Camí de la consagració

L’edició 21/22 del cicle Grans concerts, promogut per la Institució Puig-Porret i que se celebra des de fa dotze temporades a l’Atlàntida de Vic,continua el seu recorregut exitós.Aquest diumenge 16 de febrer hi vam poder gaudir la presència del Cosmos Quartet, un dels quartets de corda catalans que més està atraient atenció els darrers temps a casa nostra i també a nivell internacional, que va presentar un programa dens i exigent conformat de dues obres considerades cabdals dins el repertori: el Quartet número 1 en do menor, de Brahms, i el Quintet per a dos violoncels en do major, de Schubert. Al lector atent probablement se li acaben de disparar les alarmes! Efectivament, el quartet va interpretar un quintet i ho va poder fer gràcies a la intervenció estel·lar d’un convidat de categoria, el reputat violoncel·lista i fundador del Quartet Casals, Arnau Tomàs.

Des de la seva fundació el 2014 el Cosmos duu a terme una trajectòria segura i constant. Efectivament, la maduresa del seu so i el virtuosisme de Bernat Prat, Lara Fernández, Helena Satué i Oriol Prat fa pensar en un projecte a llarg termini i amb tota probabilitat cridat a consolidar-se dins els grans noms que ja ha donat el país en aquesta categoria artística, com el ja anomenat Quartet Casals o el Quartet Gerhard. Malgrat la seva joventut, exhibeixen nervi, precisió, molt bona compenetració, agosarament i fermesa. Clarament tenen les peces disseccionades fins al darrer detall i n’ofereixen una lectura pensada i coherent. L’esperit romàntic, especialment en el cas del Schubert, és respectat: passatges turbulents, atacs contundents, un vibrato discret i elegant (sobretot en el cas del violoncel) i un cert toc de malenconia que en cap moment cau en el sentimentalisme gratuït. Així, el primer moviment allegro del quartet de Brahms es va caracteritzar per l’agitació dels violins mentre el violoncel construïa un delicat coixí sonor. Per contra, el tercer, ric en dinàmiques i atacat amb més lleugeresa, va adquirir un cert aire de dansa cortesana. La intensitat de l’aproximació a la partitura va arribar al punt culminant amb un espectacular final del quart moviment, un allegro palpitant.

Una primera impressió mai és totalment justa, i més tenint en compte el pes determinant que té la sala i la posició de l’oient. Tenint això en compte, va semblar que el so, d’altra banda nítid, estava ocasionalment dominat per la primera violí, Helena Satué, que va exhibir un elaborat fraseig i una mà ferma que va guiar els seus companys amb seguretat durant tota la peça. Tanmateix, la seva preponderància va anar en lleuger detriment d’un so més equilibrat i d’una major riquesa expressiva. El violoncel·lista Oriol Prat va reclamar el protagonisme amb molta solvència i gran naturalitat en alguns passatges però es va trobar a faltar una aproximació més compensada.

La presència d’Arnau Tomàs com a segon cello en el Schubert va resultar simbòlica -qui millor per avalar un quartet en vies de consagració que un dels fundadors del quartet de corda català per antonomàsia?- i un encert artístic. Tomàs, la serenitat feta violoncel·lista, va aportar sense aparent esforç densitat de so, maduresa i estabilitat a un quintet d’alt voltatge alhora que cercava en tot moment la complicitat dels seus companys d’escenari, especialment del primer cello, Prat, que en cap moment va mostrar inseguretat pel fet de donar la rèplica a un instrumentista de la talla del celebrat convidat. El quartet reconvertit en quintet va demostrar una gran identificació amb la partitura i una entrega incondicional i sense reserves, combinant moments de gran lirisme amb passatges intensos i emocionalment esgotadors. Com ells mateixos van anunciar, l’encore amb què van agrair l’aclaparadora resposta de l’entusiasmat públic de l’Atlàntida després de dues propostes llargues i exigents va ser volgudament lleuger i juganer, l’arxiconegut minuet del quintet de corda en mi major Op. 11 de Boccherini.

Del Cosmos Quartet se sol dir que són un “quartet emergent”, tot i que probablement aquesta etapa ja l’hagin deixat enrere. Sens cap mena de dubte, una carrera exitosa i duradora es construeix a base de talent, perseverança i decisions encertades, i entre aquestes darreres cal reconèixer la vàlua de no fer concessions a un repertori més fàcil de pair i mantenir-se fidel a la pròpia missió artística. Concerts ambiciosos servits amb la qualitat oferta a Vic contribuiran sens dubte a consagrar-los.