. He crescut amb ell i m’ha acompanyat sempre, en els moments tristos i en els moments més alegres, forma part de mi. Em costa molt imaginar una vida sense el violí. Soc una persona molt tímida, però amb els anys m’he anat obrint i, en aquest sentit, m’ha ajudat a perdre la por. M’ha donat l’oportunitat de relacionar-me amb molta gent, tocar en diferents projectes i evolucionar com a artista, però també com a persona. És un company de vida. 

En Nocturns i Diamants (2020) la maternitat, les inquietuds i el procés de retrobament amb una mateixa van ser els pilars d’inspiració per compondre el disc. Quina ha estat la inspiració darrera les peces presentades al teu últim treball? 

Per una banda, tenia ganes de mostrar tota aquesta part de cor i ànima, la part més íntima de dins meu com vaig mostrar en Nocturns i Diamants. Però amb ANIMA’L el que he volgut fer és mostrar la part més salvatge que tenia moltes ganes de treure, és a dir, mostrar la bèstia que porto a dins!

ANIMA’L també fent referència en el sentit de pujar sola l’escenari. El fet de ser una persona tímida per mi és molt animal fer això i mai hauria imaginat que pujaria sola davant de tantes persones. Pujar sola a l’escenari com a violinista no és gens fàcil. Sempre he estat acompanyada per músics i cada cop que m’he pogut estalviar parlar en públic ho he fet. Però des que he sigut mare, tot això m’ha anat canviant fins al punt que ara m’encanta parlar i estar cara el públic. Al final he deixat enrere aquesta por que no em deixava avançar i per fi puc fer el que realment m’agrada: pujar a l’escenari a tocar amb el meu violí. 

Amb ANIMA’L has trencat una por que tenies molt aferrada a tu, la timidesa. 

Sí, tot i que és un viatge que ve de lluny. Des de petita porto treballant amb aquesta por, però el moment que vaig perdre definitivament la por que tenia a l’hora de parlar en públic va ser el 2020 amb la sortida del meu primer disc. Fins llavors, gairebé no havia parlat mai davant de tantes persones i va ser trencar el gel i dir «ostres, però si m’encanta, no?» [Somriu]. 

Com ha estat el procés de creació del disc tenint en compte la clara aposta per aquesta sonoritat híbrida?

Per una banda, hi ha algunes peces que toco només el violí i canto sense lletra ni text. He jugat amb harmonies vocals, cosa que tampoc ho havia fet mai i ha sigut una experimentació el fet de tocar i, al mateix temps, harmonitzar amb veus. És una manera molt bonica de crear un diàleg molt viu entre el teu instrument i tu. 

També he treballat molt amb un altre tipus de diàleg, la «loop». Amb aquesta tècnica et vas gravant en temps real i, a poc a poc, vas construint capes de so que es van superposant entre elles. Per aconseguir aquesta sonoritat híbrida, a més d’utilitzar la loop també faig servir pedals d’efecte. Amb ells jugo a generar efectes de so com «delays», «reverbs» o distorsió i, amb el teclat sintetitzador creo sons més electrònics. Barrejar el so acústic del violí amb els sons processats, aporta un so i color diferents. A més, tot el que he anat aprenent al llarg de la meva trajectòria com a artista gràcies a treballar i col·laborar amb tants artistes també ha ajudat a aportar tots aquests matisos tan especials del disc. 

Quan vaig acabar d’estudiar tota la carrera de violí clàssic, vaig decidir estudiar jazz i també improvisació. Al disc combino molt aquests recursos amb referències de diferents cultures, barrejant gèneres, sonoritats i tot allò no classificat en una cosa concreta. Per un clàssic pot sonar molt folklòric i, per un folklòric, pot arribar a sonar molt clàssic. Aquí és un es veu aquesta hibridació. 

Videoclip És lluny on et trobes, de Coloma Bertran.

Quins reptes t’has trobat pel camí?

Vaig començar experimentant per veure què sortia d’aquella barreja de sons i gèneres. Amb Nocturns i Diamants vaig fer un intent d’hibridació pel fet de cantar en algunes peces i d’altres no.  Llavors, alhora del directe em vaig trobar que tocar les meves composicions a solo em tirava enrere i, a conseqüència, sempre intentava afegir més repertori a duo amb una cantant. 

Amb el nou disc la intenció era pujar sola a l’escenari i atrevir-me a ensenyar la meva música sense ningú més. Aquest era el repte principal  i, a partir d’aquí, em vaig permetre ser curiosa i juganera per descobrir fins a on podia arribar. 

Aquest últim projecte combina la disciplina clàssica amb les músiques d’arrel i l‘avantguarda. En quins elements específics es veu reflectida aquesta fusió musical?

No són elements evidents perquè aquesta vegada la meva intenció no era crear composicions i temes que sonessin d’una manera en concret o amb un so en específic, sinó que va ser tocar, improvisar i veure què sortia. Hi ha algunes peces que han anat més cap a una banda i algunes altres potser més cap a una altra. Em fa especial il·lusió sentir que moltes persones que van venir a l’estrena del disc em van confessar que el disc sonava a «Coloma» [Riu]. Això m’agrada perquè veig que tinc un so que m’identifica i em representa com a artista. 

Has evolucionat com a compositora, però també com a artista. Com descriuries aquest procés de creixement personal a través dels teus projectes i col·laboracions?

Com explicava abans, amb els anys he anat creixent i evolucionant juntament amb tots els  artistes amb els qui he col·laborat i han format part de la meva trajectòria. Això m’ha anat formant fins a desenvolupar la personalitat que ara considero que em representa. Clar, tot comença perquè el violí sempre m’ha despertat molta curiositat. És un instrument molt present en moltes cultures i què sona de moltes maneres diferents segons qui ho toqui i on es toqui. De fet, descobrir i explorar és el que sempre m’ha mogut a conèixer altres cultures i músiques d’arreu del món. 

Em costa molt definir exactament quina artista soc. És lluny on et trobes, una de les peces del nou disc intenta expressar aquesta incertesa de saber qui realment soc. Moltes vegades passem el temps intentant definir qui som, ja sigui tocant i provant moltes músiques diferents per buscar quina és la que encaixa més amb nosaltres, però, en el meu cas, jo no he nascut per especialitzar-me en res concret. La peça explica que, per molt que no vulguis, a vegades has de marxar molt lluny per trobar-te a tu mateixa. Jo he marxat, he passat per moltes etapes i, al final, he descobert que em sento còmoda així, tocant el que vulgui i quan vulgui.

N’estic molt contenta d’aquest procés de creixement i soc molt feliç veient tot el que he aconseguit. Em sento lliure, em sento molt jo i al públic també li acaba arribant, és molt bonic. Penso que molts músics es queden estancats en la seva zona de confort i la música és molt més que tocar partitures. Hi ha alguna cosa més enllà, un món creatiu on pots improvisar i crear composicions úniques on sentir-te una artista al complet.

Tu compons, però des d’un format molt personal i lliure.

Exacte. Jo he estudiat molts anys clàssic i he crescut amb una mentalitat molt clàssica, ja que la composició a vegades es reserva molt això, a seguir moltes normes i pautes establertes. Més endavant, quan vaig començar a estudiar jazz a França, allà em van ensenyar a escriure la meva pròpia música i descobrir tot el món que podria sortir d’allà. Això va ser ja fa uns quants anys  i ara ho penso i dic “ostres, a vegades potser tardem massa adonar-nos-en compte”. Per això en els meus alumnes els hi ensenyo a tocar la seva pròpia música, a descobrir què hi ha darrere del seu instrument. Com a professora fa molta il·lusió veure com els hi has despertat un nou sentit en la música, ensenyar-los que poden arribar molt més enllà del que es pensaven. 

«La música és molt més que tocar partitures. Hi ha alguna cosa més enllà, un món creatiu on pots improvisar i crear composicions úniques on sentir-te una artista al complet»

Coloma Bertran

El disc és un petit tastet del projecte final, un espectacle on explores totes les possibilitats del violí. Quins elements destacaries d’aquesta nova posada d’escena?

Desert, És lluny on et trobes, De fusta i Invisibles són les quatre peces que formen el disc, però que alhora representen una mostra del que després es pot veure molt més ampliat al concert del directe, on el públic pot gaudir de la part més animal, espontània i improvisada que no ha quedat tan reflectida a l’EP i el directe és on es viu ANIMA’L de primera mà. A més, com a novetat, és la primera vegada que treballo juntament amb una directora d’escena, la Montse Rodríguez. A través de diversos elements que donen molt de joc, volíem crear una posada d’escena que donés una sensació de moviment i que mentre escoltes les cançons pots sentir que viatges per molts llocs diferents, sempre des d’un to molt poètic. 

Et consideres en un moment de boom creatiu?

Totalment. Aquest boom va començar quan vaig ser mare i, en aquell moment d’adaptació de la nova etapa que estava iniciant, vaig començar a crear i crear… No parava de compondre. No havia tret ni el meu primer disc i ja tenia la sensació que estava fent música per tres àlbums més si volia. Després, a l’hora de treure Nocturns i Diamants vaig fer una selecció del material de què més em va agradar i el que creia que encaixava millor amb el seu concepte. Ara mateix torno a sentir-me igual, en un moment en què continuo creant molta música tant pel  meu quartet com també per nous projectes, com el que inicio juntament amb la Lia Sampai. Estic molt contenta amb tot el que estic fent, tinc molta feina, però amb moltes ganes de fer-la!

En poques paraules, quins aspectes et diferencien com a artista amb altres violinistes i compositors?

Encara que em costi molt definir-me, tinc algunes coses bastant clares de la meva forma de ser. Em considero eclèctica perquè puc tocar molts estils diferents amb una sonoritat una mica amalgama, d’instint improvisador perquè m’encanta sentir-me lliure i cada vegada em sento molt més còmode quan em donen espais per fer el que em vingui de gust. Pel contrari, cada cop que em donen una partitura em sento molt més atrapada. La meva música no té barreres, ni de gèneres, ni d’estil, ni d’època. Necessito sempre descobrir i aprendre coses noves, al final és el que em mou a crear i compondre. No m’agrada quedar-me estancada. 

Com se sent, com a públic, l’experiència de viatjar pel teu univers musical?  

Tenia una mica de por per com seria la rebuda del disc. Hi ha algunes peces un punt experimentals i pensava que potser al públic no agradarien massa… Amb el concert de presentació a Tona vaig veure que no, que les peces van arribar molt bé i em vaig sorprendre a mi mateixa. Al final el públic és molt més obert del que em penso i està disposat a escoltar temes molt més originals i diferents que no música més mainstream o molt «mastegada». 

Videoclip Invisibles, de Coloma Bertran.

Quines expectatives tens sobre la recepció d’ANIMA’L per part del públic i la crítica?

Per part meva estic molt contenta i ara per ara només he rebut bones crítiques. És veritat que ara mateix estic en un moment en què pujo molt tranquil·la a l’escenari i el fet de tocar jo sola i ensenyar qui soc i tot el que m’envolta, m’enriqueix molt com artista i com a persona. També és cert que no tinc la necessitat que validin el que he fet. Al final he creat un projecte tan creatiu i personal que no passa res si al públic no li agrada o no ho entén. Per sort veig que sí que arriba i és molt bonic sentir que estic connectada amb el públic i les persones. Al cap i a la fi, no som tan diferents els uns amb els altres i acabem sentint el mateix. 

Com et projectes en un futur?

Ara mateix tinc moltes ganes de continuar explorant amb el violí. No sé exactament cap a on anirà la meva trajectòria,  em deixaré porta pel que vagi venint. M’agrada tocar sola, però alhora tinc moltes ganes de col·laborar amb molts artistes, treballar amb altres persones sempre és sumar i aprendre. Per altra banda, tinc ganes de continuar musicant poemes i tocar amb el quartet, que en aquests moments tinc el projecte una mica aturat, però és meravellós poder tenir-los al meu costat… Són una passada!

En un futur m’imagino continuar creixent i fent passos cap endavant, amb molts projectes. Vull avançar i tenir les coses més clares, ja que en aquest món et pots perdre, frustrar o inclús desanimar. Jo per sort tinc una actitud molt positiva i estic molt motivada per tot el que vindrà, per la part creativa i pels concerts. Hi ha molta feina darrera,  però val molt la pena veure el resultat final. 

BIS: Desolació, el poema musicat de Joan Fuster en col·laboració amb la cantant Lia Sampai es va endur el premi del certamen Sentir Fuster 2023 i també el Premi Accèssit Ramon Muntaner del certamen Terra i Cultura 2023. Com va ser la rebuda d’aquests guardons? 

Amb Nocturns i Diamants ja vaig musicar uns quants poemes. Algunes peces van ser seleccionades per l’edició del 2021 i em va fer moltíssima il·lusió per molt que no passessin a la final… Sempre m’ha agradat musicar poemes i en tinc molts guardats al rebost esperant que algun dia surtin a la llum.. [somriu]

L’any passat van obrir el certamen Sentir Fuster i com que no havia musicat encara cap poema d’ell, el fet de presentar-me va ser l’al·licient per començar-ho a fer. Vaig pensar que la Lia Sampai encaixava molt amb aquest projecte, ens coneixem perquè hem col·laborat en diverses ocasions i entre les dues vam musicar i gravar els poemes de Joan Fuster pel concurs. Quan vam guanyar el primer premi va ser una alegria impressionant. Com a violinista guanyar un premi musical de poemes era una cosa que no m’havia imaginat mai. La vida va passant i et porta per llocs que no t’esperes i aquestes són les coses que m’acaben sorprenent més!