A la recerca de les emocions

Meritxell Noguer és una jove i prometedora pianista, nascuda el 1993 a Sarrià de Ter, municipi veí de la capital de província, Girona. Va estudiar al Conservatori local, després a la Guildhall School de Londres i ara es troba donant les primeres passes d’una carrera com a concertista, comptant amb recitals a Barcelona, Madrid, València i a l’emergent però auspiciós Festival de Piano de Tortosa. Les seves actuacions solen tenir una excel·lent acollida, destacant pel seu tracte afable, la capacitat comunicativa i les interpretacions apassionades i sensitives.

L’artista gironina acaba també de llençar el seu primer disc, titulat “Resonance”, disponible a les plataformes d’internet, en el que desplega un repertori prou variat i distingit: primer, la Sonata n. 8 en Do menor, “La Patètica”, de Beethoven, seguidament les “Kinderszenen” (Escenes d’Infants) de Robert Schumann i, per finalitzar, la sublim Sonatine M.40 de Maurice Ravel. La tria no constitueix només un viatge al·licient per diferents compositors i els seus respectius postulats, sinó que també permet a la pianista exhibir la versatilitat del seu talent a l’hora d’afrontar obres amb exigències i sensibilitats molt variades.

De fet, les diferències interpretatives salten a l’oïda immediatament, quan confrontem les prestacions que atorga a Beethoven i Ravel. La Patètica és una partitura molt coneguda i històricament molt marcant, per tant l’abordatge és solemne, amb una cadència cautelosa i reverencial, però tot i així suficientment expressiva per involucrar emotivament qui l’escolti. En canvi, la resolució donada a la Sonatine de l’impressionista francès s’albira molt més personal, amb els greus molt encertats, mentre que la mà dreta desprèn una llibertat etèria i vívida, a vegades quasi puntillista, buscant la perfecció i la integritat de les petites percepcions, que coronen el moment final -i potser també el més vital- del llarga-durada.

Les dues arquetípiques sonates romanen separades per l’obra que ocupa més minutatge del disc, les “Escenes d’Infants” de Schumann, amb els seus 13 moviments, la majoria bastant curts, ja que es proposen evocar petits records sensorials i perceptius de la infantesa del propi compositor, distants i a vegades fragmentaris. Es tracta d’un pentagrama que la Meritxell ha treballat molt amb els anys, i que per tant coneix meticulosament: no només la seva matèria sonora, amb els seus jocs rítmics entremaliats, sinó també el seu poder suggeridor i mnemònic, que és al final el que li dona caràcter i delicadesa. Amb el temps, la pianista ha absorbit en el seu sedàs aquestes impressions i reminiscències que reporten a una infància perduda, com si fossin les seves, que és, al final, la clau de la tasca interpretativa: com un respir, ser capaç d’entendre i assimilar l’obra, i després exhalar-la, alliberar-la, deixar-la fluir.

Aquest treball discogràfic ha estat enregistrat a l’Estudi 44.1 d’Aiguaviva (Girona), tenint com a enginyer de so a Sixto Cámara, i Jan Fité com a productor, un equip tècnic que ha sabut salvaguardar l’ambientació sonora propicia a la recerca d’emocions que procura l’artista, especialment una reverberació suau, d’efecte molt diàfan i natural, que li dona al disc la ressonància anhelada pel títol.