Beethoven genial

Quan es presenta l’ocasió d’escoltar una integral en directe, assistir al concert esdevé un imperatiu per a qualsevol melòman. Va ser el cas de les cinc sonates per a violoncel i piano de Beethoven, interpretades per Alisa Weilerstein i Inon Barnatan, el proppassat 7 de març a la Sala 2 de L’Auditori. De manera cronològica, els dos músics ens van submergir completament en una faceta menys coneguda de l’univers cambrístic beethovenià.

Des de bon principi Weilerstein i Barnatan van mostrar un altíssim grau de compenetració. Sense mirar-se, només amb un lleu alçament de cap per part d’ella, tots dos van enfilar cadascun dels moviments. Aquesta harmonia tan especial i màgica entre dos intèrprets és fruit dels més de quinze anys de trajectòria conjunta que tenen al darrere, i que els avala com a duo estable que sent la música de cambra per dins, sense renunciar al protagonisme individual, però sempre mesurat.

Les dues primeres sonates, les de l’opus 5, daten de 1796 i encara arrosseguen la càrrega d’omnipresència del piano per damunt del violoncel amb què s’havien escrit les sonates durant el segle XVIII. Inon Barnatan va mostrar una personalitat abassegadora, que va fer empal·lidir un xic el violoncel de Weilerstein, no per un desequilibri de so entre ells dos, sinó per l’escriptura de les dues sonates. Veritablement, l’energia i l’electricitat que va destil·lar el pianista israelià van ser colossals, va projectar un so molt ple i va portar en solitari el lideratge de les peces. En la segona sonata, la discreció aparent de Weilerstein es va convertir en una expressió de suavitat i gracilitat, que va ser el contrapunt perfecte per a Barnatan. En més d’un moment van saltar espurnes de genialitat per part dels dos intèrprets, que van donar un color molt viu i càlid a l’obra.

Weilerstein i Barnatan, dos solistes magnífics, van fer virtuosisme a duo, sense estridències, sense trepitjar-se.

Amb la tercera sonata, escrita el 1808, les tornes van canviar i el violoncel va prendre el protagonisme. Ja no és una sonata per a piano amb acompanyament de violoncel, com les dues primeres, sinó un duo equilibrat entre tots dos. Weilerstein va dibuixar unes melodies plenes de lirisme, sense una preocupació excessiva per la bellesa del so, sinó concentrada i ficada en la música i el missatge que el compositor vol transmetre. Weilerstein i Barnatan, dos solistes magnífics, van fer virtuosisme a duo, sense estridències, sense trepitjar-se. No va ser un duel d’egos, sinó una conversa entre genis on va regnar un equilibri dinàmic i molt ben ajustat en tot moment.

La quarta i cinquena sonates corresponen a l’opus 102 i daten de 1815. En la quarta, de caràcter molt introspectiu, el violoncel va dibuixar les melodies amb un legato molt dolç que el piano va embolcallar amb la mateixa suavitat. Tots dos van fer sortir un so recollit però carregat de densitat, amb una gran força latent molt perceptible.

En l’Adagio central el piano es va convertir en un foc latent que va fer de coixí per al lirisme del violoncel i es va crear un oasi de pau.

La cinquena sonata, la més explosiva, va tornar a tenir un enorme protagonisme per part del piano, que en cap cas no va eclipsar el violoncel, però. Weilerstein i Barnatan, segurament plens d’adrenalina després de les quatre sonates anteriors, van tocar la cinquena amb l’energia desbordant del geni romàntic i heroic. En l’Adagio central el piano es va convertir en un foc latent que va fer de coixí per al lirisme del violoncel i es va crear un oasi de pau, una suspensió del temps, que es va trencar amb un Allegro fugato final absolutament apoteòsic, en què Weilerstein i Barnatan ho van donar tot en una explosió plena de magnetisme que va omplir la sala amb l’esperit indòmit beethovenià.

Alisa Weilerstein i Inon Barnatan han enregistrat fa poc aquesta integral, però escoltar-los en directe va ser una experiència que va fer empal·lidir l’àlbum discogràfic. La intimitat de la música de cambra és una exquisidesa que s’ha de viure sense mediació, més encara si és amb dos solistes extraordinaris.