Caroline Shaw: “Després del Pulitzer, vaig pensar que no passava res si no tornava a compondre”

El 2004, just després d’acabar els estudis de violí a la Universitat de Rice, Caroline Shaw (Greenville, 1982) va viatjar per Europa durant un any gràcies a una beca Thomas J. Watson. Cada becari podia traçar lliurement el seu propi itinerari de viatge. A Shaw li cridaven l’atenció els jardins històrics i l’arquitectura paisatgística europea i va fer parada a Itàlia, França i el Regne Unit. De l’Estat espanyol, només va tenir temps de visitar una sola ciutat, i va triar Girona. “Recordo caminar pels carrers del Barri Vell. A finals de maig, m’agradaria tornar-hi un parell de dies”, explica la compositora, violinista i cantant estatunidenca. Gairebé vint anys després, Shaw ha tornat a Catalunya. El Palau de la Música Catalana va escollir-la com a compositora convidada de la temporada 2022-23. Durant tot l’any, ha pogut presentar una selecció d’obres en companyia d’alguns artistes amb qui col·labora habitualment, com Sō Percussion i Attacca Quartet. Entremig, però, ha plogut molt. Entre el 2005 i el 2010, Shaw va estudiar un màster a la Universitat de Yale i un doctorat a la Universitat de Princeton. El 2013, amb trenta anys, va convertir-se en la guanyadora més jove del Premi Pulitzer de Música. El 2022, va guanyar un Grammy per la millor composició clàssica contemporània i va participar a l’àlbum MOTOMAMI de Rosalía. Toca el violí a l’American Contemporary Music Ensemble, canta a Roomful of Teeth, ha col·laborat amb artistes com Kanye West i fins i tot ha fet d’actriu a la sèrie Mozart in the Jungle.

El proper 27 de maig, tancarà la residència al Palau amb un concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Orfeó Català i els cantants María Hinojosa, Marta Valero, Joan Francesc Folqué i Guillem Batllori, que, sota la direcció de Marzena Diakun, interpretaran plegats Music in Common Time (2018) de Shaw. L’OSV també interpretarà la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven.  

Què t’emportes de la residència al Palau de la Música?

He pogut treballar amb l’Orfeó Català, que és una formació fantàstica. M’agrada que el Palau doni tanta importància a la música vocal. No passa gaire sovint. Normalment, les sales de concerts estan vinculades a una orquestra, i no pas a una coral. A més, el Palau és un espai preciós, amb molta història. Segur que d’aquí a un temps crearé alguna obra inspirada en el que he viscut aquí. 

M’agrada que el Palau doni tanta importància a la música vocal. No passa gaire sovint.

Per què has decidit tancar l’estada al Palau amb Music in Common Time (2018)?

És una obra colossal, plena de joia. Les veus i l’orquestra van tant a l’una que semblen un sol instrument. Quan vaig compondre-la, fa nou anys, vaig pensar que era una carta per al meu jo del futur, sobretot per les línies finals: “Years ago, I forget. Years to come, just let them”. Gairebé és una frase zen: la vida va com va. 

Tinc la sensació que aquest “va com va” guia tota la teva trajectòria: no pas com una mena de resignació vital, sinó com una obertura entusiasta a l’entorn, fins i tot amb un cert sentit de la diversió. 

M’agrada fer broma de tot, també de les parts tristes de la vida. “No som res, algun dia morirem”, diuen alguns. Sí, però mentrestant podem gaudir-ne. M’interessa l’actitud dels nens petits: corren per aquí i per allà, fan voltes amunt i avall i s’inventen coses sense por. No tenen la noció de què està permès, de què cal fer i què no. Quan començo a compondre una obra, intento recordar aquesta actitud infantil. Què tinc ganes d’inventar-me? Ics? Doncs ho faig. 

“No som res, algun dia morirem”, diuen alguns. Sí, però mentrestant podem gaudir-ne.

No et fa por prendre riscos?

A vegades sí, és clar. Jo vaig començar amb el violí, no m’havia plantejat mai ser compositora professional. Però un dia em vaig adonar que, com a intèrpret, buscava un tipus de música que no trobava enlloc, que ningú estava fent. Volia que aquesta música existís i vaig decidir crear-la jo. 

Vens d’una família de músics. De fet, la teva primera professora de música va ser la teva mare, que era soprano. En un moment determinat, vas necessitar “matar els pares” per construir el teu propi camí?

Sí… Vaig créixer en un ambient molt tradicional: Bach, Beethoven, Mozart. Quan vaig marxar de casa per anar a la universitat, vaig descobrir noves maneres de fer i vaig decidir no prendre un camí formatiu tradicional. No vaig anar a classes de composició, vaig aprendre’n pel meu compte. 

No vaig anar a classes de composició, vaig aprendre’n pel meu compte. 

Tota manera, d’aquells primers anys de formació deus conservar algun referent, algun compositor que admiris especialment. 

Bach, sempre Bach. No em canso mai d’escoltar-lo. Bach estimava tant la música… Tinc una relació especial amb la música barroca. També m’agrada la música coral dels segles XV i XVI, que s’interpretava a les catedrals.

Vas estudiar violí a la Universitat de Rice i la Universitat de Yale. En aquella època, pensaves que els estudiants de percussió eren més interessants que els de corda. “Els admirava des de lluny: tocaven música de nova creació, inventaven coses noves, i jo continuava immersa en el món de Paganini, Brahms i Beethoven”, vas explicar en una entrevista. A poc a poc, vas substituir un món per l’altre?

Em referia a un grup de percussionistes en concret, que ara formen plegats el quartet Sō Percussion. Ens vam fer amics a la universitat, el 2021 vam fer junts l’àlbum Let the Soil Play Its Simple Part i el desembre passat van venir a tocar al Palau. Però sí, en qualsevol cas, la percussió és un element central de la meva música. El que m’agrada dels percussionistes és que veuen música a tot arreu. Per ells, qualsevol objecte és potencialment musical. Tenen una curiositat i un amor pel so, entès en un sentit ampli, que m’atrau especialment. 

El que m’agrada dels percussionistes és que veuen música a tot arreu.

Quan vas guanyar el Premi Pulitzer de Música 2013 amb Partita for 8 Voices (2012), el jurat va destacar que era “una obra a cappella, altament refinada i inventiva”, que incloïa “xiuxiuejos, sospirs, murmuris, melodies sense paraules i efectes vocals innovadors”. Entenc que t’interessen els sons extramusicals, la música de la vida quotidiana.

El món és ple de música, sobretot quan la gent parla: les paraules, els sons, els gestos, les pauses, les emfatitzacions… Tot és música. Però comunicar-se verbalment és molt més complicat que fer música: la majoria de vegades, quan tenim converses amb altres persones, no parlem realment els uns amb els altres, simplement parlem. Per això, quan componc m’agrada agafar aquest caos verbal i, talment com un mag, ordenar-lo, fer-lo bonic, crear connexions sobtades. 

M’imagino que guanyar el Pulitzer va ser un gran catalitzador professional. El 2013 tenies trenta anys, tot just començaves. Vas patir la pressió de ser “la jove promesa dels Estats Units”?

Ningú esperava res de mi, perquè fins llavors havia escrit poquíssim. Ni jo mateixa sabia què faria després. Quan vaig rebre el Pulitzer, vaig decidir que no passava res si no componia música mai més. Podia tocar el violí, cantar, fer de professora. Podia estudiar per ser advocada, jo què sé. L’important era continuar treballant i no quedar-me estancada per culpa dels elogis. La vida és curta i em sembla una pèrdua de temps viure amb la por de les expectatives. Vull ser un vaixell ben ancorat, i no pas una barqueta que es balancegi i prengui una direcció o una altra en funció del que digui la gent. La meva prioritat és crear un món musical en què tots els intèrprets se sentin còmodes, ben cuidats i tinguin ganes d’estar plegats en una mateixa habitació. Sé què m’agrada, què m’importa, i amb això en faig prou. 

Quan vaig rebre el Pulitzer, vaig decidir que no passava res si no componia música mai més.

Com descriuries l’evolució estilística entre la Partita for 8 Voices i Narrow Sea (2017), l’obra amb la qual vas guanyar el Grammy 2022 per la millor composició clàssica contemporània?

La Partita és l’obra d’algú de vint-i-tants anys. Va amunt i avall tota l’estona: ara cap aquí, ara cap allà, ara cap aquí. (Mou les mans frenèticament). Narrow Sea és més calmada, menys intensa.

Alguns crítics et posen dins el sac del minimalisme americà. Et sents còmoda amb aquesta etiqueta?

M’encanta el minimalisme americà! Sobretot el període dels seixanta, setanta i vuitanta, amb Philip Glass i Steve Reich. Però jo faig una música completament diferent: si mires les meves partitures, veuràs que hi ha molt moviment; és una música conversacional, que canvia a mesura que avança el diàleg entre diversos instruments. No sé ben bé com se n’ha de dir, del que faig, però no és minimalisme. Em sembla divertit que els crítics europeus —sobretot, francesos— facin servir “minimalista” per descriure qualsevol música tonal d’origen americà. Hi ha una gran tradició de música contemporània sense tonalitat, i ara, que torna a haver-hi força música amb harmonia, només tenen un sol nom per parlar-ne. No té cap sentit. 

Em sembla divertit que els crítics europeus facin servir “minimalista” per descriure qualsevol música tonal d’origen americà.

Toques el violí, cantes, escrius música, col·labores amb altres artistes (des de Roomful of Teeth i Sō Percussion fins als rapers Kanye West i Nas), has fet d’actriu a la sèrie Mozart in the Jungle… Ets realment multifacètica. Totes aquestes activitats són fruit d’una mateixa necessitat d’expressió artística? O simplement diversifiques la feina per arribar a final de mes?

(Riu). És una pregunta molt honesta i, de fet, totes dues raons hi influeixen. Sobretot m’interessa provar coses que no he fet mai. Per exemple, l’any passat vaig compondre la banda sonora de la sèrie Fleishman Is in Trouble (2022) i va ser tot un repte. Estic acostumada a crear composicions senceres i, en aquest cas, havia d’adaptar-me a les necessitats dels guionistes. M’agrada especialment treballar amb ballarins i fer de productora d’altres artistes. Haig d’entendre què volen fer, com puc ajudar-los a aconseguir-ho i, finalment, què en puc aprendre jo. Està molt bé que et paguin bé, però sobretot faig el que faig perquè vull entendre la música des de múltiples angles. 

L’any passat vas col·laborar a l’àlbum MOTOMAMI (2022) de Rosalía. Per què t’interessa la seva música?

Rosalía té la veu més bonica que he sentit aquests últims anys. I és una artista extremament treballadora, amb una curiositat musical profunda. Crec que totes dues busquem una música nova, una música que ens faci plorar d’emoció. Volem crear bellesa, volem trobar maneres d’expressar el món que ens envolta. Ho fem amb estils totalment diferents, però compartim una mateixa actitud envers el fet artístic. 

D’aquí a dues setmanes acabaràs la residència al Palau. Quins projectes tens previstos?

Aquest estiu voltaré per Itàlia (Roma i Cremona), Suïssa, Irlanda i els Estats Units. Tinc diversos projectes en marxa. Però ara mateix el que més m’il·lusiona és Ringdown, un grup que hem creat amb la meva parella. Si tot va bé, aquest estiu podrem compartir-ne les primeres cançons. No és música clàssica, tampoc és ben bé pop… És bastant experimental!