“A la música antiga, hi ha un cert esperit de rebel·lió”

«The King […] now gives himself up to amusement, going to play every night upon the Thames, with harps, chanters and all kind of music and pastime. He evidently delights now in painting and embroidery, having sent men to France, Flanders, Italy and elsewhere for masters of this art, and also for musicians and other ministers of pastime». Això va dir Charles de Marillac, ambaixador de França a la cort d’Enric VIII l’any 1539; d’aquesta expressió, n’agafen el nom The Ministers of Pastime, un grup de músics especialitzat en la pràctica històricament informada, centrat en la interpretació de repertori dels segles XVII i XVIII. Fa unes setmanes vam parlar amb una formació de clàssica del Camp de Tarragona i amb una altra de música d’arrel nodrida de gent d’arreu del territori; avui ho fem amb aquest grup integrant del programa europeu EEEMERGING+ i de Joventuts Musicals de Catalunya que, a partir d’aquestes plataformes, realitzarà una residència artística al Festival Torroella de Montgríaquest estiu i participarà en el Festival Emergents de L’Auditori de cara la temporada 22-23.

Vinguts d’arreu, es van conèixer estudiant música antiga a l’ESMUC i van coincidir, també, en altres projectes internacionals; «a partir d’allà, va començar a créixer entre nosaltres una amistat molt bonica. Teníem moltes ganes de tirar endavant un projecte cuidat i, a la vegada, molt ambiciós», comentava Ignacio Ramal, violí barroc. «Volíem que hi hagués un protagonisme pels instruments de la família del violí, que fos un grup relativament flexible per tal de poder tocar un repertori a cavall del consort i de les primeres formacions orquestrals i que fos un projecte propi entre amics. Això últim creiem que és molt important perquè hi ha elements musicals que ens mouen de manera comuna i volíem tenir un lloc on poder experimentar i desenvolupar-los».

Per fer l’entrevista, ens vam trobar a un lloc especial per a la formació; al bar on van rebre la trucada que tancava el seu primer concert. «Treballem des de l’horitzontalitat», afegia Sara Balasch, violí barroc, «tothom ha de poder fer una aportació rellevant al projecte i creiem que la comunicació és fonamental, com a qualsevol mena de relació. De fet, nosaltres som com una família i crec que això és un tret distintiu que ens porta a fer la música amb la qualitat que la volem fer». Són un grup de nou persones i aquesta sensació de transversalitat i de consens es feia palesa, també, en les respostes: parlaven donant veu al conjunt i havent acordat un punt convergent des d’on explicar-se. A la taula, també s’hi trobaven Àngela Moro, violí barroc, i Alberto Jara, contrabaix barroc i violone, membres del «nucli dur, format dels que ens coneixíem abans»; «un cop vam decidir la forma que volíem que tingués el projecte, vam anar agafant l’última remesa de músics, però és gent amb qui ens uneix molt l’amistat i l’afinitat a l’hora de fer música». També formen part de The Ministers of Pastime de manera estable Alaia Ferran (des dels inicis de la formació), viola barroca, Jeremy Nastasi, tiorba, Clara Pouvreau, violoncel barroc, Marc de la Linde, viola de gamba, i Joan Seguí, orgue i clave, a més d’altres músics que hi col·laboren puntualment.

Volíem tenir un lloc on poder experimentar, un projecte propi entre amics.

Ignacio Ramal

Agafeu el nom del grup de l’expressió amb la qual es descriu la recerca de músics al continent europeu: us considereu un grup europeu?

IR: Creiem que el nom del grup representa una història en la qual ens identifiquem, que justament té a veure amb el fet de qüestionar-nos si ens sentim europeus o no. Crec que ens podem considerar un grup europeu i que el repertori que fem parteix d’una tradició europea, nosaltres ens hem format en institucions europees aprenent un llenguatge que és de tradició europea, amb totes les contradiccions que això pot portar. Parlar de la idea d’Europa és parlar de moltes coses, és una idea moderna que s’ha traslladat al passat. També som molt conscients que els límits i les fronteres de la música que fem són sempre molt qüestionables.

SB: Pel moment històric de les obres que interpretem, potser cal entendre Europa, més aviat, com aquest intercanvi cultural, no com un conjunt de països.

AJ: De fet, la música que interpretem sempre és de músics migrants –italians que estan a la bohèmia, per exemple–, és una mica el que passa actualment però amb fronteres més grans, que vindria a ser el meu cas. Jo vinc de Costa Rica i considero que aquest és un grup europeu amb músiques europees.

Em vaig enamorar de l’instrument i sobretot del llenguatge, de les possibilitats que t’obre aquesta música.

Àngela Moro

Per què, com a intèrprets, us heu acabat especialitzant en la música antiga?

AM: Dins del nostre grup hi ha històries molt diferents, els que estem aquí coincideix que ens vam formar en un instrument modern i després ens vam acabar especialitzant. En el meu cas, una mica per casualitat, vaig fer un concert amb un violí barroc i em vaig enamorar de l’instrument i sobretot del llenguatge, de les possibilitats que t’obre aquesta música.

IR: Les circumstàncies, en el meu cas, també van ser fortuïtes, però el que sí que va ser conscient va ser la voluntat de quedar-m’hi perquè agraeixo molt com funciona, trobo que hi ha una manera diferent de fer les coses. La interpretació va lligada a la investigació i això et dona unes eines que et permeten entendre el que abans feies d’una manera més mecànica.

SB: Tots hem passat per unes experiències semblants: hem volgut anar en contra de l’execució comercial, en un procés, gairebé, anti-industrialitzant, podríem dir, perquè no està enfocat només a tocar d’una manera determinada, sinó que et permet tenir temps d’aprofundir a la part més musicològica, de recerca del llenguatge. Pots tenir més hores per dedicar-hi l’amor que, com a intèrpret, creus que mereix aquesta música, esperant que arribi al públic.

Em vaig sentir molt identificat amb aquest esperit rebel, d’entendre que les coses poden ser diferents.

Alberto Jara

AJ: A la música antiga, hi ha una part d’esperit de rebel·lió! Jo vinc d’un lloc on la música antiga és molt difícil de fer. Estic parlant d’un país on no es troben instruments fàcilment, on les cordes de tripa no funcionen, però jo, com que soc un melòman i com que vaig trobar gravacions que sonaven diferent del que estava acostumat, em vaig començar a interessar en el món de la música antiga. I em vaig sentir molt identificat amb aquest esperit una mica rebel, d’entendre que les coses sempre poden ser d’una altra manera. Aquesta curiositat, aquest constant redescobriment i el fet de poder resignificar.

IR: Per nosaltres, fer música antiga és fer música clàssica d’una manera més social. A la música clàssica hi ha molts convencionalismes, llocs comuns molt forts, que estan molt establerts, i a nosaltres ens allibera molt que no hi siguin d’una manera tan explícita a l’antiga. A més, la figura del director està més diluïda, s’acostumen a tenir en compte molt més les opinions del grup. És un exemple, però hi ha la qüestió del baix continu, que és un element principal i que, a la vegada, és molt espontani i molt participatiu.

Per nosaltres, fer música antiga és fer música clàssica d’una manera més social.

Ignacio Ramal

Feu divulgació musicològica a partir d’aquesta recerca prèvia?

IR: Sí. No pretenem afirmar que calgui un coneixement previ per escoltar un concert de música antiga, evidentment es pot escoltar com una obra autònoma, descontextualitzada i que els condicionants de l’escolta siguin els de l’oient, però ens sembla molt interessant el que porta l’anunciació històrica. D’aquesta manera, es pot obrir la porta al fet que l’oient pugui trobar referències i que la seva escolta sigui molt més profunda, que tingui moltes més capes. I crec que és un camí molt enriquidor perquè pot ser tan profund com es vulgui. Em sembla una cosa molt bonica perquè convida a una escolta activa.

SB: Per nosaltres és important saber que fem música per a la gent. El treball específic previ que hi pugui haver és per donar-lo.

AM: De fet, el públic mateix ja es posiciona a l’hora d’anar a veure un concert de música antiga. Ja està apostant per aquesta recerca musicològica i, per tant, perquè li arribi aquesta divulgació.

Sentim que fem música per a la gent. El treball específic previ que hi ha és per donar-lo.

Sara Balasch

És possible tocar una obra tal com la va voler compondre una persona del segle XVII?

AJ: No. I de manera lligada a la resposta anterior, el context ens pot ajudar a apropar-nos a la manera com es tocava una peça, però mai ho sabrem del cert de manera total. Parlar d’absoluts és molt complicat en termes de música antiga. Nosaltres, com a grup, no basem el nostre discurs en això, sinó que cerquem una resignificació de la música.

AM: Potser, el nostre paper no és el de buscar aquesta versió, la que hagués escoltat una persona al s.XVII, sinó, com a persones d’aquest segle, volem interpretar-la per a gent que viu ara. No podem escapar del present.

Com a persones d’aquest segle, volem interpretar la música per la gent d’ara. No podem escapar del present.

Àngela Moro

Els instruments històricament informats són només per a la música barroca?

IR: S’està fent música històricament informada de repertoris que van molt més enllà del barroc: des del romàntic fins a la música d’avantguarda. I a més, és molt interessant perquè a partir de cert moment, comença a haver-hi molta documentació: registres sonors i, fins i tot audiovisuals que permeten reconstruir pràctiques interpretatives del segle XX. Com més investiguem, més ens podem alliberar d’alguns clixés. Per exemple, podem creure que el període clàssic, el de la primera escola de Viena, s’hauria d’interpretar amb instruments clàssics, però precisament, els arcs que es feien servir eren barrocs.

AJ: França sempre ha sigut molt progressista a diferència, per exemple, d’Itàlia, on van evolucionar més a poc a poc, o Viena, que sempre ha sigut més conservadora. Per tant, el tipus de pràctica no només té a veure amb el moment, sinó també amb la geografia: no té res a veure com s’interpretava Haydn a França o a Londres.

IR: La qüestió final, crec jo, és la de preguntar-nos quina és la finalitat de la música antiga. Per exemple, a finals del s. XVI a Anglaterra, va sortir un repertori per a consort de viola de gamba i un altre per a consort de violins, que sobretot es dedicava a tocar danses. Però la gent que tocava als consorts era la mateixa, per tant, no és forassenyat pensar que la gent que tocava al consort de violins toqués també el repertori de violes de gamba amb violins, o fins i tot d’una manera barrejada. Llavors, nosaltres ens servim d’aquesta incertesa per fer una proposta original.

Parlem del vídeo amb la Maria Cuennet. Com va sorgir el projecte?

IR: Sorgeix, d’una banda, de la voluntat de tenir material audiovisual per promocionar el grup, però de l’altra, de tenir un resultat artístic que transcendís els codis tradicionals en els quals es presenta la música clàssica al món audiovisual. Ja havíem fet alguns vídeos on se’ns veia tocant i ens semblava molt atractiva la proposta de fer un vídeo diferent. Ens semblava molt bona idea demanar col·laboració amb una artista que tingués llibertat absoluta per treballar en el que volgués. Això, a nosaltres ens alliberava i ens situava en un lloc en el qual, pràcticament, actuàvem com a espectadors finals.

SB: Aquest procés creatiu entre dues disciplines pot portar a un lloc nou que potser no s’havia tingut en compte per cap de les dues bandes. I el fet de no saber cap on anirà és el que fa més il·lusió del procés. La idea és mantenir l’activitat concertística i, a més, poder continuar tenint col·laboracions interdisciplinàries. Parlar amb gent d’altres camps ens porta coses bones.

AJ: Ens interessaria idear un programa col·laborant amb la literatura o la dansa, el cinema o algun corrent filosòfic… Estem coent les idees, de moment!

Volíem transcendir els codis tradicionals en els quals es presenta la música clàssica.

Ignacio Ramal

El diàleg amb el món audiovisual no només és un camí possible sinó que és el camí a seguir

Ignacio Ramal

Creieu que aquesta pot ser una manera d’apropar la música antiga a altres públics?

IR: Sí, creiem que no només és un camí possible sinó que és el camí a seguir. El sector cultural sempre està en crisi i se’n parla molt i hi ha moltes iniciatives. La que ens queda més a prop és la d’elaborar propostes interdisciplinàries que tinguin a veure amb l’audiovisual i estem convençudíssimes que si no ho féssim així, altra gent no s’hi aproparia. Fins i tot la música popular té èxit en la mesura que s’acompanya d’un suport audiovisual.

AJ: Som la generació del videoclip, que va tenir el boom als anys vuitanta.

SB: El fet de relacionar diverses arts s’ha fet tota la vida, no és res de nou, però sí que volia fer un apunt, i és que a mi m’agrada molt escoltar música sola. M’agrada anar a un concert. A mi m’agradaria separar el que és una moda passatgera, del que realment et pugui portar la interacció amb altres artistes i altres maneres de pensar. La cosa manual i artesanal de la música en directe, a mi, és el que em fa ganes de dedicar-me a això.

La cosa manual i artesanal de la música en directe és el que em fa ganes de dedicar-me a això.

Sara Balasch

Es programa prou música antiga als teatres i auditoris?

IR: Creiem que la música antiga, cada vegada més té un lloc a la programació dels auditoris o als cicles dels concerts. No és estrany que es creïn cicles específics per això. Seria dir molt que això ja és suficient, però la sensació general és que sí que se’n programa.

On us podrem sentir aquesta primavera i estiu?

IR: A partir del programa EEEMERGING+ i de Joventuts Musicals de Catalunya, tindrem una residència artística al Festival de Torroella de Montgrí i actuarem al FRINGE el 17 de juliol. D’altra banda, el 7 de juliol actuem dins la programació del Monestir de Pedralbes. I de cara la tardor, tindrem més activitat concertística i una altra residència al Centre Culturel de Rencontre d’Ambronay.