Cinc perles discogràfiques del 2012

Deia Carles Riba que triar és opinar. I la tria, aquest monstre bicèfal l’alè del qual mai no deixa respirar tranquils antòlegs i autors de the best of’s, sol ser una feina tan útil com injusta. Així doncs deixem ben clares les coses des d’un bon començament: no pretenem aquí fer un rànquing convencional dels millors discos de l’any.

Ben allunyadament d’això, el que ens proposem és senzillament destacar cinc treballs editats aquest 2012 que, jutgem, són dignes de menció per la seva qualitat, ara que l’any toca a la fi. I com que triar és opinar i, doncs, ens movem pel territori de l’arbitrarietat, i com que a més sabem de bell antuvi que no podríem ser ni justos ni exhaustius fent un rànquing  (i molt menys en un article breu com aquest), doncs posats a fer ens lliurem a la tasca del triar amb la comesa d’intentar parlar d’àlbums que, com hem dit, d’una banda siguin interessants artísticament, i al mateix temps que, de l’altra banda, potser no sempre es troben als primers graons de les llistes dels imprescindibles. En definitiva, algunes de les millors perles que hem pogut collir al llarg de l’any, però que a l’aparador a vegades queden tapades per altres joies. El fet d’escollir-ne només cinc és, per altra part, una mera arbitrarietat més, motivada, esclar, pel format d’aquest mitjà. Així, altres treballs igualment destacables n’han quedat fora, i parlar-ne, doncs, serà una tasca per a futures ocasions.

Per començar, més que amb una perla, topem amb un mineral impur. Repte (Chesapik, 2012), el bitllet de retorn a Catalunya de Paul Fuster, apareixia enguany amb deu temes nus i crus, com deu pinçades a les cordes de les entranyes. Perfecte diamant en brut que qualsevol poliment deturparia, el disc té l’autenticitat del que és salvatge. Esquitxat en tot moment pel gra gros però subtil de la guitarra (més aspre als directes, on Fuster és generós amb la distorsió, com qui surt a jugar amb roba per a embrutar-se), guiat per la veu visceral del cantautor i acompanyat per una percussió bategant (magistralment rica als concerts a través de la baqueta de Pep Mula), Repte és sens dubte un dels treballs imperdibles del 2012. Les lletres del disc, íntegrament en català, són, al costat de la música, una glopada transgressora d’aire fresc per al nostre panorama, a vegades un xic viciat. I de la mateixa manera que el músic de Minnesota s’autofabrica les seves guitarres amb materials reciclats, també la confecció dels textos sembla ser fruit d’una descomposició del llenguatge, un garbellament de clixés i una posterior recomposició, que cristal·litza per fi en unes lletres d’idees senzilles però originals.

La segona perla es diu La fi del món (Música Global, 2012), de Mine! El quartet barceloní firma amb aquest el seu quart disc, a banda de dos EP. Es tracta d’un treball amb lletres imaginatives, que combinen a parts iguals candidesa i inventiva, amb alguna dosi de mala bava de tant en tant. Els temes d’accent més melangiós, com ara La cançó que sona de fons, s’alternen amb temes musicalment més vitals, com és el cas d’Ivori. Globalment un disc indie amb una emprempta molt particular, que transita amb lleugeresa i varietat de recursos a través dels 13 temes que l’integren.

 

L’octubre passat Pau Vallvé presentava el seu segon disc, De bosc (Amniòtic Records, 2012), amb el qual el cantautor barceloní clavava una altra fita en la nova ruta musical que havia encetat amb el celebrat 2010 (Amniòtic Records, 2010) i que aquest proper 2013 el durà de gira amb els 13 temes del nou disc. D’aquesta perla boscana que és el disc se’n va parlar més àmpliament en diversos articles en aquesta mateixa capçalera; aquí n’oferim tan sols una breu pinzellada. Es tracta d’un àlbum homogeni, tot ell immers en una mateixa atmosfera que oscil·la entre el quotidià i l’oníric, un disc auster però profund, amb la riquesa de sons i la producció exquisida, a l’estil Radiohead, que ens va fer estremir quan vam descobrir el 2010, però un punt més pausat que aquest, més reflexiu. Si l’exquisidesa de la tòfona s’ha de buscar sota terra, la perla d’aquest disc duu també la sentor de la terra de bosc que la cobria.

Amb Sueño Triangular (BCore, 2012), de Maria Rodés, vam tenir la sensació de conquerir algun tipus de fita a la qual fos com fos encara no s’havia arribat. En escoltar el disc un de seguida té la sensació que allò d’una o altra manera suposa un súmmum en molts aspectes. Delicadesa, elegància, imaginació, sonoritats suggestives, són una porta oberta a un món il·limitat d’estats d’ànim, on la varietat de sons és tan extensa que fins i tot transcendeix el que és sensorialment esperable, en una sinestèsia que ens fa veure i palpar indrets de clarors impossibles. Aquesta perla triangular, collida al fons d’un somni, és per força el resultat d’un extens treball de producció, de resultats enlluernadors. Amb ella Rodés signa el seu segon treball en solitari, després d’Una forma de hablar (BCore, 2010), i descorre la cortina cap a un esdevenidor molt prometedor.

I tanquem la llista amb una perla llunyana, collida fora de les nostres fronteres. El passat 11 de setembre es publicava als Estats Units Algiers, el setè disc d’estudi de la banda de Tucson (Arizona)Calexico. El treball, que pren el nom del veïnat de Nova Orleans on va ser gravat, agrupa dotze temes d’indie rock d’una qualitat abassegadora, on de tant en tant també conflueixen ràfegues d’altres estils. Es tracta d’un àlbum amb cançons molt senzilles que no es proposa inventar res de nou, però que està tocat per la gràcia d’una composició inspirada i amb esperit, no gens vulgar; un disc amb perícia, maduresa i molt d’encert a la producció. La llista d’intruments que hi prenen part en un moment o altre és extensíssima. Un gran treball que, com els altres quatre, ens ha llegat l’any que ja deixem enrere.